Marta Carrasco, la fortalesa de la fragilitat

25.11.2017

Des del moment en què Marta Carrasco entra a la sala on interpreta Perra de nadie, ens desarma de les cuirasses que portem per defensar-nos contra una intempèrie que no accepta que siguem vulnerables. Aquest cap de setmana i fins el 3 de desembre, la podreu veure a La Seca Espai Brossa. La coreògrafa, que ens ha brindat solos com Aiguardent (1995), Blanc d’ombra (1998) o espectacles com Dies Irae (2009), firma i interpreta amb Perra de Nadie el seu últim solo, que continuarà girant pels escenaris. Clàudia Brufau ha quedat amb ella per parlar de la Perra i dels projectes que porta entre mans. Una conversa que transmet que la fragilitat és una gran matèria per construir la fortalesa.

‘Perra de nadie’ de Marta Carrasco es pot veure fins al 3 de desembre a La Seca.

CB: Després de dos anys sense trepitjar els escenaris i quatre sense haver creat una peça nova. Com et vas afrontar a Perra de nadie?

MC: Hi havia tantes coses a dir… Aquestes vuit dones que són la Perra tenen molt a veure amb mi i em demanaven pas. No va ser difícil, em vaig posar en forma gràcies al meu entrenador, l’Albert Hurtado. Tenia ganes d’expressar-me i sobretot parlar sobre les dones. Trobo que som animals peculiars. La complexitat de la dona no és ben bé la que té l’home. Aquestes perras, que són dones molt tocades que han viscut tan i de manera tan intensa, tenen molt de mi, encara que jo no he viscut maltractes ni ningú m’ha posat un burka. Però només cal obrir els ulls per veure què passa en el món. I crec que a les dones ens falta camí per recórrer i conquerir.

CB: Sembla que amb cada personatge que presentes obris una caixa dels trons o despertis emocions reprimides.

MC: Això és el que pretenc, que quan tu i els altres espectadors sortiu del teatre, us hagi tocat. Segons qui o com siguis no ho viuràs igual, però aquestes emocions necessito que traspassin.

CB: Trenques la quarta paret des de l’inici, amb una d’aquestes dones.

MC: (Somriu) La Lili, una dona que està trencada per dins i per fora, és una imatge molt forta que tira cap enrere, però alhora és tot amor, innocència i ingenuïtat i l’únic que vol és abraçar, acaronar o apropar-se a la gent i donar amor i que n’hi donin. Hi ha una cosa en aquesta societat i és que no ens toquem i és molt important. En general hi ha falta d’amor i empatia. Per això, encara que sabés que l’obra començava molt amunt i que fos conscient que seria difícil mantenir-ho després, volia jugar-me-la. Era un risc començar amb la Lili, no sabia com reaccionaria la gent i el que veig cada nit és que el públic es desfà.

CB: Després d’aquesta entrada en què ens deixes tots alerta, viatges per molts registres. Com heu treballat la dramatúrgia?

MC: Jo per sobreviure necessito tot això: l’humor, el grotesc, el drama, el dolor, l’ira… Tot això forma part de nosaltres i com a dona també forma part de mi. A l’hora de cosir-ho tot, es tracta de veure que els tons o la partitura estiguin ben equilibrats i per això segons en quin moment vaig passant d’una a l’altra. Perquè si no, què són les emocions i l’ànima?

CB: Potser una muntanya russa.

MC: Per una persona que viu molt intensament com jo, és una muntanya russa.

C.B: Bona part de les emocions també ens les injectes amb la selecció musical. Què va ser abans, els temes musicals o la creació del moviment i la dramatúrgia?

MC: La faig quan estic ficada en el procés. Anem buscant músiques i les anem trobant i de vegades la música ens troba a nosaltres i em diu què he de fer. Mai és igual. La música és el text i el moviment és l’idioma, o potser és al revés. La música és vital, què seria la vida sense música? I de vegades em pregunto, com seria la meva vida amb banda sonora? Segurament tot seria molt més suportable, perquè la música té un poder molt gran.

CB: Durant la creació de Perra de Nadie ja havies pres la decisió que aquest seria el teu últim solo?

MC: Sí, sí. Són molts anys sobre l’escenari i els solos han tingut un pes important, Aiguardent, Blanc d’ombra… És un cicle que s’acaba. Allò que volia dir sola, ja ho he dit. Ara ho continuaré dient, però a través d’altres persones i mitjans. Perquè la creativitat no només la trobes sobre l’escenari.

CB: Què estàs preparant ara?

MC: El pròxim projecte seria a partir d’haver vist la pel·lícula La chica danesa, que va sobre la història real de Lili Elbe (la primera persona operada de reassignació de sexe), un pintor que per dins se sentia dona. I això és un infern, terrible. I vull tocar aquest tema. L’entorn social i tots els fàrmacs que s’ha de prendre per transformar-se, què passa per tenir el cos que no li correspon. Això ho vull fer amb l’Albert Hurtado, que és actor, ballarí i el meu entrenador. Volem anar a l’interior de la història. Què passa quan una persona viu en un cos que no li correspon i que és una gàbia? Com es transforma? I com acaba sent? Com se sent entre els altres? Com la miren?

CB: Més enllà del personatge de Lili Elbe, com ho treballaràs?

MC: En aquest cas tinc ganes de conèixer gent i que m’expliquin. Tinc moltes ganes de posar-m’hi de ple. Tornaré a muntar un format petit i en aquest cas dirigint, cosa que m’encanta… Amb el que m’ho passo fatal és mirant. Ara bé, això els passa a molts directors.

CB: Ets una de les creadores puntals de la dansa-teatre a Catalunya. Com vas topar amb aquest gènere?

MC: Quan vaig plegar de la companyia Metros amb en Ramon Oller, em vaig posar a estudiar teatre amb la Txiki Barreondo, amb qui vaig aprendre molt. I de fet, el primer espectacle que vaig crear, Aiguardent, va ser de forma inconscient. En aquell moment només volia estar sola. Em van deixar una sala a Sant Cugat i vaig començar a fer coses. Fumar sobre una cadira de rodes amb música de Mahler. Al cap d’un mes i mig va aparèixer en Pep Bou i li vaig ensenyar el que estava fent. Va ser ell qui em va dir que estava fent un espectacle. Jo allà tirava milles. (Fa una pausa) M’he desviat del que m’havies dit, oi?

CB: No gaire… Com vas descobrir la dansa–teatre?

MC: Des del moment que vaig començar a estudiar teatre me’n vaig adonar que si aixecar una cama no m’anava bé per explicar-me millor, no em servia res. Sempre he utilitzat coses que em serveixin per expressar-me; ja sigui el teatre, recursos visuals… Perquè ho necessito. Des de que vaig estudiar teatre he anat evolucionant més cap aquesta banda.

CB: Ara bé, la base de ballarina no l’has perdut, se’t nota molt amb el moviment dels braços i la gestualitat. De fet de vegades et fusiones amb l’atrezzo.

MC: Sí, hi ha una barreja. Va ser descobrir el teatre, sumar-lo la dansa que ja portava, i començar a experimentar amb robes, aigua, plàstics… com a Blanc d’ombra. Per a mi és important que un vestit formi part del personatge. Que res sigui gratuït.