Matrimoni de conveniència

31.05.2019

El neoliberalisme no és res més que el penúltim estadi del capitalisme. Nascut entre l’edat medieval i la Modernitat, el capitalisme va necessitar liquidar l’Estat Absolutista i, a partir de la Revolució Francesa de 1789, engendrar l’Estat Liberal de Dret, que significava la separació entre l’Estat i la societat civil, que aleshores només significava l’activitat mercantil dels ciutadans. Política, doncs, per un cantó, i economia per l’altre. Això va durar poc més d’un segle quan, arrel de la Revolució Russa de 1917, l’Estat Liberal de Dret va ser substituït per l’Estat Social de Dret, reacció europea global als abusos de la Revolució Industrial de finals del segle XIX.

Un manifestant d’ultradreta fa la salutació nazi a Barcelona el dia de la Hispanitat | Foto: Reuters / Ivan Alvarado

En l’Estat Social de Dret prevalia la política sobre l’economia i l’Estat va assumir aleshores la funció de garantidor de la justicia social. D’aquesta manera van néixer els anomenats “drets de segona generació”: el dret al treball en condicions equitatives, el dret de la persona a l’associacionisme sindical perquè quedessin protegits no només els interessos sinó les necessitats més bàsiques de la classe obrera, el dret a uns ingressos adequats que asseguressin a la familia salut, alimentació i habitatge, entre altres, i el dret a l’educació, primària i secundària obligatòries i gratuïtes.

En un context de crisi econòmica – i cal no oblidar que el capitalisme avança a través de crisis, reals o fictícies, és a dir, autoprovocades – i amb els detentors del poder econòmic ansiosos per a recuperar i augmentar els seus guanys, el projecte capitalista assumeix la forma d’un nou Estat, l’Estat Feixista, antidemocràtic i antisocialista, que ho aposta tot en l’ús de la força per a mantenir l’ordre que li interessa. L’Estat Feixista també era un Estat de Dret, detall que sovint s’oblida, però el dret del feixisme es caracteritza per no posar limits a l’opressió de la classe dominant sobre la classe dominada. Els de dalt sobre els de baix. La majoria, que sol ser una, sobre les minories, que acostumen a ser diverses. i és per això que en qualsevol context històric és tan important saber quin lloc ocupem dins la societat. A Brasil, bona part de la classe mitjana no ho té gaire clar i li agrada pensar que forma part de l’elit. Aquesta és una de les claus per a entendre els mals històrics del país i el seu present.

Un cop derrotat el feixisme, el capital es posa un nou vestit, l’Estat Democràtic de Dret, però les costures no aguanten gaire i arribats a l’últim terç del segle XX, notant que la llista de drets fonamentals ve a ser una mena de camisa de força que frena l’exercici ilimitat del poder econòmic, se la treu neguitós i confecciona una nova fase, que és en la que avui estem tots immersos: l’Estat Postdemocràtic de Dret.

No ens deixem enganyar pel prefix. L’Estat Postdemocràtic de Dret constitueix una regressió premoderna en la qual el poder polític es torna a fondre amb el poder econòmic i regna ufanós i lliure l’absolutisme de mercat – breu definició de neoliberalisme -, fora del qual no sembla haver-hi res. En el moment en què ens trobem, la cosificació i l’eliminació programada de persones considerades descartables tornen a ser opcions no només no desestimades, sinó posades en pràctica de moltes formes diferents. Quan els governs de tants països presenten les retallades en educació i salut púbiques com una fatalitat amb un “no hi ha res més a fer”, mentre deixen de perseguir empreses evasores d’impostos, corruptes del sector privat, mentre no s’atreveixen a acabar amb els privilegis de l’Església o a posar en pràctica una recaptació fiscal progressiva en la qual qui més té més contribueix al comú de la societat, mentre tot això passa, el que aquests governs estan dient és que la pobresa i la misèria de tants països és una opció programada, un projecte que només pensa en i per a l’1% de la població mundial, acaparadora de la meitat de la reiquesa global.

Després de dos segles i propina, hem tornat a la casella zero. Vivim immersos en un absolutisme adequat als temps del qual no sabem com sortir-ne i que massa gent comprèn com um destí inexorable que cal acceptar, no ja amb resignació, sinó adaptant-s’hi, acceptant amb més o menys consciència, un empobriment del llenguatge – símbol major de com una societat es pensa a si mateixa – apte només per a la gestió de qualsevol cosa, el temps, les emocions i el que faci falta. Es gestiona allò que ja no es qüestiona. Dany-Robert Dufour ha estat feliç definint el neoliberalisme com “l’art de reduir caps”.

En una entrevista al diari Públic, Josep Ramoneda deia fa poc més d’un any que “s’ha esgotat un model de governança, el model anomenat neoliberal, que es va estrenar simbòlicament l’any 1979 amb l’accés de Margaret Thatcher al poder i la publicació del llibre La condició postmoderna de Jean-François Lyotard. A partir d’aquell moment es trenca un parèntesi, que va ser el pacte social de després de la Segona Guerra Mundial, i s’obre un període nou sobre un criteri fonamental: la destrucció dels vincles socials i el reforçament de la idea de l’homo economicus, l’individu solitari que lluita a mort per la supervivència contra tot el que té al voltant. Tot això se’n va anar enlaire simbòlicament amb l’11 de setembre del 2001. Però el model de governança seguia, muntat sobre uns sistemes bipartidistes cada vegada més homogenis, en el sentit de que la diferenciació entre conservadors i socialistes cada cop era més escassa”. Com si arribat a cert punt de la seva ruta el neoliberalisme hagués començat a funcionar amb el pilot automàtic. No. Com he volgut explicar, només es podria defensar la tesi que el neoliberalisme es va esgotar, que algun dia va fracassar, si es partís d’una premissa obviament falsa: que aquesta forma de govern busca el benestar de tota la societat. És per això que l’autoritarisme de l’Estat Postdemocràtic de Dret és tot just el que necessitava el capitalisme en la seva fase neoliberal per a desplegar totalment i sense obstacles el seu absolutisme de mercat.

Avui més que mai s’ha fet evident que les noces entre el capitalisme i la democràcia configuraven un matrimoni de conveniència. “Aquesta evolució cap a l’extrema dreta, en el fons no és res més que una passarel·la que el neoliberalisme prepara per a construir una societat autoritària.” És el mateix Ramoneda qui ho defineix en la seva primera intervenció al darrer Sense Ficció de TV3: Amenaça totalitària.