Mecenes: els gens d’un país

15.06.2018

Parlar de Joan Baptista Cendrós implica automàticament parlar de l’estrella de la seva vida i la seva passió: el Floïd, l’aftershave que amb la seva fragància distintiva va revolucionar el món de la cosmètica masculina que llavors es despertava al món. Però més enllà del producte s’amaga la vida d’un home que fou molt més que un industrial, sinó la d’un autèntic apassionat de la seva terra que endegà al llarg de la seva vida una estratègia valenta i forta per refer la llengua, la cultura, i en definitiva, la moral d’un país en hores baixes com era la Catalunya de la dictadura.

J.B. Cendrós amb el seu gos Genko a la casa de Sant Feliu de Guíxols.

Parlem d’un personatge que, amb tot el que podia comportar ser al capdavant del producte masculí més famós del moment, va saber treure temps per ser no sols un industrial d’èxit mundial, sinó un dels principals motors i promotor del català, aconseguint crear un seguit d’empreses que, sota l’ombra del franquisme, volien reprendre la força cultural que havia tingut el país en temps pretèrits.

Genís Sinca, periodista, escriptor i biògraf d’aquest gran personatge, ens explicava fa dues setmanes al Palau Güell de la Diputació de Barcelona i en presència de les filles, que Cendrós formava part d’una família menestral de Valls que decidí traslladar-se a Barcelona per veure si el seu negoci familiar millorava, una barberia. Fascinat ens narrava la petita història del Floïd: que a la capital no existís un producte per després de l’afaitat era l’oportunitat d’or per intervenir i crear aquesta revolució en el món cosmètic masculí, i així va ser. L’aftershave català es va exportar per tot el món.

Floïd a part, en Cendrós va fer més per la Catalunya de la dictadura del que podem imaginar. Amb un gran esperit polític i una gran visió comercial junt a a una estima immensa per la cultura catalana, el portarien a crear -amb cinc homes més- la gran associació que és avui Omnium Cultural. Amb la voluntat de promocionar la llengua, la cultura i l’educació, i en definitiva unir la societat catalana i la defensa dels seus drets, Omnium ha esdevingut l’associació per antonomàsia quan ens referim a protecció de la cultura i la llengua catalana. Desafiant l’autoritarisme de la dictadura i les possibles conseqüències, Omnium va ser una eina clau per refer la cultura i l’esperit català llavors en hores baixes.

Alhora en Cendrós creà el Premi Sant Jordi i la Fundació de l’Enciclopèdia Catalana. La seva gran contribució al món literari va ser la compra i repatriació de l’editorial Proa (1964), portant-la a casa i oferint als catalans la possibilitat de llegir els grans de la literatura universal contemporània junt amb el bo i millor de l’escriptura catalana. De la seva mà van arribar Dickens, Tolstoi o Dostoievski, acompanyats de Rodoreda, Bertrana i Llor. Però no sols això, sinó que dinant amb el mateix Ian Fleming a Londres, va comprar els drets de James Bond i portant-lo a Catalunya, publicant-lo en català i castellà per evitar acusacions que el poguessin posar en problemes.

Com veiem fou un home que enmig de la censura i la repressió pròpies d’una dictadura com la franquista, va saber trobar el seu paper en la societat, tornant a Catalunya la dignitat cultural que es mereixia i entrant en la llista d’aquells homes que ho donaren tot per l’amor a la pàtria i la terra, personatges autèntics, rebels, actius i amb una estima immensa per la cultura del país.

Francesc Cambó, vist per Joan Safont

El cicle “Mecenes: els gens d’un país”, dedicat als grans mecenes de la cultura catalana es tancava dilluns passat a les cotxeres del Palau Güell amb una conferència de Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, sobre Francesc Cambó.

Polític de vocació, Cambó va formar part d’aquella generació de joves que fundaren la Lliga Regionalista junt amb personalitats com Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa o Narcís Verdaguer, forjant la Catalunya d’inicis del segle XX i desplegant el catalanisme polític i cultural. Diputat a les corts i ministre per partida doble, la seva carrera política arribaria al punt culminant en el moment en què Alfons XIII li proposà la cartera de primer ministre del govern amb la condició d’abandonar la política catalanista, requisit que mai acceptaria.

Francesc Cambó

Més enllà de la seva trajectòria política amb grans encerts però també moments baixos, a en Cambó li devem part del tresor artístic que conserva el Museu Nacional. Amb la voluntat d’ajudar les institucions culturals dels anys 20 i coneixent les mancances que llavors presentava el museu, va engegar una política de mecenatge gairebé única en la seva espècie: crear una col·lecció d’art no per ell, sinó per llegar-la al país un cop aquesta fos prou rellevant i així omplir els buits de les col·leccions, centrant-se a adquirir peces d’art del Renaixement i del Barroc. Aquesta elecció no va ser per caprici, sinó que en Cambó coneixia les necessitats del Museu D’Art de Catalunya -llavors dirigit per Joaquim Folch i Torres– que comptava amb una àmplia col·lecció medieval i moderna, però no disposava d’obres del Renaixement i el Barroc.

Equiparant-se als grans mecenes americans que havien fornit museus com el Metropolitan o la National Gallery de Washington, Cambó ens explica en les seves memòries com va planificar la col·lecció que iniciava el 1927, adquirint obres d’artistes tan notables com Tiepolo, Tiziano, Goya, el Greco, Zurbarán o Fragonard; un total de 50 obres compreses entre els segles XIV i XIX que constitueixen l’aportació desinteressada de més valor del MNAC i que avui llueixen com mai a la nova presentació de l’edat moderna.

Cambó ens demostra com n’era d’important per a ell la democratització de l’art i la necessitat de dotar la ciutat d’uns museus equiparables als de París o Londres. Hi havia la voluntat de fer de Barcelona una capital artística i moderna. Però aquesta no va ser l’única contribució que li devem, ja que el 1922 creava la Fundació Bernat Metge per traduir al català els clàssics grecs i llatins, i a inicis dels 30 va començar a editar la col·lecció ‘Monumenta Cataloniae’, on junt amb personatges com Josep Pijoan, Puig i Cadafalch o Josep Gudiol es dedicarien a estudiar i publicar l’art català medieval i barroc. Alhora va patrocinar el Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Pompeu Fabra.

Com veiem, tot això va ser fruit de la personalitat d’un home compromès amb el país i la cultura, coneixedor de les necessitats de la societat, però sobretot convençut de la necessitat de construir una identitat cultural catalana, on la llengua, l’art i la història de la terra jugaven un paper fonamental. El llegat d’en Cambó queda recollit únicament a les sales del MNAC. L’Institut Cambó, fundat el 1999 pels seus fills, és la continuació de la seva obra i la seva aposta desinteressada per la cultura del país.