Marko Daniel: “No accepto que el món de l’art sigui elitista”

16.04.2018

Feia 37 anys que la Fundació Miró estava sota les ordres de Rosa Maria Malet (Badalona, 1948), una directora que ha deixat la seva empremta tant al museu com al panorama artístic català. Des del novembre de 2017, Marko Daniel (Alemanya, 1964) l’ha substituïda al capdavant de la institució, després de treballar com a cap de programes públics a la Tate Modern i al Tate Britain de Londres. Entrevistem el nou director.

Marko Daniel, el nou director de la Fundació Miró | Foto: Pere Pratdesaba © Fundació Joan Miró, Barcelona

Coneixes el panorama artístic català i espanyol. Per començar, vas dedicar la teva tesi doctoral a la Guerra Civil Espanyola, l’art i la propaganda. Per què vas escollir aquest tema?
Em vaig prendre un any entre el màster i el doctorat per poder pensar-m’ho molt bé, perquè quan esculls un tema saps que ha d’interessar-te prou per dedicar-li tres, quatre, cinc anys. Mai no m’hauria imaginat que passaria gairebé la resta de la meva vida treballant-lo. Va ser una sort, però també és perquè hi ha diferents maneres de modular-lo. Ja no estudio tan directament la Guerra Civil, però va ser un punt de partida molt interessant perquè era un moment en el qual la relació entre cultura, vida i les múltiples formes de crear i de fer cultura estaven barrejades.

Com va evolucionar la teva investigació?
A partir d’allà vaig tenir l’oportunitat de treballar com cocomissari d’Art i poder, una exposició que es va organitzar a Londres i que després va viatjar a Barcelona (CCCB) i a Berlín. Parlava de l’Europa de les dictadures, dels anys 30 i 40. Allà vaig poder profunditzar més sobre el tema, i immediatament després vaig anar a Taiwan, un país totalment diferent, lluny d’Europa. Allà em vaig adonar que molts processos que tenien lloc a Europa es repetien a tot el món. Parlo de la relació entre un artista i el seu entorn. En tornar a Londres, vaig tornar a Miró. Llavors ja treballava a la Tate. Vaig ser cocomissari de l’exposició L’escala de l’evasió, en la qual estudiàvem tota la vida de Miró. Així que jo diria que he passat gran part de la meva vida amb temes relacionats amb el de la meva tesi.

Creus que encara et queden coses per descobrir de Miró?
Per a mi l’important i el més interessant de venir aquí ha sigut adonar-me de la relació tan estreta que hi ha entre l’artista i l’arquitecte, Miró i Sert, i l’edifici que van construir conjuntament. Aquest és un espai únic al món, també per la seva situació amb un entorn urbanístic de gran bellesa. Estem a Montjuïc mirant la naturalesa i els arbres. Si surts a la terrassa, veus tot el panorama de Barcelona, una gran ciutat. Això també és important per a mi, com la fundació té un paper molt important no només per donar a conèixer l’obra de Miró sinó també per entrar en un diàleg amb el públic, amb els visitants de Barcelona i de fora.

Què has après al Tate que puguis aplicar aquí?
Moltes lliçons pel que fa a organització de feina, estructura, relacions internacionals o col·laboracions, però també a l’hora de repensar i potenciar la relació de la institució amb el seu entorn immediat: Montjuïc, el Poble Sec, Barcelona. I també una altra cosa que sempre ha sigut important per a mi: el món de l’art pot considerar-se elitista i és una postura que no accepto en absolut. És un repte, però potser és això el que he après al Tate, que és possible fer una programació audaç i sorprenent per especialistes i pel públic en general a l’hora. M’agradaria aconseguir-ho aquí.

A la direcció de la Fundació Miró substitueixes Rosa Maria Malet, que ha estat 37 anys aquí. T’ha donat algun consell?
Rosa Maria Malet ha estat una gran directora. Ha donat lliçons a tots els comissaris i directors de museus d’Europa i del món. Tots la coneixem. Aprecio el seu gran coneixement de Miró i la manera com ha pogut gestionar, donar visió i direcció a una institució com aquesta durant 37 anys, amb la seva autonomia i la seva independència de programació. Espero poder aprendre moltes coses d’ella.

Vols donar continuïtat a la seva filosofia o creus que hi ha alguna cosa que ha de canviar?
Les dues coses poden coexistir. La continuïtat serà l’esperit i la persona de Joan Miró a través de la seva obra, de la seva manera de pensar, de la seva manera de crear i de la seva personalitat. Són elements claus que han de guiar la nostra programació. Però també és inevitable que després de quaranta anys d’existència hi hagi alguns canvis a la institució. Estem pensant en què podem fer aquí tant a nivell de programació com de forma de treballar, sobretot si pensem en la necessitat d’avui en dia de col·laborar internacionalment a tots els nivells.

