Mercè Climent: “Estem submergits en una societat compulsiva, veloç i voraç”

Dins la joventut de Mercè Climent (Alcoi, 1981), hi cap el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida per Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011), escrita amb Francesc Mompó; la novel·la infantil Lina Panxolina i el quadern màgic (Edicions del Bullent, 2010); el Premi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al bloc “Els primers gestos del verd” per la Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià, i altres publicacions i reconeixements que li han valgut un nom dins el panorama literari a casa nostra. En aquesta conversa, ens endinsem en el món de l’erotisme i la seua relació amb la literatura.

Un any des que Francesc Mompó i tu començàreu a presentar Somiant amb Aleixa arreu dels Països Catalans. Balanç positiu?

Molt positiu, sí. Somiant amb Aleixa ens ha regalat molts bons moments i ens ha fet viatjar de nord a sud al llarg dels Països Catalans. Des d’Alacant fins a Prada, la novel·la l’hem presentada en un fum de comarques: el Priorat, Matarranya, Barcelonès, el Comtat, la Safor, Camp de Túria, Camp de Morvedre, la Vall d’Albaida, l’Horta, la Marina, la Costera… És cert que ha tingut una molt bona acollida, fruit segurament d’una gran tasca promocional i del boca-orella… Exactament 998 exemplars de Somiant amb Aleixa han corregut pels ulls dels lectors al llarg del 2011. Molts mitjans de comunicació, pàgines webs i blogs personals s’han fet ressò de la novel·la: Vilaweb, canal 9, Ràdio Sant Vicent, Ràdio Matarranya, La Ser, Radio Om de Picassent, Comarcàlia, L’informatiu, El Punt, El País, Levante, El Temps, El Mundo, Las Provincias…

A la tardor ja hi ha previstes més presentacions i taules redones sobre literatura eròtica: Barcelona, Berga, Burjassot, Alcoi… És clar, ja no amb la mateixa intensitat, i és que després d’un any el llibre ja no necessita tantes atencions dels seus pares.

Fins i tot el llibre ha arribat a París…

Sí, recorde que a finals del passat any l’Emili Casanova ens envià un correu electrònic dient-nos que li havia fet molta alegria veure la novel·la Somiant amb Aleixa a la Biblioteca del centre d’Etudes Catalanes de París. Un dels pocs llibres valencians que hi havia, ens comentà.

L’Aleixa esdevé un abocador de somnis en una novel·la d’alt voltatge eròtic. Som esclaus dels nostres somnis o al contrari?

Somiant amb Aleixa és una història construïda sobre tres eixos: la realitat, el record i els somnis. El món oníric, lògicament, ens donava la possibilitat de tractar situacions que poden resultar inversemblants en la realitat i, a la vegada, ens donava molt de joc en aquesta història.

Això del somni era una idea que pastava des de feia molt de temps. Algun dia em despertava i havia somiat, per exemple, en algú que feia anys que no veia. En certa manera em semblava màgic i em preguntava per què havia tingut eixe somni. Està clar que el subconscient de vegades ens fa eixes passades, però m’agradava jugar a pensar que era perquè eixa nit eixa persona també havia somiat en mi. D’ací naix una mica la idea de la novel·la, no és que m’ho crega, simplement em servia per a jugar.

El que li passa al nostre personatge a priori és un do, perquè li permet conèixer la gent que l’envolta, què pensen d’ella… però per a ella conèixer el contingut dels somnis dels amics, companys, parella… acaba convertint-se en una llosa, un autèntic martiri, i en compte d’ajudar-la l’enfonsa, segurament per les seves inseguretats i els seus complexes. Aleixa acaba convertint-se, més que en una esclava, en una víctima dels seus propis somnis.

Una novel·la escrita a quatre mans és tota una aventura…

Fou tota una aventura escriure Somiant amb Aleixa, una aventura molt divertida i alhora un repte. Abans de començar Mompó i jo ja teníem clar alguns objectius que havíem de complir com ara unificar un estil perquè no es notara la mà de dos escriptors, mantenir un tremp literari digne en tot moment, dignificar el gènere eròtic.

Nosaltres podem parlar des del nostre cas, però imagine que altres tàndems ho hauran fet d’altra manera. El fet de ser parella i viure junts ens va facilitar molt les coses. Per una banda teníem la confiança de tractar un tema tan esvarós i polèmic com el sexe. Però per altra banda, a l’estar compartint un espai físic i molt de temps junts, no teníem la necessitat d’agafar el telèfon i parlar les coses, sinó que ho fèiem tot en el moment.

Després també hi ha una altra qüestió que és el fet de ferir l’orgull de l’escriptor, una cosa que sol passar molt. En el nostre cas com que hi havia confiança vam ser totalment sincers en el procés. Vull dir, si hi havia alguna cosa de l’altre que no ens agradava, ho comentàvem i cap dels dos es molestava. Potser si et juntes amb un altre escriptor no és tan senzill eixe aspecte i acabes deixant el projecte.

