Avui sortegem una Gramàtica de la llengua catalana

“Volem que aquesta sigui una gramàtica per a les generacions que pugen: són ells el futur de la llengua”. Aquestes són paraules que havia dit Joan Solà i que Gemma Rigau ha recordat durant la presentació de la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC. 98 anys més tard de la publicació de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, publicada el 1918 i revisada el 1933, ha aparegut la Gramàtica de la llengua catalana, una obra de caràcter institucional fruit del treball dels membres de la Secció Filològica, però continuadora de l’establerta per Fabra el 1918. Sortejarem una gramàtica entre tots els mecenes que participeu al al nostre Verkami.

Dirigida per Manuel Pérez Saldanya, Gemma Rigau i Joan Solà, la Gramàtica de la llengua catalana és “una gramàtica nacional des del punt de vista més literalment fabrià, ja que vol tenir la mirada posada en el conjunt de llengua de tot el territori”, ha destacat Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, que també ha volgut recordar alguns dels membres que formaven part de la comissió de gramàtica, com Antoni Maria Badia i Margarit, Jordi Carbonell i Joan Solà, que va encapçalar l’equip de coordinació i direcció de la gramàtica. “Una obra institucional que busca consens per força és d’elaboració lenta, i la lentitud augmenta si en alguns punts s’ha de fer recerca de primera mà en l’abast d’un fenomen gramatical”, ha aclarit Gemma Rigau, que ha explicat que un grup d’experts externs de l’IEC han col·laborat en la redacció d’informes sobre qüestions problemàtiques de la Gramàtica, i els han ajudat a redactar capítols i a millorar-los.

Aquesta gramàtica no vol donar prioritat a un dialecte per damunt d’un altre, sinó que “permet als parlants del territori identificar-s’hi i llegir quina jerarquia tenen els fenòmens que es donen com a fenòmens usuals”, ha precisat Cabré. Rigau, així mateix, ha precisat que aquesta és una “obra institucional, col·lectiva i consensuada per poder donar resposta a les necessitats dels usuaris”. El 66% de la Gramàtica de la llengua catalana correspon a sintaxi, amb indicacions de tipus sintàctiques, pragmàtiques i molt lligades a l’entonació de les oracions. Aquesta obra, per tant, presenta una visió de conjunt de l’estructura de la llengua, si bé no conté l’Ortografia, perquè pertany a la llengua escrita.

Prescripció a partir de la descripció

Una de les novetats principals de la gramàtica és, d’una banda, la manera de presentar la norma: la flexibilitat i l’adequació són, segons Saldanya, les característiques principals d’aquesta Gramàtica. “Hi ha una descripció de la llengua real a partir del corpus textual de la llengua catalana i de tots els treballs fets de lingüística a tot el territori, que es troben representats a la Gramàtica del català contemporani”, ha aclarit Teresa Cabré. L’obra, doncs, formula la prescripció a partir de la descripció gramatical dels fenòmens: “La norma només es pot establir si abans s’analitzen els fenòmens que es volen observar de manera exhaustiva”, ha remarcat Rigau. Per això, la Gramàtica evita la dicotomia entre correcte i incorrecte i parla, en canvi, d’adequació: “No es diu el que s’ha de fer sinó el que es fa des del punt de vista formal”, ha afegit Saldanya.

Rigau ha posat com a exemple les oracions d’infinitiu encapçalades per una preposició d’enllaç del tipus És costum molt arrelat a Catalunya de regalar llibres i roses per Sant Jordi. En aquest cas, la preposició és optativa, ja que no es troba a tots els parlars del català, no tots els verbs l’admeten (verbs del tipus caldre, valer més, tocar, convenir, anar bé o d’estat psicològic, quan l’infinitiu és subjecte; verbs modals, verbs del tipus manar, aconsellar, estudiar, procurar, mirar, quan l’infinitiu és complement directe) i és admissible segons la funció (complement directe o subjecte) i la posició de les oracions d’infinitiu: “Si el subjecte apareix al davant, ja no cal”, aclareix Rigau.

Així, a partir d’uns criteris han tractat de formular una norma que fos general i acceptable per al conjunt dels parlars. “La Gramàtica recull la distinció en aquells casos en què la semàntica és evident i que la norma i el registre formal marquen la distinció, mentre que es manté la variació en els casos en què es registra, com per exemple en la doble finalitat en les oracions finals d’infinitiu (Per / per a mantenir la quota de mercat) segons la funció dels parlars”, ha afegit Saldanya, que ha destacat que aquesta Gramàtica vol ser representativa de tots els parlars però també ho vol ser de les peculiaritats dels parlars.

Variació lingüística

Una altra de les novetats principals, tal com assenyalava Neus Nogué en una entrevista a la Cadena SER, de la nova gramàtica és que “endreça la variació lingüística”, que dóna compte dels diversos usos d’una llengua. La nova gramàtica es fixa especialment en les varietats lingüístiques definides pel marc geogràfic i social (parlars i registres) i, de manera ocasional, fa atenció a certes singularitats de les modalitats oral i escrita.

