Meritxell Cucurella-Jorba. Desdoblaments en equilibri

11.12.2013

Edicions Terrícola publica tres poemaris que surten de bracet de la impremta: Llegat rebel de Lluís CalvoRes és ara ni això, de David Caño i, last but not least, Cada volcà és abans una muntanya, de Meritxell Cucurella-Jorba, que aquí ressenya Cèlia Sànchez-Mústich. 

Meritxell Cucurella-Jorba | Foto de Miguel Cerezo

Hi ha llibres que ens parlen des d’una experiència més que no pas sobre una experiència, i quan això passa, aquesta queda il·luminada al biaix, sense perdre definició però enriquida pels tons i colors que el seu focus desvetlla en pensaments i sensacions originats en altres fonts. Crec que aquest és el cas: la muntanya que s’alça enmig de la lava del volcà/latent, la panxa que s’eixampla com soca d’olivera vella, en definitiva, el temps de formació d’un nou ésser humà, és la tinta però no el tema d’aquest poemari. I aventuro que la tinta posseeix una doble eclosió cromàtica: la vida de l’escriptura i la d’aquest nou ésser ens arriben enllaçades, piercings de grafies a la pell de les emocions, paper i carn arrossegats per una lava volcànica, tan implacable com delicada.

Conjugar el majuscular, reconèixer una dièresi de tu mateix, establir una relació, i no només fonètica, entre el pont i el punt, són algunes de les troballes d’aquestes subtilíssimes connexions entre llengua i cos, i qui diu cos diu ànima.

Però de poc valdrien totes aquestes reflexions al voltant del llibre, si al mateix temps no pogués dir que hi he trobat versos bellíssims, simplement això, imatges que t’agafen per sorpresa i ressonen dins teu amb la qualitat del que mai no has escoltat, si més no en el mateix context poètic: inflada/ com una gota de rosada a la punta d’una branca.

Ens trobem, també, amb alguns poemes d’una brevetat que rasa l’abisme, i que en alguns casos m’han semblat, més que poemes, versos escapçats d’un poema invisible, fent la funció de baula, eco, alenada, vibració espontània o estratègica. Però entre aquests brevíssims poemes, n’he trobat algun de tan absolut que qualsevol paraula afegida seria, irremissiblement, pecat: Fil elèctric, jo/ -jo plena de tu.

En aquest recull, o més m’agrada dir collita, de poemes, tot sembla tendir a la infinitud: Embasto l’aigua/ que ens estreny per brodar-hi, després/ immensitat. Un projecte -o sospita- d’infinitud de vegades incert i salvatge, i d’altres contundent, imperatiu: Dir A. és inabastable./No hi cerqueu cap confí. Ben aviat descobrim que el nou ésser és A. Així, una inicial, una majúscula, seguida d’un punt i seguit, o seguida d’un punt/ que es bufarà. I no me’n puc estar d’explicar breument que un dia vaig conèixer una petita persona, gairebé per accident, i que al llarg d’una passejada en solitari, tots dos agafats de la mà, em va seduir. No ho he recordat (no l’he reconegut) fins al cap de molta estona de descosir la lletra primera, la inicial majúscula on batega el llibre, a fi de, com diu el poema,  dibuixar/tot un reialme. I tampoc puc evitar, a causa de la coincidència, sentir-me integrada en aquest joc de dúctils capgiraments,  enigmes refrescants, savis desdoblaments que l’autora ens proposa.

Un llibre immergit en amor que ni ofega l’amor ni és ofegat per ell. I que,   més enllà de la voluntat de defugir tòpics o experimentar noves formes de dir, sap dir-se just a la vora més sensible d’una placa tectònica poètica i provocar el volcà muntanya que hem de fer nostre.

Meritxell Cucurella-Jorba. Cada volcà és abans muntanya. El Dígraf del Desitx, Llibres de l’afrau. Terrícola Edicions