Una tercera variable és que tant Mompó com jo mantenim un compromís amb la literatura, i considerem que tan important és el què (allò que es conta) com el com (la manera com es conta, l’estil); és a dir defensem la màxima que la literatura és crear bellesa en el llenguatge.

La manera d’escriure no fou ell un capítol i jo altre, o un de nosaltres el personatge masculí i l’altre el femení. Sinó que la novel·la està molt travada, i el que la llig només observa un estil únic. Ningú pot diferenciar que hi ha dos escriptors. Aleshores el que fèiem era comentar el que volíem fer a cada capítol abans que res, sense cap pla algú dels dos s’asseia davant l’ordinador i escrivia dues o tres pàgines (no som d’escriure més de tres pàgines en una sessió). Quan es cansava marxava i arribava l’altre totalment fresc, corregia alguna coseta i continuava. Era una manera també de no quedar-te penjat. Perquè és un fet habitual que passa als escriptors allò de quedar-se sense idees o bloquejat. I així la novel·la va ser més fluida i en un any, més o menys, la vam fer.

Sens dubte l’erotisme funciona perfectament a la televisió, al cinema, a internet… Passa el mateix a la literatura, però?

Encara que sempre s’ha escrit sobre erotisme –de manera més implícita o explícita– aquest gènere sempre ha estat mancat de prestigi, quan no ha estat perseguit. Tant autors com lectors han negat sempre la vinculació amb el gènere. Ara bé, la societat ha anat canviat en aquest sentit, i açò s’ha vist reflectit en la literatura. Ja no ens incomodem amb determinades escenes, ni ens escandalitzem amb alguns mots; sinó al contrari, ara ens agrada delectar-nos amb el plaer descrit per les paraules. Hem deixat de ser tan hipòcrites i ja no ens importa afirmar que consumim aquest tipus de literatura. Ara bé, el lector exigeix una literatura digna, no qualsevol cosa.

Centrant-nos en la nostra literatura, en febrer de 1978 Joan Fuster publica en la revista Serra d’or article titulat “Salvem el patrimoni eròtic”, on denunciava la conspiració de silenci que planava sobre el tema i reclamava la necessitat que tot el material imprès, manuscrit i oral d’aquest àmbit fos exposat a la llum pública.

I ara que teníem el clima idoni perquè el gènere eròtic es poguera desenvolupar amb èxit i normalitat ens trobem amb un altre problema. Estem submergits en una societat compulsiva, veloç i voraç. Ho volem tot i ja. I el mateix passa amb l’erotisme (o la pornografia, com preferiu dir-li). No tenim temps per delectar-nos amb mirades, carícies o besades. I molt menys d’arribar a elles mitjançant línies escrites. Les cintes de vídeo o el material que trobem per internet ens facilita la cosa. Se’ns oblida que el més important és el camí, gaudir del passeig i de l’entorn. Volem arribar a l’illa somniada el més aviat possible, i el botó de rebobinar ens duu ràpidament a ella. I acabem conformant-nos amb molt poc de tot l’univers que tenim a l’abast.

Les editorials ja no travessen per aquest tipus de literatura. De fet a tot l’estat espanyol només sobreviu el Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida i fa alguns mesos l’editorial Cossetània obria una nova col·lecció de literatura eròtica anomenada “De pèl a pèl”. Enrere queden algunes col·leccions com ara “La cuca al cau” de l’editorial El Llamp, “La Piga” de l’editorial Pòrtic, “Regata de cul” de l’editorial Germania, “La Marrana” de l’editorial La Magrana o “La sonrisa vertical” de l’Editorial Tusquet.

Sincerament: som els valencians tan eròtics com es pressuposa?

Doncs no sabria ben bé què contestar-te, però et comentaré un parell d’anècdotes. La revista digital Segre.com, l’estiu passat aconsellava tres llibres eròtics: La Venus de les pells i altres relats, de Leopold von Sacher-Masoch, La carícia nua, de la jove escriptora francesa Carmen Bramly i Somiant amb Aleixa, del que deia que és un llibre amb accent i sabor valencià. Afegia que el valencià emprat en les descripcions dóna a tota la narració un valor filològic afegit i un punt d’erotisme exòtic per als que no estan acostumats a llegir o escoltar aquestes paraules. És curiós, des del nord destacaven l’erotisme exòtic dels valencians. Una altra va ser en la 4a Jornada Literària a Cornudella del Montsant on alguns escriptors del Principat i de les Illes, després d’haver llegit un fragment de Somiant amb Aleixa, els cridà l’atenció com els catalans del sud teníem un el lèxic riquíssim en el camp de l’erotisme.

No vos heu reprimit gens en la construcció de les escenes roents. Amb tot, no et dóna la impressió que encara hi ha massa repressió en aquest país i no només en l’àmbit sexual?

