Merdejar Rusiñol des de l’amor

30.09.2018

El Teatre Nacional ens reuneix a la Sala Gran dels Quatre Gats. Ho fa per desgranar el pinyol de la temporada. Un pinyol dit Santiago Rusiñol, amb un epicentre jocós, musical i madur: Els Jocs Florals de Canprosa, dirigit i adaptat per un audaç Jordi Prat i Coll. La resta de l’ós són ramificacions que amplifiquen la figura i l’obra de l’escriptor i pintor. Això és: un assaig de Raül Garrigasait (El fugutiu que no se’n va), Le bal d’Ettore Scola o el concert de L’any de la picor, obra de Rusiñol i el compositor Enric Morera. I hi ha encara més teca, però l’explicarem més endavant. Ara som al restaurant del carrer Montsió, esmorzant davant una taula que presideixen Xavier Albertí, Prat i Coll, Dani Espasa, encarregat de la direcció musical, Eduard Vallès, conservador del MNAC, i Garrigasait.

“Les cançons surten de la terra i de l’aigua”. | © David Ruano – TNC

Organitzar la roda de premsa aquí (antiga taverna) té tota la lògica: el nostre home en va ser parroquià i padrí. Ell, Miquel Utrillo i Ramon Casas van ascendir-lo a antre d’artistes. Protegit per Rusiñol i companyia, Picasso hi va desplegar la seva primera exposició individual. Làmines aguantades per xinxetes; algunes en carpetes esteses per terra. La roda de premsa va ser un viu bany rusiñolià; ho serà també, i fondíssim, aquesta temporada; tot comença el 4 d’octubre al poblet de Canprosa.

El gran refundador

Albertí arma l’ordre dels parlaments. El primer, el seu. Presenta i comenta breument els volums complementaris de l’espectacle principal. És Arola Editors qui fa possible la lectura d’Els Jocs Florals de Can Prosa, que incorpora un pròleg de Mita Casacuberta, versada en Rusiñol. Els Llibres de l’Avenç contribueixen amb una compilació de sis peces. Teatre polèmic, “un volum esplèndid”, amb un altre pròleg de Casacuberta. L’aplec inclou Llibertat!, L’hèroe, El místic, El bon policia, La “merienda” fraternal i els citats Jocs. Per Albertí, la compilació prova “l’absoluta llibertat creativa” de Rusiñol, de vegades, però, limitada per un “factor d’autorepressió”, propi del seu temps. Veu en l’escriptor el “gran refundador” del teatre català (“amb ell comença tot”), i cita a Pla (“teatre acomodatici, de gag lingüístic i prou”) per desmentir-lo: “És hora de trencar aquesta percepció. Rusiñol és molt més que el Rusiñol que creiem conèixer. De fet, el melic de la seva creació és ell mateix, el seu propi jo”.

La secció de treballs complementaris continua amb la immersió de Garrigasait, que, segons Albertí, ressegueix la modernitat de Rusiñol amb “una personalíssima mirada”. “Diem que és el primer artista modern, i és cert”, diu el solsoní, que destaca la capacitat de Rusiñol per “treure obres particulars de tots els ambients on es movia”, com ara Montmartre, on arriba quan encara és una colline d’art en formació. Pintarà a Satie, per exemple. Garrigasait també subratlla la destresa amb què s’acosta als “conflictes entre visions molt diferents; no hi ha cap figura moderna que tracti de manera tan crua els conflictes socials de la seva època”. Rusiñol reflexiona constantment sobre el malestar de la modernitat. “Té una visió molt aguda dels conflictes”, als quals es resisteix a subordinar-se: “Ocupa un espai lliure d’ideologies”. La seva noció de l’art és la de l’art per l’art. La missió, diu Garrigasait, ha estat “desfolkloritzar” Rusiñol, que sent una “figura simpàtica i plena d’anècdotes hilarants”, continua estigmatitzat.

A fer-nos un Rusiñol més complet també hi ajuda l’edició d’un plec amb textos d’Enric Casasses (que en destaca l’humor, la gràcia, la bondat, la sintaxi, el vocabulari i l’habilitat narrativa; “un mestre per a qualsevol que vulgui escriure”), Vinyet Panyella, el propi examinat, entre d’altres; i l’exposició que aterrarà al vestíbul del Teatre Nacional, muntada en col·laboració amb el MNAC. ‘Estat d’excepció’ enquadra el pols social del 1902, any de representació de l’obra: vaga obrera i suspensió dels Jocs Florals. Vallès, conservador del museu, recalca la idea d’un Rusiñol “pioner de la modernitat”; la seva “gran capacitat per flairar el seu temps”; l’home que edifica un personatge: “Porta la teatralitat a tots els aspectes de la seva vida. Fins i tot crea el seu propi panteó, el Cau Ferrat de Sitges”. Un últim dels complements que articulen l’epicentre serà el col·loqui que Joan Esculies tindrà amb l’equip el 19 d’octubre. L’historiador sumarà la lectura política de Rusiñol.

