Mercè Ibarz: “Escriure és treballar amb la memòria de les paraules”

17.01.2013

Edicions Proa publica Vine com estàs, de Mercè Ibarz, un volum format per dos relats llargs que presenten un lligam subtil. Mercè Ibarz hi parla de les traïcions de la memòria i dels moviments més imperceptibles de l’ànima. Parlem amb l’autora.

 

Mercè Ibarz | Foto de Martina Tulier

 

PREGUNTA: Vine com estàs és un llibre que té la virtut de recapitular moltes coses dins la teva obra. I potser n’obre de noves que potser tot just s’endevinen. En un article que publiquem avui a Núvol, Tina Vallès ho diu molt bé quan escriu que cada llibre que treus és alhora un pas endavant i un retorn. Un pas endavant pel que fa a la veu narrativa. Un retorn pel que fa als temes i dir retorn no vol dir repetició…

MERCÈ IBARZ: Respecte dels temes suposo que Tina Vallès té tota la raó  i espero que així sigui, un retorn que no és exactament una repetició: per a mi són ressonàncies. Una no mana sobre els seus temes, i menys a la meva edat…  Estic en un altre llibre i em pensava que estava canviant de temes i, sí, en molts aspectes així és, però també els “meus” temes hi treuen el nas. O sigui que els deixo fer… Em passa el mateix quan escric altres gèneres, ja sigui el tema Rodoreda, Buñuel o una crònica de la Barcelona actual: els “meus” temes hi treuen el nas, fins en els articles de premsa… Visc en la frontera, la duc a dintre, això sembla.

És com si aquest llibre recollissis en dues parts els dos batents de la teva obra, que es va inaugurar amb la construcció de l’espai mític a Saidí i s’amplia després amb l’exploració de la vida urbana a Barcelona.

Escriure és treballar amb la memòria, no dic res de nou, només triar una paraula ja és comptar amb la càrrega de memòria que porta amb ella i la memòria que a més té per al lector.  I si penso en la memòria que empeny l’escriptura,  la meva està farcida de veus d’aquests dos espais, Saidí i Barcelona, el meu poble i la meva ciutat, que són també dos climes i dos paisatges. Sequera i humitat, entre d’altres motius. Aquest llibre llibre l’he escrit especialment sense maquillatges, aquest era el meu repte i el meu propòsit: deixar sortir  les evocacions i els records fins com qui diu avui mateix que conformen “Repertori de passions”. Va sortir de la necessitat de canvi personal, de trencar amb càrregues del passat, de parir-se de nou. Entremig s’hi va ficar una mala temporada de salut, que per sort ha acabat i que ara veig que potser la vaig passar per poder llençar llast, que no deixa de ser el tema del “Repertori”.  I a partir d’aquí va emergir una memòria més antiga, la dels meus en relació a la guerra civil, uns fets que he sentit relatar des de petita. Els lectors poden llegir aquestes dues parts com vulguin: juntes o per separat, tenen la seva pròpia interdependència, la seva pròpia autonomia i la seva pròpia independència.

Com molt bé observa Mercè Ubach a la ressenya que publiquem avui a Núvol, La primera part del llibre, “La guerra vista des del mas”, recrea la memòria històrica, en un relat sobre la guerra civil de tall clàssic. Situat a la franja de ponent, el mas és la talaia des de la qual es narren un fets que van des dels més històrics (hi surten Joaquim Costa, Felipe Alaiz, la crema d’esglésies, etc.) als més intrahistòrics (les dificultats d’una família pagesa en una terra aspra i sense aigua, l’estraperlo amb oli, un Franco d’incògnit que balla amb la matriarca moribunda, en una escena esplèndida). Una curiositat, la trobada de Franco amb Malena va ser real?

Franco va anar a Lleida a celebrar la caiguda de la ciutat i de Lleida es va dirigir cap a Fraga pel camí de Gimenells, ben a prop del mas de la meva història. Podria haver succeït, l’encontre, només que donya Malena no estava al mas… és la part d’imaginació que la mateixa memòria de fets reals convoca. Saps, no hi veig contradicció entre memòria i imaginació, al contrari.  El Caudillo es va ocupar molt d’aquella zona, moltíssim. I més de Fraga, que havia de pagar per haver estat la seu del primer Consell d’Aragó, llibertari cent per cent.

Mercè Ibarz | Foto de Martina Tulier

La segona part del llibre, «Repertori de passions», trobo que lliga amb la teva última novel·la, No parlis de mi quan me’n vagi, perquè revisites el teu passat a la ciutat, i si a la primera parles dels teus orígens familiars, aquí apareixen els teus «orígens amicals».

Fins a un cert punt. La ciutat dels meus catorze anys, la del col·legi de monges, és Lleida, també la de l’hospital on mor el pare. Però sí, en gran manera la ciutat dels orígens amicals és Barcelona. Hi vaig arribar a disset anys, amb algunes amigues dels estudis de Lleida, només que Barcelona ho engloba tot, una ciutat gran té això, es transforma en un espai interior on deambulen passat i present.

És lícit trobar en la mort de l’amiga Sofi l’eco de la mort de la Nela, que mor tan misteriosament com Sofi al llibre anterior No parlis de mi quan me’n vagi?