Tens ja alguna idea sobre amb qui establir vincles?
Em sembla tan important tenir una col·laboració potent amb un museu del Japó o d’Anglaterra com una relació amb un grup de residents de Poble Sec. Allò que és important és el fet de col·laborar i de les coses que passen quan això passa. El mateix ha de succeir després dins la Fundació. M’agrada molt pensar en com podem col·laborar el departament de comunicació amb, per exemple, educació i exposicions. Totes aquestes col·laboracions tenen un gran potencial.

És una idea que està molt de moda, la interdisciplinarietat tant a nivell intern com extern.
Estem en un ecosistema cultural en el qual té la mateixa importància que hi hagi múltiples disciplines dins d’un mateix espai, com que a dins de cada disciplina hi hagi una diversitat d’espais. Està bé que existeixin museus grans, però també fundacions, petits centres, espais d’artista, tallers, escoles i acadèmies de belles arts. Nosaltres, com a fundació monogràfica amb un programa molt ampli, tenim un paper important en això. Podem integrar disciplines i tipologies d’espais de producció. Per exemple, tenim l’Espai13 que és per a artistes emergents i és rellevant no només per nosaltres sinó per l’ecosistema de Barcelona; i també tenim exposicions temporals com Beehave, que és d’art però parla de medi ambient, societat i vida.

És una actitud que cada vegada estan tenint més museus, que veuen que si no es queden tancats en si mateixos.
No volem estar tancats. Volem viure i demostrar que tenim un coneixement del nostre paper com a institució amb una vocació pública. Som conscients que tenim un paper dins la societat i que amb la programació que desenvolupem això es fa visible. Donem oportunitats per als barcelonins i per a tots els públics perquè vinguin aquí i participin d’aquests processos.

Ja que parlem del fet de connectar els museus, què penses de l’ús de les tecnologies als museus i com creus que es poden aplicar a la Fundació Miró?
Cada dia hi ha més públic que ve amb el mòbil a la mà. És una eina molt important, no només per comunicar des de la Fundació sinó també per entrar en un diàleg amb els nostres públics i ells mateixos entre si. Hi ha molta feina per fer, a quasi totes les institucions estem buscant com fer-ho. No existeix una solució única per a tots els museus, potser ni tan sols per a tots els projectes dins d’un museu. Un dels avantatges de les tecnologies és que permeten tenir una plataforma per parlar amb tot el món, però després no tot el món s’interessa pel que dius. Un dels grans avantatges és que pots entrar en diàleg amb grups molt concrets per parlar de temes que els interessen.

A les exposicions temporals podeu tenir més facilitat per interactuar a través de les noves tecnologies, com passa amb Beehave, però a la col·lecció permanent de Miró és tot un repte.
Quan vaig arribar aquí em van explicar que la Fundació Joan Miró va ser una de les primeres a treballar amb audioguies i amb la mediació tecnològica a les exposicions. Seguim fent experiments i desenvolupant projectes nous amb investigadors i empreses. Segurament hi haurà canvis a la col·lecció permanent, però clar, no sempre podem col·laborar amb un artista que reprodueix en una plataforma i en temps real el ball de les abelles del rusc que tenim a sobre del sostre de la Fundació Miró, de forma que el visitant experimenti aquestes vibracions estirat en una sala d’exposicions. Això, que passa a Beehave, és una cosa molt especial. Seria impossible recrear-ho en una exposició de Miró, però no vol dir que no puguem fer altres coses. Podem jugar també amb l’entorn natural, per exemple.

Una de les primeres polèmiques que has viscut aquí ha sigut la vaga del personal de la sala. Els treballadors creuen que s’ha vulnerat el seu dret a vaga perquè s’han imposat un 57% de serveis mínims al·legant un decret sobre seguretat de les obres. Quina és la teva opinió?
Des de la Fundació respectem moltíssim el dret a vaga dels treballadors. Crec que aquest és un tema entre l’empresa subcontractada i els seus treballadors perquè nosaltres no entrem directament en aquests processos. La setmana passada vam poder obrir el museu i crec que els altres museus de Barcelona també. Vull que siguem un museu modern i que treballem tots conjuntament, des de les persones de les sales fins a la direcció per a aconseguir aquest objectiu.