Hem vingut a riure. | © David Ruano – TNC

Cançons del poble

“Literàriament ens quedem curts”. Es refereix Prat i Coll a la minsa recuperació dels clàssics. Hi ha bosc més enllà de L’auca del senyor Esteve o Llibertat!. Tenim La ñiña gorda, per exemple, que aborda l’explotació del cos de la dona, una lectura que “posa els ulls com taronges”, segons Garrigasait. O l’etapa simbolista de Cigales i formigues i El jardí abandonat. “Estem carregats de prejudicis”, diu Prat i Coll per entendre aquest rescat estret. El director pot dir que suma Rusiñol al Pitarra (Liceistes i Cruzados) i Sagarra (La fortuna de Sílvia) que ja havia adaptat. El treball dels clàssics li aferma un dogma immòbil: el teatre és servei públic.

Sobre el Rusiñol que ha entomat, apunta: “Una cosa és llegir-lo i l’altra que te l’encarreguin. Tinc molt clar que cal informar-ne”. És a dir: es pot pervertir Macbeth sense embolcallar-lo de context perquè està visitat i revisitat fins a l’extenuació, però això, una gran part de la tradició catalana, no s’ho pot permetre. Prat i Coll, doncs, trenca instruint: “Hi ha una part de pedagogia. Una tasca de validació”. I de comunicació, és clar: “El teatre parla i dialoga a la polis, i aquesta polis és Catalunya”. El director informa sense servir-nos-ho mastegat: “És millor exposar preguntes, incomodar, qüestionar l’ideari del país”. Hi ha una tasca també de plantejament. Prat i Coll es demana com podem dialogar els clàssics, “una part molt coixa de la cultura”. “Un quadre el pots veure, un llibre el pots llegir, però una peça teatral cal representar-la per saber si funciona o no”. Canprosa és la culimnació, diu, dels seus Pitarra i Sagarra.

Canprosa és un llogaret “on la gent està tocada de poesia”, a pesar del topònim. I és també l’aldea de les corrupcions. Un reflex no adulterat del nostre dia. El poble organitza uns Jocs Florals manegats per endavant. “No cal ficar miralls, ja n’hi ha”, dispara el director. L’obra pertany al període del Rusiñol més compromès socialment; l’autor hi critica l’exaltació catalanista. Casacuberta explica que ho fa amb “ironia, sàtira i paròdia”, ridiculitzant símbols i mites. La representació va causar una gran controvèrsia. Inclosa una xiulada a la bandera espanyola. L’escriptor va acabar afegint un pròleg exculpatori a l’edició de l’obra, on reivindica la llibertat creativa. “No s’havia entès el to de denúncia”, diu Prat i Coll, a qui tot això li suggereix una reflexió: “Quan les causes culturals se les apropien els polítics, la cultura deixar de ser lliure. La dreta i l’esquerra no saben què fer amb la cultura, i la poesia forma part del poble”.

El director ha preparat Canprosa amb investigacions i lectures (Els savis de Vilatrista, La niña gordaLa feminista, “material oportú”) i li ha donat un farciment musical massís i desimbolt que comanda Dani Espasa. De fet, ha armat un musical en tota relga on ressonen “el Paral·lel, Carles Santos, Els Joglars, Albertí, cuplets i sardanes, sarsuela…”. “Gairebé una òpera”, segons Espasa. La música té un paper central en l’obra, i en les nostres vides. Prat i Coll fa una mica de teoria musicoemocional: “Ens entabanen amb les cançons foranes, i un dia necessitarem les nostres i no les trobarem”. I recorda el que deia Rusiñol: “Les cançons surten de la terra i de l’aigua”. Són universos molt arrelats. Gairebé, i lògicament, tot passa i es canta en un envelat. Musicalment, l’espectacle supera Canprosa. Hi ha ball (coreografia de Montse Colomé) i cançons contemporànies. Anys vuitanta. Algunes tonades en castellà: “Són les que ens igualen”. Me gustas mucho. Rocío Durcal i Manolo Escobar. Cançons del poble.

Prat i Coll ha fugit de la interpretació realista: “Em provoca urticària quan la treballo”. Ha triat l’excés, la perversió. Rusiñol es pot merdejar. Almenys aquest. Ell ho fa “des de l’amor”. No tot és pervertible, però: “Amb Sarah Kane, en canvi, no pots”. A Canprosa, amb tres rèpliques, els actors ja tenen dibuixat el personatge. Es trenquen els paràmetres de convenció, que canvien amb freqüència. Hi ha clicades d’ullet a Albert Arribas i a les paròdies del teiatru amateur. El risc existeix: la fina línia que separa l’homenatge esbojarrat de l’astracanada. “Teatre pirat”, resumeix. Canprosa és un retrat de dues idiosincràsies catalanes: la del 1902 i la nostra. ‘La font del gat’, els castellers, l’‘arrencar cebes’, i la quina de Nadal: un espectador per funció marxarà a casa amb una ampolla de cava i un pernil. “Vull que la gent surti feliç; hem vingut a riure”, tanca Prat i Coll. La felicitat, que no l’embruti l’afany corrupte.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris