Memòria d’un segle

13.03.2019

Aquest dijous 14 de març, a les 7 de la tarda, la Real Acadèmia de les Bones Lletres acull la presentació del volum V, titulat Literatura contemporània (I). El Vuit-cents, de la Història de la Literatura Catalana coeditada per Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. L’acte comptarà amb la presència de Quim Torra, president de la Generalitat, i les intervencions d’Àlex Broch, director del projecte editorial, i d’Enric Cassany i Josep M. Domingo, directors del darrer volum publicat.

Jacint Verdaguer retratat per Ramon Casas.

La nova i actual Història de la Literatura Catalana és, probablement, un dels projectes intel·lectuals i editorials més rellevants del panorama cultural català d’avui en dia. El projecte es va engegar el 2007 i ja s’han publicat cinc volums del total de vuit que conformen el recorregut literari des de la producció medieval fins a la postmodernitat. Al pròleg de l’obra, el director Àlex Broch deixa clar que es tracta d’una “història que dialoga amb les altres històries” i que sobretot és deutora de les magna opera modernes de Jordi Rubió i Balaguer, i de Martí de Riquer i Antoni Comas. A partir de tot aquest llegat i de les darreres aportacions bibliogràfiques, s’escriu un discurs històric coral i actualitzat, que opta per posar fi a l’oposició Decadència/Renaixença. La Història de la Literatura Catalana parteix del model continuista de Joaquim Molas, que enllaça la producció literària de finals del set-cents amb la dels inicis del vuit-cents.

És sabut que qualsevol moviment creatiu tendeix a negar l’anterior. Al segle xix neix la història de la literatura com a matèria d’estudi i, consegüentment, s’instaura el relat nacional i patriòtic que els renaixentistes s’atribuïen enfront de la foscor decadentista. En les grans historiografies fins al present, la Renaixença es postula com un moviment complex i plural de recuperació dels signes nacionals per a la superació de la situació d’estancament de la Decadència. Al pròleg del volum que inaugura l’època contemporània, Enric Cassany i Josep M. Domingo expressen la voluntat de qüestionar el discurs dicotòmic que ha arribat fins als nostres dies. El mòbil principal d’El Vuit-cents és fer comprensible la realitat lingüística i literària dins el gran procés de construcció nacional en què, igual que altres nuclis europeus, es trobava Catalunya. El volum posa sobre la taula la necessitat d’estudiar la producció literària del vuit-cents com una de les conseqüències de l’estructura socioeconòmica en transformació. La restauració dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1859 s’ha tendit a considerar el punt àlgid, la meta d’una evolució imparable, que deixava definitivament enrere la famosa sentència d’Antoni de Capmany: “la lengua catalana es hoy una lengua muerta para la República de las letras”. Tanmateix, Joan-Lluís Marfany, autor de la primera part del volum, expressa que “el trajecte no va ser mai tan clar i rectilini com sempre se’ns ha volgut fer creure”. Les noves poètiques i els aires romàntics europeus van anar estenent-se per les publicacions literàries, com exposa el primer bloc “La vida literària, de la crisi de l’Antic Règim a l’ordre liberal” amb noms com Josep Robrenyo, Bonaventura Carles Aribau i Joaquim Rubió i Ors.

El panorama va mudant progressivament fins a dissipar la diglòssia lingüística i cultural. El segon bloc, “Renaixença i literatura catalana, 1859-1893”, parteix del certamen jocfloralesc per anar mostrant l’expansió del català com a llengua literària. Les característiques poètiques, narratives i teatrals es van desglossant de la mà de Frederic Soler (Pitarra), Marià Aguiló, Víctor Balaguer, Teodor Llorente, Apel·les Mestres, Miquel Costa i Llobera, Robert Robert, Emili Vilanova, Dolors Monserdà o Marià Vayreda; i també de Joan Sardà o Josep Yxart a la crítica literària. No hi falten Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i Narcís Oller, els tres pilars del vuit-cents. El dramaturg és definit com un “intel·lectual modern”, un home de lletres pur, amb una nova concepció de la creació literària. Verdaguer ocupa la part més extensa de l’obra, on s’hi incorpora un apartat final sobre la recepció pòstuma de les creacions del poeta. A diferència d’estudis anteriors, s’agraeix que les característiques vitals del darrer Verdaguer no serveixin per eclipsar la qualitat de la seva obra. D’Oller se’n destaca la substancialitat de Croquis del natural, que suposa el primer carreu important en la construcció de l’autor com a novel·lista.

El volum V de la Història de la Literatura Catalana és el resultat, com els quatre anteriors, dels principis programàtics actualitzats que defensa el director Àlex Broch. Els autors Ramon Bacardit, Miquel M. Gibert, Joan-Lluís Marfany, Joan Mas i Vives, Ramon Pinyol i Torrents, Josep M. Sala Valldaura i Joan Santanach, amb els també autors i directors del volum Enric Cassany i Josep M. Domingo, prenen el relleu del volum anterior dirigit per Josep Solervicens i presenten la literatura del vuit-cents com una continuació del llegat anterior.

La presentació d’aquest nou volum de la Història de la Literatura Catalana tindrà lloc el dijous 14 de març, a les 7 de la tarda, a la Real Acadèmia de les Bones Lletres, un espai crucial per als literats del vuit-cents.