Mary Oliver, el poema té dues vides

13.11.2018

Yalāl ad-Dīn Muhammad Balkhi (1207-1273), més conegut com a Rumi, va ser un poeta místic musulmà i erudit religiós sufista que apostava per l’experiència pròpia com a font de coneixement. El seu discurs i mestratge ha quedat registrat en més de quaranta mil versos i són multitud, encara avui en dia, els adeptes als seus principis. La periodista Alexandra Marks, l’any 1997, afirmava que Rumi s’havia convertit en el poeta més venut als Estats Units. Ho justificava afirmant que en una societat tan alienada com l’actual, parlar de l’amor com aquella força que ho abraça tot, l’univers, la natura, les persones i sobretot a Déu, genera adeptes amb facilitat. Amarat de filosofia budista, Rumi impregnava els seus versos de pensaments que apostaven per la dissolució de l’ego com a pas essencial per al retrobament amb el veritable Jo. Digué: «Que la bellesa que estimem sigui el que fem».

«…ens delim per ser tan feliços en el cel de la terra». |

La poeta nord-americana Mary Oliver (Ohio, 1935) és, sense cap mena de dubte, una adepta i entusiasta catequista del poeta persa. Oliver escriu, com ell, poemes molt prosaics embolcallats d’una aurèola metafòrica per posar en diàleg la natura i la divinitat, «…ens delim per ser tan feliços en el cel de la terra». Poemes igualment místics però amb els quals no cerca, en primera instància, l’amor sinó que intenta enderrocar les barreres que hem construït contra ell. Amor que, com una rosa, floreix per sempre i ens permet escoltar «la música del cos». D’aquesta faiçó i claredat, la poeta s’apropa al lector.

Enguany, l’editorial Godall Edicions celebra el seu cinquè aniversari amb destacades publicacions. Entre elles Ocell Roig (2008) –traduïda excel·lentment per Carina Oproae– de la reconeguda i multillorejada poeta nord-americana, premi Pulitzer de poesia 1984 amb American Primitive (1983). D’ella ja coneixíem els esplèndids poemaris Felicity (2015) i Dog songs (2013) –ambdós publicats en castellà per Valparaiso– on reflexiona sobre les absurdes necessitats materials adquirides, apostant, com antídot, per cremar-les i deixar «espai en el cor per l’amor i pels arbres». Amb l’ús d’un estil interrogatiu, poc aforístic i molt directe, resumeix la seva darrera etapa vital en què va patir la mort de la seva companya. «És trist que tot el que pugui besar sigui l’aire». I ens regala altres joies inoblidables com quan ens diu que l’amor és eternitat, joventut, bogeria… Perquè «l’amor és l’únic que no es pot robar».

Ocell Roig, és tot un homenatge a la natura. Millor dit, és el camí més directe del retrobament del Jo a través dels elements naturals que ens envolten: «vaig venir, com l’ocell roig, per cantar». Combina amb mestratge l’estranyament amb una mirada cap a l’interior de l’ànima. Deutora de Walt Whitman des d’una perspectiva poètica neoromàntica com diu Oproae, decanta la balança, per contrast amb el seu mestre, cap a l’alegria de viure en la foscor i en la claredat, en la vida i en la mort. A diferència de la poesia de la celebració ­–com així s’ha anomenat la poesia que conreen tots dos– la poètica de Mary Oliver no és èpica, ni impulsiva ni emfàtica, és amable i avança en paral·lel a la quotidianitat. I amb aquests simples estris equipara la celebració de la vida a un acte revolucionari.

Temps abans, una jove Oliver s’havia lliurat a la poeta Edna St. Vincent Millay a qui no va conèixer en persona però va prendre com a model i suposà el motiu pel qual va començar a escriure poemes. D’ella admirava l’atreviment en la recerca de la llibertat en la poesia enfront d’una societat que s’afanyava a sotmetre a les dones.

No és fàcil subratllar només uns versos que concentrin el seu pensament. N’hi ha, evidentment, però Oliver té la capacitat d’escriure poemes on tot el conjunt és una metàfora compacta, homogènia. Els poemes arrenquen d’un element de la natura o de la quotidianitat que ens interpel·la i, embullant els versos amb suaus girs inesperats, ens obre la porta a l’esbalaïment i a la revelació. Un procés de coneixement de la vida, i de la pràctica poètica, que defineix amb precisió: «Instruccions per viure una vida: Para atenció. / Meravella’t. / Digues-ho.»

Mary Oliver diu que «el poema té dues vides», entre altres motius, perquè, per una banda denuncia la pèrdua de sensibilitat amb el nostre entorn natural i, per altra, perquè aposta per evitar l’obsessió per banalitats que ens allunyen de l’amor, «les terribles runes del progrés». Llegint els seus versos hom es pregunta de forma recurrent si aquest progrés no ens bandeja del món natural que ens circumda. O si aquesta evolució no ens relega a la deixadesa fins al punt de ser incapaços de gaudir d’aquelles coses que la vida ens ofereix cada dia, a no escoltar com «algun ocell en l’arbre del meu cor canta». Aconsella que ens allunyem de la cridòria per apropar-nos a l’ànima, que abandonem el materialisme i el soroll que ens esborra i ens apropem a la simplicitat d’un arbre o al cant dels ocells. «Deixa que el món faci el que vulgui amb tu».

Parlar dels animals i de la natura podria esdevenir superficial si no fos perquè cada poema és una mostra d’amor vers les criatures de la terra i la creació, «l’amor és gratitud». Oliver ens mostra, amb vivències molt properes, com la natura ens interpel·la: «un dels poemes contenia un arbre, així que per descomptat l’arbre es va sentir inclòs».

Defensora d’una poesia senzilla, absència d’èmfasi i estudiada austeritat, escriu amb naturalitat un «vull dir que…» per parlar al lector amb inusual complicitat i aproximar-se, de pas, a un públic poc aficionat a la poesia. Sense perdre la petja de Rumi, dota el vers d’un alt contingut contemplatiu i místic, «tu cantes, jo escolto». I encara que en una primera lectura pugui semblar trivial, aquesta escriptura amable i d’estil planer amaga una gran complexitat. Com molt bé diu la poeta i professora Laura López Granell «les decisions estròfiques transcendeixen la senzillesa».

Indubtablement Mary Oliver és avui «una consciència que mai parpelleja», que ens obre els ulls i no deixa indiferent a ningú. Una joia imperdible.