Menchu Gutiérrez i l’amenaçadora agulla del temps

17.02.2016

El 8 de febrer va començar al CCCB el cicle de debats “El nostre temps”, que finalitzarà el 14 de març. Gerard. E. Mur va assisitir dilluns a la conferència de Menchu Gutiérrez, Les clarianes del temps, i en va fer aquesta crònica.

Menchu Gutiérrez | Foto CCCB

Tots mantenim una relació intrínsecament personal amb el temps. Aquest lligam és descrit en funció de diversos factors. Segons el grau de paciència –o impaciència–, segons els interessos, les necessitats i les obligacions que poblen les hores vacants –que són absolutament totes–; en funció de quin valor adjudiquem al capital més estrany i efímer, i de com administrem aquesta moneda; o depenent de la velocitat en què decidim avançar sobre la planúria dels dies, les setmanes i els mesos. Esmercem el temps com volem i com podem; sabent que en som els seus propietaris exclusius. Precisament per això, el vincle és tan íntim i d’intercanvi infactible. Però, alhora, també esdevé costosament explicable. En aquest sentit, la literatura ha provat d’il·luminar el misteri. La unió particular amb el temps ha estat una matèria recurrent en nombrosos llibres. Encara ho és avui. La novel·lista i poeta Menchu Gutiérrez (Madrid, 1957) ha estat una de les autores espanyoles que més pàgines ha dedicat a la consciència del temps i el rastre que aquest ha deixat en la literatura. Gutiérrez va visitar  Barcelona aquest dilluns per examinar el traç que lliga escriptura i temporalitat en una conferència, Les clarianes del temps, que va tenir lloc al CCCB. El centre dedica un cicle de discussions –Debats de Barcelona– al temps (“El nostre temps”). Es va obrir amb Salvador Cardús i continuarà amb Judy Wacjman i Marina Garcés, entre d’altres.

Per començar el soliloqui i introduir el tema esglaonadament, Gutiérrez va optar per rememorar un passatge d’infància. Era la sensació del temps aturat –“el temps fora del temps”, com va escriure Celan– que tenia quan, de petita i d’amagat, entrava en una habitació vidrada de la casa on passava els estius amb els pares, a la costa. Una cambra que permetia la visibilitat de l’exterior des de tots els costats. Des d’una de les parets de vidre era visible el mar a l’horitzó. “Va ser com un imant. En aquella habitació es paralitzaven les hores. Quan hi anava a l’hivern, encara notava recollit els temps de l’estiu”. Equivalia aquesta sensació a la que transmetia la descripció de l’estança de  la senyora Ramsay que fa Virginia Woolf a la novel·la Al far. També a l’inici va utilitzar l’experiment del gat de Schrödinger per introduir l’ambigüitat que pot empènyer el temps: “No sabem si el gat està viu o mort. Per tant, l’animal està viu i mort alhora, en un únic règim temporal”.

Però més enllà de la vivència d’infantesa i la prova científica del físic austríac, l’exposició de Gutiérrez va continuar per camins estrictament literaris. “El temps nou i el temps vell” de Rabelais, la llegenda japonesa d’Urashima o la percepció de Pessoa: “Deixo d’existir quan no escric”. I més reflexions sobre el temps; de Clarice Lispector, de Proust, de Tranströmer, de Bruno Schulz… El cert és que l’aparició d’escriptors i pensadors va sonar com una enumeració precipitada i poc clara. Sense temps –precisament això– per pair la cita anterior. Gutiérrez vinculava teories amb traça però tot arribava al públic de forma carregosa. Hauria estat més enriquidor i diàfan reduir el monòleg a la meitat d’autors i dedica’ls-hi més estona. Amb tan vasta divulgació el públic quedava embafat per l’abundància de referències.

No obstant això, el soliloqui de Gutiérrez va deixar observacions interessants i inèdites. D’un costat, l’autora de Basenji i Decir la nieve veu metafòricament el temps “com el nou òrgan del nostre segle; igual que tenim ronyons, cor o estómac. Un òrgan diluït per tots els altres òrgans”. Aquesta és la importància cabdal que li dóna; “som éssers fets de temps”. Però també va assenyalar les  contradiccions: “Pels bancs del segle XXI, circula la moneda més escassa que hem conegut fins ara i, per tant, la més valuosa”. I, encara més, subratllava la perillositat que conté la matèria: “El futur està contingut en el present. Apel·la a la gran incògnita. Qualsevol dia ens trobem clavada al cor l’amenaçadora agulla del temps”. Interessada en la metafísica, per concloure Gutiérrez va atrevir-se a preveure la constatació de les ondes gravitacionals com “l’origen d’un sentit més, el sentit del temps, com ho són la vista o el tacte”.