Matèries primeres i Lost highway austríaca

30.06.2016

Melcior Casals ha fet una escapada a Viena, el centre d’Europa, on ha pogut veure dos espectacles dels quals ens ha enviat aquesta crònica: Primal Matter, del director grec Dimitris Papaioannou, al festival Wiener Festwochen, i Die Unschuldigen, ich und die Unbekante am Rand der Landstrasse, de Peter Handke, al Burgtheater. Creació contemporània en una antiga cavallerissa i un Handke al temple del teatre burgès.

'Primal matter', de Dimitris Papaiannou

‘Primal matter’, de Dimitris Papaioannou

Últim dia, última oportunitat, darrera obra del Wiener Festwochen 2016. El festival s’ha acabat i ho ha fet amb un espectacle de Dimitris Papaioannou, Primal Matter. Un trajecte de dos homes explorant la dualitat i l’assemblatge dels cossos.

El director, coreògraf, dissenyador i aquí també intèrpret Dimitris Papaiannou és un artista tot terreny i de referència grec, conegut sobretot per ser el creador de les cerimònies dels Jocs Olímpics d’Atenes 2004. Ell mateix, vestit de negre elegant i impecable, ens rep amb un somriure amable tot tallant-nos l’entrada. Apaga llums, encén llums, i comença tot carregant un cubell d’escombraries a l’espatlla, un recorregut lineal dalt d’una tarima llarguíssima comptant amb l’única complicitat i simbiosi de Michalis Theophanous. Autèntic Apol·lo grec, en Michalis actua nu durant tota la peça, de físic rotund i hipnòtic, espectacular. Primal Matter es va representar dins d’una antiga i majestuosa cavallerissa reconver-tida en espai escènic, el Halle E ubicada en el recinte del MuseumsQuartier de Viena.

És una exploració de llarg recorregut sobre els diferents nivells, angles i sorprenents perspectives de la relació entre dos homes, entre aquests dos éssers i la seva fusió, la seva atracció i repulsió, que acaba transmetent una tendra comicitat. Diàleg que va traçant paral·lelismes, jocs de miralls, sovint amb l’ajuda o impediment d’una fullola de fusta. Encontre i desacord, fins a arribar a l’absurd o l’atzucac físic dins una constant i brillant dansa. Cossos reversos-inversos- dobles- esquarterats-a compassats-múltiples-grotescos-solitaris-solidaris. Dimitris l’home negre, l’home racional? L’executor? I la seva contra imatge en Michalis, l’heroi pur? L’inconscient? Els dos transiten imparables, convidant-nos a la meditació, i sorprenentment despertant-nos el somriure en aquesta trobada delirant, dins del cos a cos de la parella. Netedat escenogràfica, estètica i estilística per plasmar aquesta fragmentació-unió: Una fullola, una cadira, una mànega d’aigua, un cubell d’escombraries, una maquineta d’aplaudiments programats i una pastanaga de premi. Creacions en viu d’escultures post-neo-clàssiques per a dos intèrprets entregats. Melancolia de miralls, humor i trossos, murmuris i comentaris del duet còmplice, que ens han mantingut pendents i fascinats amb aquesta dansa trencada.

Lost Highway austríaca

 

La pantalla gegant instal·lada per seguir l’Eurocopa al parc entre la Rathaus (l’ajuntament) de la capital vienesa i el Burgtheater, el mític teatre nacional, no donava treva. L’eco dels crits de les masses ressonava per tot arreu, també entre els vestíbuls desolats del gran teatre. Colors ocres, acomodadors-mòmies, bustos, quadres, grandeur, pes històric d’un teatre-temple cabdal dins la cultura germànica. I per només vuit euros un seient de llotja a tocar de l’escenari. Així com si res l’espectacle comença, una passejada pels marges i revolts de l’existència de la consciència: reflexió, astorament i qüestionament vital que és aquest Die Unschuldigen, ich und die Unbekante am Rand der Landstrasse de Peter Handke. O sigui: Els Innocents, jo i la desconeguda als marges de la carretera.

Dirigida per Claus Peymann, especialista en escenificar l’obra del tòtem austríac Handke, l’obra s’explica i es desplega a través del torrencial i incansable Christhoper Nell, alter ego del mateix autor, qui durant gairebé unes tres hores, reflexionarà sobre el jo, els altres, el misteri vital tot enmig del camí, els marges d’aquesta carretera perfectament delimitada per Karl-Ernst Hermann. Carretera transitada i compartida on aquest Godot del segle XXI s’encararà a onze intèrprets més, tots ells d’una atracció indefugible. Corre el rumor que els actors del Burgtheater són dels més ben pagats d’Europa i els més bons a l’hora d’interpretar. Què en diria Thomas Bernhard, l’antiheroi per exel·lència de la pàtria, d’aquests? La partitura és fascinant i tot passa com si res, com la vida mateixa. Cal esmentar la desconeguda i hipnòtica Regina Fritsch, plena d’escolta i misteri, i una sensacional i divertida Maria Happel, la dona de vermell sense amor. L’obra podria ser una nova retrobada d’aquella L’hora en què res no sabíem els uns dels altres dirigida també per Peymann al Burgtheater i a casa nostra per Joan Ollé al Grec del 2003.

L'interior del Burgtheater vienès. Fotografia de Melcior Casals

L’interior del Burgtheater vienès. Fotografia de Melcior Casals

I també per contrast i sorprenents similituds ens porta cap a una altra obra d’autor alemany: El Temps i l’habitació de Botho Strauss, una altra trobada intranquil·la de desconeguts, aquest cop dins d’una habitació amb columna viva. Vista també a casa nostra de la mà de Lluís Homar amb la companyia del Teatre Lliure el 1996.

“Parles o somies?”, “I jo, qui sóc jo?”, “Ah, meravella de les meravelles…”. Mentre estacions i innocents passen, i on en Christopher es deixa cos i ànima en aquesta disquisició d’alta realitat. Poder deixar, deixar fer… O “digue’m dona desconeguda com serà el futur?” Ens canta. En un moment brillant un dels inocents parlant pel mòbil comenta: “No hi ha cobertura, cap xarxa, i sense xarxa no hi ha vida”. O en una altra escena memorable, la dona de vermell escenifica la seva mort i posterior resurrecció davant l’evidència de la solitud i el desamor, finalment tot aixecant-se etziba:”Que bonic hagués estat tot això i d’aquesta manera… Però no ha sigut així”.

Trànsit formidable, fluid, il·luminat de manera preciosista per Karl-Ernst i Friedrich Rom dins aquesta perifèria desconeguda i plena d’un estrany i frondós calatge vital, amb manifestació inclosa: “Llibertat, Igualtat, Informabilitat!” Finalment, en un joc metateatral, en un atac melodramàtic del senyor Nell/Handke, tot fent córrer i descórrer el teló, ens crida desesperat: “Això era un drama! No es pot acabar així!”

Un moment de l'espectacle de Claus Peymann al Burgtheater de Viena

Un moment de l’espectacle de Claus Peymann al Burgtheater de Viena

I és que hi ha més vida a la perifèria, als marges, allà on ningú rarament hi pararà mai atenció.