Martí Domínguez: “La sega és un llibre que mai m’hauria imaginat d’escriure”

L’escriptor valencià Martí Domínguez es va presentar ahir al vespre a la llibreria Laie de Barcelona amb aquell somriure gran i generós que posa sempre que ha de parlar d’alguna cosa que l’entusiasma. Els gestos i el to de veu enèrgic anaven d’acord amb aquest posat obert, entregat i sincer de qui ha creat una obra bella i ben feta, i se sorprèn a si mateix de la pròpia creació. Duia a la ment, segur, la imatge del cim de Penyagolosa, a la serralada del Maestrat, l’escenari on ha estudiat amb cura cada planta, cada fòssil i cada au per poder aixecar l’escenari de la seva darrera novel·la, La sega.

En l’acte de presentació del llibre tothom semblava coincidir que aquesta obra és una sorpresa. Tot just l’estem presentant i els comercials ja en demanen una segona edició, apuntava l’editor Josep Lluch. Estem davant d’un Martí Domínguez diferent, subratllava el crític literari Àlex Broch. Però el qui, d’entre tots, semblava haver-se quedat més parat era el mateix autor que només obrir la boca va dir: “La sega és un llibre que mai hauria imaginat que hauria pogut escriure”.

Fins ara Domínguez s’havia avesat a dibuixar amb paraules el perfil de grans pensadors i literats com Voltaire, Goethe, Buffon o Lucreci, però, de sobte, el tema de la seva prosa ha fet un gir inesperat i ha pres un rumb nou, com si l’aire s’hagués transmutat en terra: A La sega no sentim les grans veus sustentades per la Història; a La sega sentim la veu dels qui han hagut de callar durant més de setanta anys. En efecte, la novel·la tracta la repressió i la por que van haver de suportar els masovers del Maestrat en el foc creuat entre maquis i Guàrdia Civil a inicis del Franquisme. I la veu que narra aquest terror i aquesta violència és la d’un nen de tan sols deu anys, en Goriet.

“Vaig comprar un mas en un paisatge meravellós, esplèndid, a la serralada del Maestrat, a Penyagolosa, i, quan ens vam posar a netejar el mas, vam trobar enterrat en terra un màuser amb dues baionetes”, explicava Martí Domínguez obrint els ulls, ben bé com si tingués el fusell al davant. L’interrogant en el cap d’un científic i d’un periodista alhora, com és ell, havia de tenir per força l’impuls d’una bomba de rellotgeria. I així va ser. La pregunta de què hi feia un màuser com aquell en el seu mas va esperonar Domínguez a anar estirant del fil i a presentar-se en els masos veïns amb uns prismàtics i moltes ganes de xerrar. D’aquesta manera, primer amb preguntes innocents, i després demanant directament per la guerra, l’autor va anar coneixent la infausta tragèdia que havien viscut en la postguerra els habitants d’aquell paratge tan bonic. “L’empatia amb els masovers em va servir per desenterrar històries terribles”, explicava l’autor.

Els masovers amb els que s’entrevistava van ser també els qui li van marcar la veu del narrador de la història: “Quan jo els anava a preguntar, ells em deien que ‘aleshores jo era un chicuelo, un zagal’ i sempre em parlaven des d’aquella edat. Em deien ‘jo tenia 7 anys, jo tenia 10 anys’”. Per això Domínguez va optar per crear el personatge d’en Goriet que, passats els anys, recordarà els fets greus i tristos de la seva primera adolescència. “El xiquet és eixerit, però no simpàtic”, assegurava l’escriptor valencià que afegia “allí en la muntanya els caràcters són esquerps i costa molt fer-se amb ells”. Així doncs, un noi no gaire expansiu però molt espavilat és el centre de la novel·la al voltant del qual es congreguen la resta de personatges: el mestre Arcadi, que s’adona de les aptituds del jove i que vol fer d’ell un futur professor, el capellà del poble, també atent a les possibilitats d’en Goriet, el metge, la mare, la germana, l’oncle i, com no, els guerrillers i els guàrdies civils.

Martí Domínguez va voler que el crític literari Àlex Broch l’acompanyés ahir en l’acte de presentació de La Sega perquè, entre altres coses, comparteixen un personatge: el del maqui Francesc Guàrdia. Segons van explicar tots dos, en el conte que obre el llibre La mirada de pedra Àlex Broch havia narrat un relat d’amor entre aquest guerriller i una noia en un altre moment de la història. “Això vol dir que aquest maqui encara està viu”, assenyalava el crític, “i vés a saber si algun dels dos encara no el farem sortir en alguna altra obra”.

Broch va voler ressaltar que La sega és “un text amb molta força”. Per a ell, és la novel·la de la por, de la venjança, de la repressió. Al seu torn, la directora de la revista Sàpiens, Clara Pujol, es va sumar a les paraules de Broch i va recalcar que en aquest país encara hi ha molta feina a fer pel que fa a la memòria històrica: “Ningú no ha reparat mai tots aquests masovers que en un moment determinat, per salvar la vida, van haver de vendre’s, malvendre’s o marxar de les seves propietats i del patrimoni que havien estat construint generació rere generació”.

Una capa de silenci encara cobreix bona part del passat recent. “La por encara hi és, perquè la gent no vol parlar”, assegurava Martí Domínguez fent referència als masovers amb qui va conversar. La gran sorpresa, doncs, que proporciona el nou llibre d’aquest autor valencià és que aconsegueix narrar en forma de novel·la allò que els tractats d’Història no aconseguiran mai d’explicar.