Memòries acusmàtiques

16.11.2014

Aquesta setmana hem comptat amb una nova intervenció de lOrquestra del Caos a Hangar i al CCCB sota el títol de Memorias acusmáticas on els noms claus han estat Josep Manuel Berenguer, Beatriz Ferreyra, José Iges, Manuel Rocha i Bernard Parmegiani. A Hangar, dimecres, simpartí un taller de composició acusmàtica per part de Beatriz Ferreyra i al Teatre del CCCB les intervencions se centraren en el cap de setmana, amb xerrades, exposicions i concerts.

Concert acusmàtic de Zeppelin al CCCB

Memorias acusmáticas és una nova proposta de lOrquestra del Caos en memòria, segons Josep Manuel Berenguer, de lartista sonor Bernard Parmegiani, del qual sinterpretà dissabte lobra De Natura Sonorum (1975), amb espacialització de Beatriz Ferreyra, una obra que clica lullet a De rerum natura de Lucreaci.

Divendres 14 sobrí el cicle amb una exposixió dobres com Las memorias subterráneas de Alicia, una obra col·lectva com a resultat duna convocatòria de lESMUC a ex-alumens com Medín Peirón, Xavier Bonfill, Daniel Fígols o Raquel Garcís Tomás. Lobra sinterpretà dissabte a la tarda amb espacialització dels mateixos compositors. També es podia consultar les Dedicatorias de José Iges i lobra completa del pare de a música concreta, Pierre Schaeffer.

Tot seguit es va establir una taula rodona entorn del concepte dacusmaticitat, que prové del mot acusmàtic que, al seu torn, remet a lacusmònium, que és lorquestra daltaveus. Els integrants de la xerrada, moderada per Josep Manuel Berenguer, foren Beatriz Ferreyra, artista que va treballat amb Pierre Schaeffer, José Iges, creador i crític radiofònic, i lartista sonor mexicà Manuel Rocha. De tots plegats es programaren obres entre divendres i dissabte.

Berenguer va llençar com a primera qüestió com es relacionen cadascun dels membres de la taula amb allò que es veu i allò que no es veu, essència de lacusmàtica, i si distingirien entre acusmàtica i lacusmaticitat. Rocha va fer referència a François Bayle, i va explicar que el terme sorgeix per lacusmònium i que lelectroacústica amb sons fixes presenta moltes estètiques. Segons les seves asseveracions, concloem que per sons fixes entenem aquells que es poden testimoniar en una partitura, i el so fixat és el so gravat. Quan el so és fix, aleshores és creat a l’instant en lordinador. Tanmateix, els sons fixos es poden equalitzar segons la reverberació de la sala. Ambtot, és un tema complex, obert a moltes interpretacions, tot i que el llibre de referència és L’art dels sons fixats, de Michel Chion. Tanmateix, cal dir que hi ha una diferència entre els sons que un artista utilitza com a material per a la seva composició en el moment performatiu, modificats electrònicament, treient-los de context i desnaturalitzant-los, i els sons gravats per descontextualitzar-los sense modificació electrònica. En el primer cas, parlaríem dun xiscle, per exemple, que queda gravat i es converteix en un material més per al compositor per ampliar la seva paleta sonora i, en laltre cas, podríem referir-nos als sons dun paisatge que queden gravats i que quan es reprodueixen ho fan en un context allunyat de la font sonora originària.

Iges va fer la seva intervenció des de la postura de la creació radiofònica, i posà de manifest que lorigen de lacusmàtica té lloc a la ràdio i que en qualsevol context, encara que no sigui musical, la ràdio és una experiència sonora que té deix acusmàtic perquè els oients no veuen la font sonora. Les seves paraules tenien un fort component autobiogràfic, ja que la seva trajectòria ve marcada per les seves experiències a la ràdio. Es pot dir, comentava, que fa radioart. Aleshores apuntà que en les seves obres, almenys, es diferencia allò musical i allò narratiu, el so dun got o el so duna paraula.

Beatriz Ferreyra, per la seva banda, recordà els orígens de lacusmàtica -terme que empra per primera vegada Jerome Peignot- en què Pierre Schaeffer descobreix la possibilitat que tot el que sona és susceptible de ser musical, i ho va qualificar debig bang en la música, perquè obre infinites possibilitats. És una forma nova d’encarar el so que adquireix un grau més dabstracció, i es fa palès que els sons tenen caracteritzacions molt diferents. Ferreyra recordava que Schaeffer seguia part de les teories pitagòriques, però va ser François Bayle qui va emprar el terme acusmàtic en substitució de música concreta(Schaeffer). És una denominació importada del grec ἀκουσματικοί (acusmàtics), lescola Pitagòrica a la qual els deixebles escoltaven la veu del seu mestre sense veurel, per concentrar-se millor en les seves paraules. Finalment, Ferreyra va recordar la relació entre Schaeffer i Cage, i fins i tot amb Stockhausen. S’estava gestant quelcom nou, afirmà.

Aleshores les reflexiones se centraren en la vigència o no del concepte dexperimentació que, per Igres, ha perdut valor: Estem en un canvia el paradigma, el mot ha perdut valor i mirall social. Rocha i Ferreyra discreparen. Finalment, es posà de manifest que lacusmònium té un cost elevat i sapuntà la possibilitat de fer una orquestra de telèfons mòbils per economitzar, una proposta que ja ha estat experimentada. Tots, en qualsevol cas, estaren dacord que el terme acusmàtic ha evolucionat molt, i que és fonamental el component espacial, a més del joc damagar la font sonora.

Tot seguit sinterpretà una selecció de les Dedicatorias, de José Iges, una sèrie de peces dun minut de duració que estan dedicades a persones importants per lautor. És un art subjectiu, deutor de tècniques, influències i materials molt diversos que funcionen com a cites, explicava lautor. La ràdio és el mitjà de referència daquestes obres en què hi trobem humor, ironia i la melanconia que implica el record. I, fins i tot, crítica social.

En les obres que es van presentar hi predomina la paraula, en diferents idiomes, fragmentària o recitada, repetida o silenciada, però també se sentiren objectes com les campanes o el so del ferrocarril o una màquina descriure, així com sons paisatgístics. Cristinas birds fou especialment rellevant pel treball amb el so docells dorigen natural i electrònic, amb linici del Cant dels ocells al final, així com Crisis, de gran càrrega social, en què uns obrers es manifesten en un armari tancat. També va sonar una obra dedicada a Joan Brossa i Iges feia la reflexió que de vegades es té la impressió que algunes coses, quan han passat, sembla que no hagin succeït. També hi havia referències a Leopardi, Duchamp, Marinetti i el moviment Zaj de Ramon Barce. I fins i tot vam assistir a moments de performativitat interessants, en què el so enregistrat i el so en directe es con-fonien i lexperiència era més completa. Tot i que segurament no eren necessaris tots els altaveus, lelement espaial era molt important per crear efectes de distància o proximitat a lassistent. El conjunt de lobra era estimulant, perquè fixava latenció amb obres de només un minut, però lestil de lautor, allunyat de lexperimentació electrònica, resultava estèticament caduc.