Medusa: compromís, poesia i horror

24.12.2017

La Virgueria sempre ha sigut una companyia ambiciosa, però no kamikaze. Poc a poc ha anat creant la seva pròpia marca, que combina risc, compromís i poesia. La meva primera aproximació a l’univers virguero fou L’hivern al cos, una preciosa i colpidora peça que parla sobre la maternitat i l’absència. Ara interpreten Medusa al Teatre Nacional.

Isis Martín, Patrícia Bargalló, Sergi Torrecilla i Pepo Blasco protagonitzen l’obra

L’exploració del dolor que transmetien les protagonistes de L’hivern al cos a través del moviment i les coreografies em va fascinar. Des de llavors, obra a obra, La Virgueria ha anat fent el seu camí amb la col·laboració d’alguns dramaturgs (Pablo Ley, Marc Artigau, Albert Boronat) i emparats pel Tantarantana i la Sala Beckett. Ara han alçat Medusa, premi Quim Masó del 2016, i un altre cop més ens posem dempeus.

En vaig parlar ja fa un parell de mesos, de Medusa, al relatar la immersió en el procés de creació de l’obra. Però allà només en vaig veure un tastet. Ara la medusa s’ha desplegat amb tota la seva força i complexitat a la Sala Tallers del TNC. Pablo Ley signa l’adaptació dramatúrgica de Medusa, novel·la de Ricardo Menéndez Salmón. Ha creat un pla seqüència teatral de poc menys d’hora i mitja, on les paraules es reforcen més que mai per un abundant ús d’elements escenogràfics i vestuaris.

Tot s’inicia quan Isis Martín (codirectora de l’espectacle junt amb Aleix Fauró) ens explica com va trobar una cinta de vídeo que mostrava l’execució de presos jueus per soldats nazis. Una dansa macabra i al final una firma: Prohaska me fecit. A partir de llavors, Pepo Blasco agafa el testimoni i dóna veu a Karl Gustav Friedrich Prohaska, pintor, fotògraf i cineasta que va ser l’encarregat d’enregistrar i fotografiar els horrors més inimaginables que van perpetrar els nazis, una espècie de Lenni Riefenstahl a l’ombra. Des d’un bon principi ens plantegen la pregunta: ¿Pot un home presenciar i representar els horrors del nazisme, mantenint-se al marge, fugint de cap qüestionament ideològic? És ètic, moral? Però a més, l’artista propagandista del nazisme va impedir en tot moment que hi hagués cap fotografia, dibuix o enregistrament del seu rostre. Un home sense ideologia i sense rostre. Així doncs durant la resta de l’obra ens submergirem en la biografia d’aquest home, explicada tant en primera persona com en tercera persona des de diversos personatges com Haidi (Patricia Bargalló), la seva esposa, o Jakob Stelenski (Sergi Torrecillas), el seu amic jueu i preservador del llegat artístic de Prohaska.

L’adaptació de Pablo Ley és una preciositat. Resumeix una novel·la de 160 pàgines en una espècie de poema reflexiu, amb molt poca acció, però deixant que s’escolin moltes de les frases més esclaridores i contundents de l’autor de Gijón. Escoltar aquesta adaptació sens dubte és la millor publicitat per la novel·la original. Tot i així, el text és dens, dur i fred, estructurat com si fos un documental de l’artista i impedeix deliberadament la implicació emocional del públic.

El repte, per tant, estava en mans de direcció. D’aquesta manera, el tàndem Aleix Fauró i Isis Martín han creat una posada en escena on els moviments i el joc amb tot d’objectes i elements d’atrezzo donen sentit a les paraules recitades del seus intèrprets. I és que el gran valor d’aquesta proposta teatral és com es va descobrint i desplegant tota l’escenografia a mesura que s’avança en la biografia de Prohaska. Ara uns llibres escampats que representen una crema de llibres, ara una corrua de botes que calcen els ideòlegs nazis de la Solució Final, o tot de jaquetes, armilles, caixes i altres objectes que baixen de dalt mitjançant un enginyós sistema de politges que els actors van accionant. Tot aquest atrezzo, junt amb algunes projeccions que es mostren sobre les vaporoses cortines del fons de l’escenari, ajuda a dibuixar les imatges i d’aquesta manera a donar calidesa als fets relatats.

La feina dels actors també és la de transmetre l’emotivitat dels fets recitats. No hi ha un sol diàleg, fet que dificulta el desenvolupament dramàtic de qualsevol personatge. Però l’aposta dramatúrgica és la de fer un retrat documental de l’artista, no la de mostrar episodis dramatitzats de la seva vida. Medusa és un espectacle que suma fotografies en moviment. I per això la feina dels intèrprets és més coral que mai. La coordinació de moviments i accions està molt mesurada per tal que l’ús de cada element escenogràfic s’utilitzi quan toca. Per altra banda, la interpretació de cada un dels personatges que acompanyen el viatge de vida i mort de Prohaska, tot i que molts cops siguin episòdics, estan creats amb matisos i petits gestos que donen singularitat a cada un d’ells. Pepo Blasco és probablement el qui més gaudeix d’una interpretació complerta. Però Medusa és una obra on es sacrifica la intensitat interpretativa per la sincronització escenogràfica i col·lectiva.

Acompanyant el desplegament d’aquesta escenografia mutant hi ha una música que es fa present en certs moments de l’obra. Clara Peya no és present a l’escenari, però la seva feina es fa sentir en les pistes gravades o quan els intèrprets toquen melodies senzilles al piano per acompanyar alguns dels passatges. O maraques. O una espècies de trompeta de joguet. Tot un petit arsenal d’instruments que afegeixen aquestes textures sonores al relat que reforcen els aspectes més emotius de l’obra.

A la sortida de la Sala Tallers, una exposició amb dibuixos de Prohaska completa la biografia de l’artista que va retratar i va ajudar a propagar les imatges de l’horror nazi. Sens dubte un recorregut molt dur, però sempre necessari als actes més atroços mai comesos per un ésser humà. Dur, fred, àrid i asèptic. Una de les formes més atractives i poètiques de representar el gran Horror.