#MeQueer: Que sou germanes?

30.08.2018

Aquestes últimes setmanes s’ha estès com la pólvora per les xarxes socials l’etiqueta #MeQueer. Fer-hi un cop d’ull m’ha servit per constatar diverses coses. Primer, hi ha gent que ha patit i pateix molt per la seva orientació sexual. Hi ha algunes històries que fan esgarrifar i remouen les entranyes de ràbia i de pena, sobretot perquè en totes hi ha una dosi de patiment silenciós, d’impotència, d’invisibilitat, d’indefensió, d’incomprensió absoluta. Segon, sóc afortunada. Jo fins avui encara no havia gosat fer servir l’etiqueta perquè per sort no tinc cap història d’agressions ni maltractaments.

El moviment #MeQueer està tenint una àmplia repercussió a les xarxes | Foto: Arxiu

Tinc la sort de tenir una mare, un pare i uns germans que han tractat la meva relació de parella amb la Laia amb tota la normalitat del món, i de tenir un nucli d’amistats que (només faltaria) ha respectat sempre les meves opcions personals i les ha acollit d’allò més naturalment. Tercer, m’he adonat que la majoria dels testimonis amb les històries més dures són de nois homosexuals. És una constatació que he fet a ull, i que pot tenir moltes explicacions, però sempre em crida l’atenció com el món masculí heterosexual sembla ser molt més dur amb els homes homosexuals que amb les dones. Em plantejo si la invisibilitat general de la dona, i més encara de la dona no heterosexual, a vegades ens protegeix de ser tan durament atacades com els homes. Repeteixo que tot això ho dic sense dades a la mà i sabent que hi ha dones LGBT que han patit agressions duríssimes, com la humorista australiana Hannah Gadsby, de qui us recomano moltíssim el monòleg Nanette (el trobareu a Netflix). Per això no vull fer un article de grans teories. Em centraré només en la meva experiència personal, que repeteixo, no té cap episodi traumàtic en el sentit més violent del terme. Ara bé, donant-hi voltes aquests dies, m’he adonat que en la meva vida hi ha certes constants que em recorden com gotes malaies que no sóc “normal”, que existeixen pel fet de ser LGBT i que em permeten fer servir – amb la boca petita – l’etiqueta #MeQueer.

La Laia i jo fa més de cinc anys que sortim. M’avergonyeix reconèixer-ho, però mai no ens hem expressat amb gaire llibertat per Barcelona, paradoxalment una de les ciutats més gay-friendly del món, per allò de si ens trobem avis, oncles o professors pel carrer. És una actitud covarda, ho sabem, però quan t’hi has acostumat costa de canviar. Fins i tot ara, quan ja gairebé ho sap tota la família, tenim identificades “zones perilloses” en què caminem a un metre de distància. Per no parlar del poble d’estiueig, que tot ell és “zona perillosa”. Ser amigues des de fa molts anys sempre ens va bé per dissimular si ens trobem coneguts. Hi ha gent curta de vista, pel món, ves; o potser és que tristament ens hem convertit en grans actrius.

Als dinars familiars és habitual allò de preguntar i fer broma amb les parelles dels nebots i cosins, de preguntar, de burxar una mica. Segur que us hi heu trobat i segur que us sembla pesadíssim. Però creieu-me que teniu sort, si us passa. A nosaltres no ens ha passat mai. A casa meva, quan hi ha la família extensa, ningú no s’atreveix a preguntar per la Laia, ningú em fa bromes sobre ella, ningú la burxa una mica si hi és. No. Simplement no existeix com la meva parella, sinó com si fos una mena de satèl·lit que corre per allà. Només una tia meva, una cosina i la meva àvia em pregunten per ella, però sempre a part, quan estem a soles. I els ho agraeixo moltíssim, que consti! Però la nòvia del meu germà és un tema habitual de conversa sense que calgui cap mena de subterfugi. La diferència de tracte deu passar desapercebuda a tothom, potser, i vist així és difícil concretar quin és el greuge. Potser no n’hi ha cap, però en qualsevol cas a mi em sap greu estar condemnada a la no normalitat.

Durant aquests més de cinc anys, com totes les parelles, hem anat a molts llocs juntes, des de botigues fins a manifestacions polítiques passant per conferències i museus. Fins aquí, res de nou. El que em sembla destacable és que molt sovint (i quan dic molt sovint vull dir que aquest estiu en dues setmanes ens va passar tres cops, per exemple), quan anem per aquests mons de Déu, ens fan una pregunta que sembla inofensiva: “Que sou germanes?”. Al principi ens feia gràcia i tot. Però ara més aviat m’entristeix. Us explicaré per què. Normalment, la gent que ens la fa és gent amb qui hem passat una estona llarga: la dependenta de la botiga, el senyor que s’asseu a la cadira del costat en un acte, la dona amb qui hem estat colze a colze durant una mani. Aquestes persones, per qui som totalment desconegudes, veuen que tenim una relació de moltíssima confiança, una confiança que és massa per ser simplement dues amigues. I immediatament pensen: han de ser germanes. No em sap gens de greu que la gent s’adoni de la confiança que ens tenim, que evidentment és superior a la que es tenen en general els amics, perquè no som amigues, només. El que em sap greu és que en aquests més de cinc anys el raonament que fa tothom sigui: “Si no són amigues, per força han de ser germanes”. Per què ningú no arriba a la conclusió que potser som parella, sobretot si tenim en compte que ens assemblem poc tirant a gens físicament? De fet, a una de les últimes persones que ens ho va preguntar li vaig demanar si trobava que ens assemblàvem i em va respondre, sense haver-s’ho de pensar gaire, que no, que clarament no. Sempre he sabut que si en comptes d’anar amb la Laia anés amb un noi, ningú no dubtaria ni mig segon que és la meva parella, per la manera de tractar-nos. M’atreveixo a dir que pràcticament ningú no ens hauria preguntat mai si érem germans. Amb la Laia, en canvi, la situació és exactament la contrària: mai ningú ens ha preguntat si som parella. Doncs bé, sí, ho som. Però vivim en una societat que sembla que ni li passa pel cap la possibilitat que ho siguem. I si li passa, prefereix no verbalitzar-la, potser per por d’ofendre, vés a saber.

Aquesta és la meva experiència com a dona LGBT: la invisibilitat. Reconec que en part me l’he autoimposada, i creieu-me que això és el que més ràbia em fa. Però si quan surts per la porta de casa o, encara més, per la porta de l’habitació, ningú no et veu, inconscientment acabes pensant que no se t’ha de veure. Així doncs, sense haver patit el que molts han patit i pateixen cada dia, jo també: #MeQueer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. la gent es pensa que sou germanes perquè segurament hi han més parelles de germanes que parelles lesbianes. Ja poca gent s’escandalitza de res, jo crec que és tan senzill com això