Maurice Ravel: de la detonació de les bombes a la música del piano

21.06.2018

Michel Bernard retrata la vida del compositor Maurice Ravel en la colpidora novel·la Els Boscos de Ravel, que arriba a Catalunya aquest 2018 gràcies a la traducció de Ferran Ràfols i a l’editorial LaBreu. No és la primera vegada que Bernard, escriptor i alt funcionari francès, escriu novel·les centrades en figures històriques; així, per exemple, trobem obres com Comme un enfant (2003), on indaga en la vida del cantant Charles Trenet; Deux remords de Claude Monet (2016), sobre el gran impressionista Claude Monet, o la seva darrera obra, Le Bon Coeur (2018), inspirada en Joana d’Arc.

Vaclav Nijinsky i Ravel al piano, repassant passatges de Dafnís i Cloé (1912) | © Bettmann/CORBIS

Amb 41 anys, i en plena composició de Trio en la menor, Ravel s’allista voluntàriament a l’exèrcit per combatre a la Primera Guerra Mundial. Després del seu rebuig inicial –degut a la seva fràgil constitució física-, acaba sent acceptat i es converteix en conductor d’ambulàncies a Verdun. Es troba al llindar de dos mons: el front i la rereguarda.

La seva única música són els sons de la natura i les detonacions, fins que un piano abandonat en un castell reconvertit en hospital de campanya li recorda el seu gran do. Embruixat pel record de Chopin, Ravel comença a tocar una dolça melodia que encanta tant al personal de l’hospital com als pacients.

L’estil literari de Bernard és poètic; precís, detallista i intens. El lirisme amagat en la prosa de Bernard es revela no només en les descripcions de l’espai exterior, sinó també en l’espai interior de Ravel: els seus dubtes, les seves contradiccions, els seus moments d’esterilitat musical, els seus moments creatius…

Ravel és un personatge amb matisos, complex i inconformista, però per sobre de tot, humil. No accepta el premi de la Legió d’Honor, per exemple, ja que  considera que a un artista no li pertoca aquest tipus de reconeixement. També considerava que si tots els ferits que ell transportava, mutilats per la guerra, no tenien la legió d’honor, a ell tampoc li corresponia.

És també un personatge solitari i silenciós. Un cop lluny del front, Ravel cau en el tedi. La vida parisenca l’avorreix i decideix recloure’s envoltat de boscos. En efecte, la seva personalitat té un caràcter dual: la vivacitat i la sensualitat de la seva música contrasta amb l’austeritat de la seva vida personal.

La presència de la natura és de suma importància en la novel·la; és sabut que la connexió de Ravel amb la natura era profunda. Hi ha un passatge on es reflecteix perfectament aquest sentiment: quan enmig de bombardejos, Ravel escolta meravellat, gairebé hipnotitzat, el cant d’un ocell que reposa en un arbre mort.

Per últim, és curiós, fins i tot poètic, saber que els llocs per on transita Ravel són els mateixos on Bernard va viure de petit, ja que aquest va néixer a Bar-le-Duc. La natura no canvia.