Sí, és ella, és Nela que aquí es diu Sofi. Però no li ho diguis a ningú…

A la segona part del llibre, “Repertori de passions”, hi ha un moment que la narradora diu: ‘Recordar potser té més a veure amb la imaginació que no pas amb la memòria’. Que seria una manera de dir que la nostra entitat psicològica és, en gran part, inventada. I, paradoxalment, com més inventada (sigui per nosaltres, sigui per  les fantasies ambientals) més escapa del nostre control. Fa la sensació que en la primera part del llibre, “La guerra vista des del mas”, la vida dels teus personatges està clarament delimitada pel mas, el poble, la guerra, que funcionen de marc delimitador. El medi determina. A la segona part, en canvi, vivim en el flux mental de la protagonista, que defineix el seu món interior com a ‘vida funàmbula’ i defineix la teva amiga Sofi com una persona paperera, que viu abocada a la representació, a la seducció (l’argúcia paperera). És un altre determinisme, autocreat si vols, al qual els personatges no es poden sostreure del tot. Tant el determinisme del mas com l’autoseducció de l’argúcia paperera són dues formes d’alienació. I tu hi respons amb dues formes de narrar, oi?

Ah, sí, això volia dir abans, recordar potser té més a veure amb la imaginació que no pas amb la memòria… Les dues formes de narrar en aquest llibre… vejam.. Això que dius respecte de l’alienació és una forma de veure-ho, no hi havia pensat però potser tens raó: és cert que Sofi es veu abocada a estar sempre al servei dels altres, a agradar, com li vulguis dir, i això és dur, no sabem de què mor però no em sorprendria gens que hagués estat per no poder aguantar més aquest rol, per aquesta alienació de si, ella que era seductora sense necessitat de caure bé… Vivia un dol retardat, potser… el de la Història, el de la guerra i la postguerra… Mentre que la gent del mas viu directament el dol.

Vine com estàs està compost per dues parts aparentment deslligades. Al final del llibre veiem que, en realitat, hi ha un lligam, que si no existís tampoc restaria força a les dues narracions com entitats independents. D’on va sorgir aquesta necessitat de cosir les dues parts. Era anterior a la composició o te la vas trobar o buscar posteriorment? 

Es va anar produint a poc a poc. Com deia, primer vaig escriure el “Repertori de passions”, on surten l’oncle anarquista, la vivència del pare i el seu germà a la guerra, el canal de reg, l’exili de la dona de cent anys, la mare. En realitat,  com que aquesta suite està escrita d’una manera molt íntima, a la manera de la lletra de la cançó de Nirvana, com estàs, sense arreglar, sense mudar, vaig sentir la necessitat de procurar-li un “cel protector”, que deia aquell. Però no n’hi ha, de cels protectors… Sofi i la narradora són històriaferides, a més de lletraferides, i potser per això em va sorgir el títol de “La guerra vista des del mas”, que inclou una distància, un punt de vista extern, el d’un temps no viscut per més que sigui el temps que finalment t’ha donat la vida. Un dia li vaig demanar a la mare que em parlés del mas. I va i em diu: “Una espasa rovinyosa i una ploma sense tinter.” Em vaig quedar tan parada que, a risc de tallar-la, li vaig dir que escriuria la frase per no oblidar-la. Ella va seguir al cap d’uns moments, va contar-me coses que no m’havia dit mai, i quan vaig tornar a Barcelona vaig començar a escriure i va sortir a raig.

 

Mercè IBARZ | © MT

 

Tens un interès molt evident per mostrar els replecs de l’ànima. I la traducció formal d’aquesta recerca és sintàctica. El llenguatge és planer, molt net, però escrius, deliberadament o no, amb frases meàndriques, que es repleguen en incisos, i que al final semblen acabar en punts suspensius, encara que gràficament no els hi posis. De fet, fas una reflexió al voltant dels punts suspensius. Dius que “les persones som els únics animals que parlem amb punts suspensius…  que és el signe gràfic que millor expressa la nostra manera de parlar” El fragment inicial del capítol Com a vella enemiga seria una bona mostra del que estem dient. Com t’has plantejat aquesta relació entre sintaxi i la representació de la persona paperera?

Escrivint i prou, no ho sé explicar millor, ni tampoc ho vull saber gaire, només intento quan escric ajustar-me al màxim al que he de dir com a narradora o que digui el personatge. Sóc més conscient de l’estructura. En aquest llibre, la primera part és linial perquè així és ara el recompte dels records de la guerra, gairebé una faula mítica, mentre que el “Repertori de passions” només pot ser fragmentat, com ho és la memòria de la pròpia vida i, també, perquè així és com hem viscut tanta gent filla de la postguerra, fins ara mateix,  fragmentats. ¿Quan s’acaba una guerra? ¿I una dictadura?

I en aquesta investigació formal, que a estones em recorda Patrick Modiano, d’altres Clarice Lispector, quins han estat els autors que t’han ensenyat més a escriure, que t’han servit de model a l’hora de plantejar-te qüestions formals?

Sovint tinc la impressió que m’ha ensenyat més el cine que res més, i no pas perquè no llegeixi, que a Modiano i a Lispector els he llegit i els llegeixo, com a Rodoreda, Murià, Pla i tants d’altres autors, sinó perquè el cine el tinc incrustat en mi des de petita.

I finalment, si es pot saber i si et vaga de contestar, tens ja algun projecte nou? Faràs una novel·la o continuaràs treballant amb contes o nouvelles?

Tinc ganes de novel·la i uns quants projectes, i un recull de narracions en marxa d’aquelles que et deia al començament, que et penses que estàs canviant de tema i que ves per on, els teus temes hi tornen a treure el nas. Vine com estàs marca, no obstant, un llindar per a mi.