Marta Pessarrodona i el seu temps europeu

31.05.2019

Durant el procés de traducció de L’amant (Tusquets, 1985), Marta Pessarrodona va visitar Marguerite Duras a casa seva. El motiu del viatge a París no era trobar-se amb l’escriptora –la poeta no sovinteja els autors que tradueix–; finalment, però, va accedir a visitar-la i resoldre, de passada, alguns dubtes. El dia de la reunió, la cita va haver-se d’ajornar unes hores per “la visita del seu amic François”. François Mitterrand. Pessarrodona la va trobar “antipàtica”. Va etzibar-li, per exemple, que “Madrid és una ciutat fantàstica”. “No pots dir això a un català”. També –recorda– va veure alguns dels perfums que desitjava i Duras gastava. La visita a l’escriptora l’explicava durant l’última edició del Barcelona Poesia. Dilluns vinent, a les 20 h, Pessarrodona rebrà el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música.

Marta Pessarrodona

Marta Pessarrodona. |

Aquesta anècdota –menor– sobre Duras podria formar part d’una futura biografia de la poeta. Una poeta que, precisament, n’ha escrit tantes, de biografies: Roig, Capmany, Rodoreda, Woolf o Verdaguer. El retrat professional de Pessarrodona és calidoscòpic. Els pals que ha tocat la terrassenca són diversos: poeta, traductora, biògrafa, assagista, contista, comissària, etc. La crònica de vides alienes és una peça capital de la seva carrera literària. L’admiració l’ha dut a la fixació, a l’estudi. Amb mesura, però. No ha divinitzat. És, segons Lluïsa Julià, “una memorialista de primer ordre”. La traducció també ha estat una fitxa fonamental. Harold Pinter, Otto Mayr, W. H. Hudson, Doris Lessing o Susan Sontag. Després de L’amant, per cert, encara va traslladar una altra Duras: Savannah Bay. Ara, però, aturem-nos en l’obra poètica, el cos de tota la producció literària.

La participació de Pessarrodona al Barcelona Poesia va consistir en una conversa amb Suso de Toro i Andreu Gomila, que han capbussat en la seva obra. “La poesia és la biografia del mateix autor”, reconeix la poeta. En el seu cas, vida i actualitat, és a dir, fets històrics, de clara transcendència. La poesia de Pessarrodona és –segons Gomila– “producte de la reflexió moral sobre el món europeu”. “Estem en deute amb la memòria europea”, diu ella. Sempre ha procurat “tenir consciència” del moment que li ha tocat viure. Segons Gomila, “escriu avançant-se a les preguntes del seu temps”. Escriu, “com Mansfield”, des d’allò que pateix i veu. Des de la carn. Episodis d’Europa (la quotidianitat al Berlín Oest, per exemple), la vida a Londres, les visites a Tel Aviv. Ha gosat, fins i tot, plasmar i pensar episodis que no ha viscut però, en canvi, sí que ha llegit. Seria el cas de l’apartheid narrat per Lessing. Els seus poemaris contenen notablement “lligams d’intertextualitat”. Viatges a la pròpia obra i la d’altres autors. Ha escollit sovint fer caure tòtems: “Sempre s’ha de matar als pares”. “La seva obra ens permet seguir l’evolució de la literatura europea dels últims 50 anys”, sosté Gomila.

Per a Suso de Toro, la poesia de Pessarrdona evidencia que “viu com ho fa una escriptora”. “Llegint la seva obra podem resseguir el seu món afectiu i estètic”. Les marques de Woolf, per exemple. Els herois i les heroïnes que li ha servit la literatura. Toro parla d’una obra que bressola especialment entre Terrassa i Liverpool, “ciutats que t’has fet teves”. És, en efecte, una obra urbana, d’esperit nòmada. El poema El teu nom a BA exemplifica una altra relació territorial crucial: Buenos Aires. Alguns dels seus poemes, apunta Gomila, funcionen com “una guia secreta de Berlín”. Per a Pessarrodona, “la poesia és alguna cosa que recorre els carrers”. Recorda la poeta un “viatge èpic” a Madrid amb Mercè Rodoreda, on l’autora de La mort i la primavera va poder conèixer Rosa Chacel i Carmen Martín Gaite.

Sovint, els autors admirats per Pessarrodona han estat també els seus models. La poeta explica que pel que fa a literatura catalana va créixer “sense referents”. La formació escolar bàsica va ser en castellà. “Volia ser García Lorca”, recorda. “Mai renegaré de la cultura castellana que tinc. La meva segona llengua sempre serà el castellà. No vull perdre-la, vull millorar-la”, deia el març passat durant l’anunci del premi. Amb la professora de francès d’infantesa –Madame Trepat– mai van intercanviar una paraula en català malgrat el coneixement que tenia la mestra de la llengua. Una relació lingüística “anormal”. “Havíem de ser una generació perduda”, recorda la poeta. Per a Gomila, la generació de Pessarrodona ha estat el pont entre el canó d’obertura que va representar Vinyoli i la contemporaneïtat.

Aquests dies, amb motiu del lliurament del Premi d’Honor, la presència de Pessarrodona a les llibreries és doble. Els taulells acullen un nou poemari, Variacions profanes (Viena Edicions), i una antologia a cura d’Àngels Gregori, A favor nostre (Godall). El nou recull agrupa 25 poemes on la Bíblia manté sostingudament la llum sobre les composicions. Els clàssics també tenen una presència notable: Virgili o Ciceró. En aquest sentit, és un poemari intensament referencial. Hi apareixen Sant Cugat, Jerusalem, el record de rius anglesos, la riba mediterrània, pintors (Bosco, Goya, Rafael, Michelangelo, Caravaggio…) i donasses que li han estat determinants: Marçal, Tusquets o Bertrana. Prologat per Àlex Susanna (“estem davant d’uns poemes alhora directes i elusius, concrets i abstractes, viscuts i pensats”), el poemari conté uns versos –a la peça La force de l’âge– que poden perfilar la Pessarrodona d’avui: “Tinc moltes menys certeses / i un grapat de veritats entelades”.