Efectivament. Abunden les situacions molt pujades de to, on no s’ha estalviat cap mena d’adjectivació i sense que cap tipus de sostre ètic o estètic ens haja entrebancat a l’hora de tractar-les. L’objectiu que ens plantejàrem fou fer una novel·la eròtica sense límits, però no solament això, hem tingut especial interès en què la novel·la tinguera una alta volada literària per dignificar un gènere –l’eròtic– que sol veure’s menystingut en massa ocasions.

Potser encara hi ha massa repressió sexual en la nostra societat però també és cert és que anem avançant, i amb passos de gegant. Curiosament fa poques setmanes ha arribat a les llibreries la primera part d’una trilogia de literatura eròtica: 50 ombres d’en Grey. Em reservaré la meva opinió d’aquest llibre, però sí que diré que és tota una fita que una novel·la del gènere eròtic s’haja convertit en el best-seller del moment.

Deixem l’Aleixa i parlem ara de la Lina, la protagonista de la teua novel·la adreçada a infants. Què es troben els xiquets en aquest relat?

Lina Panxolina i el quadern màgic és una novel·la il·lustrada plena d’humor i de fantasia, però a la vegada de moments de molta tendresa i de realisme. Té una clara intenció didàctica sense perdre el món somniador dels xiquets. Lina ens ensenyarà moltes coses, encara que ella necessitarà tota una novel·la per aprendre-les: a acceptar-nos tal i com som; a normalitzar el tema de les burles a l’aula; a imposar-nos a les nostres pròpies carències; a assaborir el dolç plaer de la lectura; i per què no, a deixar oberta sempre la finestra de la fantasia.

A més a més, té el valor afegit que ha estat il·lustrada a mesura que el text creixia, de tal manera que hi ha una compenetració molt elevada entre lletra i imatges. Unes il·lustracions molt expressives, amb tot luxe de detall, que plasmen a la perfecció la història de Lina.

I els projectes futurs, cap a on caminen: la novel·la eròtica o el relat infantil? O potser et trobarem en nous registres?

En passar l’estiu trauré una altra novel·la infantil: Marc i el poder sobre el temps, una història que podria ambientar-se en qualsevol temps i que amaga moltes referències a la meva infantesa i la de mon pare.

M’han proposat participar en alguns llibres col·lectius amb alguns relats. I ho faré, és clar que sí.

Més projectes futurs… Escriure. No em concep a mi mateixa sense fer-ho. Els darrers mesos m’he centrat sobretot en fer poesia. Ara, hi ha un projecte que no vull deixar de costat: preparar un llibre que incloga tota la poesia que escrigué mon pare (publicada i inèdita); un llibre que inclourà il·lustracions i potser també música.

El reconeixement de l’AELC al teu bloc és fruit d’una activitat literària frenètica. Si hagueres de fer una foto a la situació actual de la literatura en català, cap a on enfocaries?

És cert que no estem en el millor moment, aquesta crisi sobrevinguda arran d’una ferotge i despietada dictadura econòmica ens afecta a tots. Els ajuntaments ja no travessen per la cultura, les biblioteques han vist minvades les ajudes, moltes llibreries es veuen obligades a tancar, les editorials han frenat les seves publicacions, alguns premis literaris minven les quanties, quan no desapareixen… Però també és cert que els autors ens rebel·lem i fruit d’açò és la creació de vertaderes joies (en tots els àmbits de la cultura). Com digué l’escriptora Rosa Regàs en la nit del lliurament dels Premis Samaruc 2012, és amb la cultura com podrem vèncer aquest monstre, aquesta crisi provocada per un sistema capitalista que no funciona de cap de les maneres.

De les darreres obres que has llegit, quines ens presentaries com a imprescindibles?

Citaré quatre novel·les: Jo confesso, de Jaume Cabré; El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana; Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart i Vides desafinades, de Xavier Aliaga.

Un monument de la literatura, el primer. Un llibre de llibres, mereixedor de formar part d’un d’un altre quadern de vides perdudes, el segon. Què dir de Les ratlles de la vida? Una obra amb un tremp literari altíssim, esculpida amb maduresa i precisió, un treball d’ornamentació disfressat d’aparent senzillesa. De Vides desafinades destacar que és una història amb banda sonora que, com una nina russa, amaga d’altres històries que s’enllacen amb gràcia i elegància, un festeig de la prosa madura amb notes de màxim lirisme.

Per últim, no podem defugir Alcoi. Ciutat d’alegries artístiques (Arthur Caravan, Verdcel, Isabel-Clara Simó, Silvestre Vilaplana…). Què té la ciutat d’Ovidi per a inspirar tant i tant?

Un poble que està envoltat de muntanyes, barrancs i rius és un lloc idoni perquè les muses es queden a viure. És qüestió de saber trobar-les i mimar-les molt.