Martín Royo i el Lied

27.01.2015

Diumenge vam gaudir d’un bon recital de cançó al Palau de la Música Catalana. Ens el van oferir el baríton Joan Martín Royo i el pianista Marco Evangelisti i vam tenir la sort que fos al Petit Palau, una sala més adequada pels recitals que la sala de concerts. El programa incloïa cançó alemanya (Ludwig van Beethoven i Carl Loewe) a la primera part i cançó francesa (Gabriel Fauré, Reynaldo Hahn i Henri Duparc) a la segona.

Joan Martín Royo

Joan Martín Royo

“An die ferne Geliebte”, considerat el primer cicle de Lied rellevant, és alhora l’únic cicle de Beethoven. Aquesta preciosa obra posa a prova l’expressivitat i la capacitat de comunicació del cantant, per una banda, perquè les cançons són estròfiques i, per altra, perquè el cicle, a diferència d’altres cicles cèlebres, no avança. Simplificant molt podríem resumir així les sis cançons: a la primera, el poeta diu a l’estimada “estic molt trist perquè estem separats, ara t’ho explico”; a la segona, “estic molt trist”. I a la tercera, la quarta i la cinquena: “estic molt trist”. La sisena tanca el cicle amb un “ja t’he explicat que estava molt trist perquè estem separats”. Ja em perdonareu l’exageració i la irreverència; només pretenia ressaltar la complicació que presenta el cicle perquè Joan Martín Royo se’n va sortir més que bé, del desafiament. Una mica tens a la primera cançó, es va anar relaxant i va transmetre la pena del poeta amb convicció, oferint una excel·lent versió de la penúltima cançó, “Es kehret der Maien”, i l’última, “Nimm sie hin denn, diese Lieder”, que va tancar amb una última estrofa (que reprèn la melodia de la primera cançó, reforçant així l’immobilisme) més esperançada que trista, deixant la porta oberta al retrobament dels amants. La participació del pianista en aquest cicle no és precisament anecdòtica; Beethoven va escriure un complex acompanyament, lligant totes les cançons de manera que s’interpreten com una unitat. Marco Evangelisti va acompanyar amb seguretat però amb un volum lleugerament descompensat que feia que el piano fos en algun moment massa present.

I parlant de les dificultats del cicle, obro parèntesi per esmentar-ne una d’inesperada que va afectar el públic: quan ja estàvem tots preparats amb el programa obert per seguir els textos al programa de mà es van tancar els llums de la sala. O bé seies prou a prop de l’escenari com per aprofitar la llum dels focus, o bé gaudies d’una bona agudesa visual, o et quedaves sense textos. Després vaig recordar que aquella situació ja l’havia viscut abans a la mateixa sala, així que farem bé de dur una petita llanterna en properes ocasions. Tot i que deixar els llums a intensitat baixa seria més pràctic.
Tanco parèntesi i torno a la música, amb Loewe, considerat merescudament el rei de les balades: en va escriure centenars durant més de cinquanta anys i va ser prou original d’interpretar-les ell mateix acompanyant-se al piano en exitoses gires. Joan Martín Royo va mostrar que té el do d’explicar històries; totes tres balades van estar a molt bon nivell, amb un cant segur sense més entrebanc que algun agut forçat i, ara sí, veu i piano van sonar ben conjuntats. No em vull estar de destacar la interpretació de la primera balada, Tom der Reimer, la història d’un rimaire feliçment esclavitzat durant set anys per la reina dels elfs.
A la segona part canviavem de llengua i passàvem a la mélodie. Si a la primera part havíem pogut apreciar el cantant a plena veu ara arribava el torn de les mitges veus i el recolliment a les cançons de Fauré, que no van sonar tan rodones com les de Loewe i Beethoven. Va faltar lleugeresa a “Clair de lune” i vaig trobar a faltar més expressivitat al trist lament d'”Après un rêve” i, sobretot, a la punyent “Spleen”.

Al començament del bloc de Hahn, el baríton va perdre la concentració per un moment, un contratemps que no tindria més importància (i ens hauria de recordar com de difícil i de compromés és per a un cantant un recital de lied) si no fos perquè devia desconcentrar també el seu pianista i van tornar-se a sentir desajustaments als volums de veu i piano. Per sort, tot va tornar a lloc i vam gaudir del títol més sorprenent del programa, “À Chloris”, una cançó interpretada majoritàriament per sopranos i mezzos que va sonar igualment preciosa en la veu de Martín Royo.

El programa es va tancar amb tres perles de Duparc (tornàvem a l’època de Fauré però amb reminiscències alemanyes) molt ben interpretades: “Chanson triste”, “Le manoir de Rosemonde” i l'”Invitation au voyage”, i encara vam gaudir de dues cançons més com a propina, totes dues de Schubert. La primera, “Ständchen”, que ens va regalar un dels detalls més bonics del vespre: la mitja veu al primer “Komm, beglücke mich!” del darrer vers. La segona propina va ser “An die Musik”; com va dir Joan Martín Royo, una reivindicació del paper de la música, de l’art en general, especialment “ara que obres un diari i et cau l’ànima als peus”. Certament, ich danke dir dafür.