En el cas de la variació dialectal, Rigau ha volgut destacar el fet que falten estudis de microvariació sintàctica: “La comissió de la gramàtica està formada per membres de diferents parlars, i aquesta diversitat augmentava a la Secció Filològica. Sovint hem hagut de contrastar dades i fer treball de camp en relació amb fenòmens interns de la llengua”. Per exemple, en la pronominalització de l’atribut d’oracions copulatives del tipus En Pere és molt llest, es poden donar dos tipus de pronominalització: En Pere ho és molt o En Pere n’és molt. Fabra, que havia observat que la llengua literària preferia ho en lloc de en, proposava evitar en. L’ús, però, d’un pronom o un altre, va lligat a la dislocació de l’atribut (En Pere és savi > De savi, en Pere n’és molt / Savi en Pere ho és molt), és a dir, que aquells parlars que davant de l’adjectiu tematitzat hi col·loquen de, tenen tendència a fer servir en i vicerversa. La conclusió a la qual va arribar la comissió de gramàtica és que és propi del valencià i el balear l’ús del pronom ho, mentre que en és propi dels parlars centrals.

Algunes novetats principals

“Què cal fer quan es troben dues solucions que són igualment vigents i consolidades?”, es pregunta Saldanya. “Fem com la resta de llengües, optar per la flexibilitat, per la variació i per potenciar el que ens uneix”, ha esgrimit. A continuació, destquem algunes de les novetats de la nova Gramàtica.

Pel que fa a les combinacions primàries amb el pronom feble de tercera persona del singular, cal dir que les combinacions del pronom feble de tercera persona del singular de datiu amb els pronoms d’acusatiu de tercera persona o amb en i ho tenen solucions diferents: d’una banda, la combinació d’un pronom d’acusatiu amb la variant de datiu li, pròpia de l’àmbit del valencià, i la combinació amb el datiu hi, pròpia de la resta de l’àmbit lingüístic, són acceptables en tots els registres dels parlars respectius (Li’l pren / L’hi pren); de l’altra, les dues combinacions del pronom de tercera persona del singular de datiu amb en o ho són acceptables, encara que la variant amb li és la més habitual en els registres formals (Li’n pren / N’hi pren).

El complement directe, en els casos en què es pugui confondre amb el subjecte, afavoreix la preposició. Als casos que ja havien estat tractats per Fabra, s’hi incorporen els següents: quan el complement directe és animat i pronominal o amb trets pronominals (No he vist a ningú); quan no és postverbal perquè està dislocat o focalitzat (Al nen el durà el veí); quan és contigu a un subjecte postverbal i tots dos comparteixen en una comparativa en què se silencia el verb i en alguns casos també el subjecte (L’aconsella com un pare al seu fill); per simetria amb un complement precedent amb a (Us esperen a tu i al teu fill).

Pel que fa a l’ús de les preposicions per i per a, cal destacar que, si bé la llengua oral i espontània presenta usos diferents segons el parlar, la llengua formal manté la distinció entre per i per a, però les dues s’accepten indistintament i en tots els registres segons el parlar en certs casos: davant de sintagma nominal si indica orientació o intenció (Estudia per / per a metge); en les formes lexicalitzades no haver-n’hi prou per / per a tant; en construccions finals d’infinitius (Ho fa per / per a viure).

En el cas dels usos de ser i estar, les novetats principals són les següents: l’alternança entre ser i estar amb adjectius que indiquen estat civil o laboral, o condició física, segons si expressen la característica o subratllen un canvi (La veïna és soltera i ja està jubilada); l’alternança entre ser i estar segons si l’adjectiu s’interpreta com una mera descripció o com un resultat, si bé afavoreix estar la presència d’adverbis aspectuals com encara, ja, o adjectius invariables com brut (El drap està brut); l’ús de estar amb sintagmes preposicionals que expressen estat o situació fruit d’un canvi o procés, o localitzacions figurades (Estem en les vostres mans); la possibilitat d’usar estar en lloc de ser en construccions pròximes a les passives amb participis de verbs com determinar, que també accepten venir.

En el cas de la reduplicació del relatiu per un clític pronominal, es considera que la duplicació és aparent quan el pronom feble no té funció sintàctica en la relativa o fa una funció diferent de la del relatiu en casos com els següents: si el pronom feble està lexicalitzat o és hi que fa inacusatiu un verb transitiu (És d’aquí, d’on se’n va l’oli); si és en quan representa el complement de totalitat d’una construcció partitiva la qual és complement directe o subjecte postverbal, i en construccions coordinades com Amb el pa que tens i més que en duc ja en tindrem prou; si el pronom feble pertany a un adjunt de la relativa (Volen una còpia del missatge que va esborrar sense llegir-lo).

En relació amb les construccions causals degut i donat, es consideren que els dos participis, de la mateixa manera que atès o vist, s’han lexicalitzat i formen construccions causals: degut, que pot seleccionar un complement encapçalat per a i concordar en gènere i nombre amb el subjecte, ha donat lloc a l’expressió causal degut a seguit d’un sintagma nominal o una oració finita precedida per el fet; donat, en canvi, forma una construcció causal seguit d’un sintagma nominal o una oració finita.

Pel que fa a l’expressió de les fraccions horàries, la nova gramàtica distingeix tres sistemes diferents per expressar la fracció horària segons els parlars: la del Principat, que es compta per quarts l’hora en curs a mesura que es va completant, cosa específica de la llengua catalana; en valencià i baleàric, que per a la primera mitja hora s’afegeix l’escreix respecte a l’hora ja completada i per a la segona mitja hora es resta el que falta per a completar l’hora en el curs; el sistema internacional, d’ús tècnic i especialitzat, que afegeix a l’hora ja completada la fracció en minuts de l’hora en curs.

Podeu comprar la Gramàtica al portal Libelista i us l’enviem a casa.