Mark Ravenhill torna al Teatre Lliure de la mà de Josep Maria Mestres

29.01.2013

Josep Maria Mestres torna al Teatre Lliure. A partir del proper dijous i fins el 3 de març podrem veure Dispara / agafa tresor / repeteix, una selecció de set peces curtes de l’anglès Mark Ravenhill sobre els efectes personals i polítics de la guerra global. Carmen Machi, Sílvia Bel, Àurea Màrquez, Roger Casamajor, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, Gonzalo Cunill,  Boré Buika i els nens Oriol Sans i Adrià Roca formen el repartiment del muntatge. Us ho expliquem en set punts.

Dispara/Agafa tresor/ repeteix de Mark Ravenhill | Foto de Ros Ribas

Ravenhill. Mark Ravenhill és un dels grans dramaturgs anglesos contemporanis, conegut al nostre país per Unes polaroids explícites, dirigida també per Josep Maria Mestres. El teatre de Ravenhill és a vida o mort. Molt valent, urgent i necessari. És directe, et colpeja. “Extreu lirisme de la violència”, diu Mestres. Molt ideològic i compromès però sense alliçonar, ja que ens presenta més incerteses que seguretats. “Hi ha molta brutalitat i veritat”, diu Sílvia Bel. “Una veritat, unes reaccions, que potser les veiem estranyes però que si fóssim lliures”, apunta Bel, “segurament reaccionaríem com els personatges”. I tot sense oblidar el toc d’humor negre, negríssim. Ravenhill barreja gèneres, i no s’ho pensa dues vegades. Ho fa  i punt. El tresor del títol és, en definitiva, l’experiència que t’emportes com a espectador després d’un ravenhill.

Festival Edimburg Fringe. Dispara / agafa tresor /repeteix va ser un encàrrec l’any 2007 del festival d’Edimburg. El dramaturg anglès havia d’explorar els efectes de la guerra, sobretot entre Orient i Occident i en la nostra vida quotidiana. Ravenhill en va fer 17 peces de 20 minuts. Cada espectacle es podia veure en un teatre diferent i era l’espectador el que decidia quants en volia veure i en quin ordre. Aquí, i per qüestions de pressupost, Josep Maria Mestres n’ha triat un total de set basant-se en el gust personal i en fer més atractiu el viatge per l’espectador.

Occident i Orient. L’obra investiga els efectes de la guerra, sobretot entre Occident i Orient. Iraq, Afganistan o altres regions de l’Orient Mitjà, però també ens parla del més proper, de la nostra vida quotidiana. És la guerra contra el terror. Boré Buika explicava a la roda de premsa d’ahir dilluns que “Ravenhill us posa en la situació que visc. Sóc espanyol de pares africans i això em fa veure Occident des d’un altre punt de vista i tothom que vingui al muntatge veurà el que porto 32 anys vivint”.

Democràcia i Llibertat. Són les paraules que més s’utilitzen en tota l’obra. “Ravenhill en fa un ús estilístic i reiteratiu de manera que acaben resultant buides, banals i mancades de sentit”, diu Mestres.

Xbox. El títol de l’obra és una clara referència al món dels videojocs violents, com Call of Duty, on per passar de pantalla has de matar. Dispara / agafa tresor / repeteix. No t’aturis. No deixis de matar. Els videojocs han provocat que, precisament, ens acostumem a la violència. En una de les peces del muntatge, un dels nens, després de saber que un soldat ha matat a força gent, li pregunta “Va ser guai?”. L’exemple més clar, però, segons Lluís Pasqual, el tenim a la pròpia realitat: les declaracions de fa unes setmanes del Príncep Harry d’Anglaterra.

 

 

Literatura clàssica. Les troianes, Terror i misèria, El crepuscle dels déus, La mare, El paradís perdut, Crim i càstig i Guerra i pau. Les set peces curtes de Ravenhill porten el nom de grans clàssics de la literatura universal. Les peces tenen relació amb el títol, però no amb la història.

Incomoditat. Segons Carmen Machi, que interpreta una peça en català i una altra en castellà, “Ravenhill s’entesta a situar els actors en una situació incòmoda. Desmunta el comportament humà i hi ha molt de plaer en la sensació d’incomoditat”, deia Machi.