Matthias Goerne: Winterreise i Lachrimae

17.04.2016

Dijous 14, dins del cicle Palau 100 – Grans Veus, arribava a Barcelona la col·laboració entre el baríton Matthias Goerne, el pianista i impulsor del projecte Markus Hinterhäuser i l’artista William Kentridge: un Winterreise il·lustrat amb una videoprojecció que acompanyava cadascuna de les vint-i-quatre cançons.

Winterreise 3

Matthias Goerne interpreta Winterreise | Foto: Lorenzo di Nozzi

Quan sortíem de la sala un amic em va preguntar si m’havien agradat les projeccions de Kentridge. La meva resposta, “no sé ben bé què dir-te“, va provocar el somriure d’un altre espectador, no sé si per la meva indefinició o perquè ell també s’ho estava rumiant. Després de la necessària reflexió ja puc explicar-me millor. Li cal a Winterreise un afegit? Definitivament, no. Aporta alguna cosa la projecció? Sí, és clar, aporta la visió de l’artista. Aporta alguna cosa als espectadors aquesta visió de l’artista? Depèn. Depèn de la visió de l’artista i de com rebi cada espectador la música.

Markus Hinterhäuser, director de la Wiener Festwoche, va encarregar a Kentridge, un artista que ha integrat sovint vídeo i música i ha dirigit l’escena de diverses òperes, que posés imatges a l’obra de Schubert; el projecte es va estrenar a Viena el juny de 2014 i unes setmanes més tard es va poder veure al festival d’Ais de Provença. Fa uns mesos parlava a Núvol de la cerca de nous formats per revitalitzar els recitals de lied, formats que sovint passen per donar-hi una dimensió visual que per se no tenen (o sí que tenen, encarnada precisament en el cantant i el pianista, però no continuarem aquí amb aquesta discussió); desconec si la intenció de Hinterhäuser anava en aquesta línia però si hi anava ho feia d’una manera certament sofisticada.

Winterreise és una obra complexa, suggeridora, molt rica en imatges, sentiments i matisos. Cada oient, a cada audició, enriqueix les seves imatges, i això és el que presenta Kentridge: les seves impressions (i aquí val la pena indicar que l’artista va créixer a Johannesburg). Hi veiem un arbre però no és un til·ler; un ocell, però no és una cornella. No hi veiem neu o glaç. Hi veiem llàgrimes i com un vent arrauxat arremolina fragments de paperets que dibuixen i desdibuixen el retrat d’una dona. Hi veiem també la tomografia d’un cervell, i imatges de la vida quotidiana com una tassa de cafè o una peixera. Potser els ecos de la vida que ha deixat enrere el caminant. O potser no. Els dibuixos són en blanc i negre, ocasionalment hi ha un toc de color; el traç és dur, els moviments són ràpids i els vídeos es projecten sobre un mur folrat amb fulls impresos. No és una composició sòbria, al contrari.

Hem començat parlant de la imatge però el més important era la immensa música de Schubert; cantant i pianista també havien de crear les seves imatges i nosaltres, els espectadors, les nostres. Goerne i Hinterhäuser van fer una versió on per damunt de tot va planar la melancolia, amb algun cop de ràbia aquí i allà; una dolça tristesa que va acabar tornant-se resignació i indiferència. Des del punt de vista musical, el que més va cridar l’atenció va ser l’elecció per part dels intèrprets d’uns temps molt lents. Sorprenent, per exemple, Erstarrung, una cançó teòricament bastant ràpida on la frenètica cerca del caminant va virar cap a l’abaltiment. Més sorprenent encara les variacions de temps dins d’una mateixa cançó, com a Auf dem Flusse. Aquesta extremada lentitud va anar en contra de l’acompanyament, que necessàriament va perdre força i expressivitat; prou feina va tenir Hinterhäuser a seguir el seu company en aquest recorregut atípic. Goerne, al contrari, va treure bon profit d’aquesta lentitud. No descobrirem ara les seves mitges veus, la riquesa dels seus colors ni tampoc el seu fiato, que va posar a prova (val a dir que no sempre amb èxit). Va matissar a plaer i va deixar frases pel record: a Auf dem Flusse, un entotsolat, a penes mormolat “Mein Herz, in diesem Bache erkennst du nun dein Bild”; a Im Dorfe, un revelador “Ich bin zu Ende mit allen Träumen”; a Die Nebensonnen, un definitiu “Im Dunkeln wird mir wohler sein”. Goerne no ens va fer patir amb el seu Winterreise com ho havia fet en d’altres ocasions; amb la seva malenconia i la seva lentitud, recordava la tristesa eterna de les Llàgrimes de John Dowland.

I què passava quan s’ajuntaven la interpretació de William Kentridge amb la de Matthias Goerne i Markus Hinterhäuser? Perquè, en definitiva, es tractava d’això. Al meu parer, el punt feble d’aquest Winterreise va ser la integració o, millor dit, la manca d’integració del, diguem-ne, expressionisme dels vídeos amb la, diguem-ne també, miniatura que ens oferien els músics; de l’angoixa que transmetien de vegades aquelles imatges amb la tristesa resignada de la música. Poques vegades es van trobar les dues vessants i és una llàstima perquè quan ho van fer el resultat va ser estimulant. A Der Leiermann, per exemple, on una llarga desfilada de siluetes, persones alegres en un dia festiu, passaven de llarg, indiferents al vell i la seva música.

Algunes persones em comentaven en acabat que era una llàstima no haver disposat dels textos per seguir les cançons, perquè s’havien perdut moltes coses. En realitat sí estaven disponibles; al programa de mà s’indicava que la producció no permetia tenir llum a la sala però que els textos i les traduccions es podien seguir a la pàgina web del Palau. Què hagués fet Goerne, que va interrompre i reiniciar Der Lindenbaum quan va sonar un mòbil, si més espectadors haguessin fet el que recomanava el programa, com el meu veí de localitat, i la platea s’hagués omplert de pantalles il·luminades?