Màrius Serra, criminal atípic

12.03.2018

Quin serà, aquest any, el llibre de Sant Jordi? “Si em permeteu l’opinió, jo crec que té molts números l’animalada divertidíssima aquesta del Serra. La novel·la de Sant Jordi, oi?”. Aquesta conjectura intuïtiva la pronuncia Jordi Basté a El món a RAC1 en l’últim llibre de Màrius Serra, una paròdia de l’autoficció dins l’autoficció que es diu, en efecte, La novel·la de Sant Jordi (Amsterdam). Però Basté s’equivoca, perquè la novel·la de l’home que presentava Alexandria al 33 es diu Eleusis per Sant Jordi. Dins l’autoficció, esclar. Quin cacau, oi? Doncs és probable que, d’aquí a un mes i mig, el Basté de carn i ossos pronunciï aquestes mateixes paraules i La novel·la de Sant Jordi sigui el llibre de Sant Jordi. Dissabte 24 de març a les 12h Màrius Serra presenta La novel·la de Sant Jordi a la Vila del Llibre de Montblanc.

Màrius Serra | Foto: X.R. Trigo

Amb la mateixa voluntat irònica que Sergi Pàmies quan va escriure La gran novel·la sobre Barcelona o L’últim llibre de Sergi Pàmies, Màrius Serra juga amb la figuració i la literalitat per ambientar una història macabra i irreverent en una Diada de Sant Jordi en què ell, precisament, es pot convertir en el gran protagonista gràcies a la seva novel·la, Eleusis per Sant Jordi, que té molts números per ser el llibre més venut. “A la pàgina trenta ja ha pelat tres autors coneguts, no? El Falcones, el Zafón, la nostra Rahola…”, diu el Basté-personatge. Sí, Serra planteja la mort d’una sèrie d’escriptors a mans d’un grupuscle de poetes furiosos guiats per un sinistre joc de rol i tot sembla indicar que, aquest any, el triomfador literari serà l’anagramista més famós del país.

Però de cop, la ficció es capbussa en ella mateixa com una nina russa en les aigües encantades del misteri: la novel·la esdevé premonitòria. Durant les interminables signatures matinals de la Diada, una sèrie de crims comencen a tenyir de sang les parades de llibres de Barcelona. Els autors mediàtics van caient com mosques i el pànic col·lectiu s’apodera de la festivitat embafadora de la jornada. El dit acusador de la sospita apunta amb insistència Màrius Serra i el seu amic creador de jocs, Oriol Comas i Coma, però no són els únics sospitosos d’haver traslladat el gènere negrolúdic més enllà de la novel·la… dins de la novel·la.

Aquesta setmana, Màrius Serra ha presentat La novel·la de Sant Jordi a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya en companyia de Joan Carles Girbés, editor d’Amsterdam, i Oriol Comas, cocreador i coprotagonista del llibre. I han ensenyat la prova del crim, és a dir, el germen de la publicació de l’obra: el contracte de la novel·la que Serra va signar en un tovalló havent dinat fa una bona colla de mesos, a l’estil Leo Messi amb Carles Reixach. Com a bon exemplar del catàleg d’Amsterdam, La novel·la de Sant Jordi no té pàgina 155.

Des que l’any 1988 va debutar en un Sant Jordi i va viure en primera persona la festa des de dins, Màrius Serra s’ha anat documentant “sense saber-ho” per escriure aquest llibre, i confessa que de seguida va tenir clar que hi hauria crims. “M’he acostat al gènere negre amb molta humilitat”, explica, amb la prudència de qui, tanmateix, ha llegit amb escreix i afició les truculències narratives de Pierre Lemaitre, Fred Vargas, Andrea Camilleri… o Amélie Nothomb, a qui el descobridor de Verbàlia s’aproxima tant pel que fa a la criminalitat de la trama com a l’autoficció. Això també connecta, un altre cop, amb Sergi Pàmies, que fa uns anys va fer un discurs sensacional a l’Institut Francès de Barcelona per presentar un llibre de l’escriptora francesa, Ni d’Ève ni d’Adam, que ell havia traduït. Un discurs amb els tres ingredients principals del llibre d’en Màrius: crims, auoficció i molta, molta paròdia.

 

Domesticar el temps tot fent autocrítica

Doncs igual que Nothom, o Houellebecq a La carte et le territorie, a La novel·la de Sant Jordi Serra fa un exercici d’autoficció volguda, “perquè trobo que se n’ha fet un gra massa”. I com que “he volgut ser crític, he decidit ser autocrític i començar per mi”. El seu personatge és un dels cinc possibles assassins, però això ho haurem de descobrir a través dels problemes de lògica que anirem trobant quan anem passant les pàgines. Tota l’acció passa en un sol dia i els capítols els encapçalen els seus diferents senyals horaris. En un assaig que li va publicar Empúries l’any passat, Serra es preguntava d’on treia el temps, una de les seves grans obsessions. En aquest llibre, això també té transcendència, perquè “tot allò que és narratiu és domesticar el temps”.

La intenció de Serra, Comas i Girbés és que aquesta sigui la primera d’una sèrie de novel·les de casos relacionats amb el món del joc, sempre entès com una manera de viure i fer cultura. La gent del món editorial (des dels escriptors fins als agents literaris) i de l’entorn dels mitjans de comunicació, que viuen el dia de Sant Jordi amb una mescla de neguit i emoció entre la intensitat, l’estrès i l’esgotament (i l’ego), hi reconeixarà rutines, ambients i cares conegudes, però Serra deixa ben clar que “no és un llibre només per la gent del sector”. I per bé que no es tracta d’una novel·la complaent, “tampoc pretén dinamitar res”, ans al contrari, és una defensa de la Diada, justament perquè “allò que estimes és allò que pots criticar amb més coneixement de causa”.

Ara només hem d’esperar que arribi el dia i preparar-nos per escoltar, de veritat, les paraules profètiques de Jordi Basté: “jo crec que té molts números l’animalada divertidíssima aquesta del Serra”.

I si en Serra s’ha acostat al gènere negre, hom ha volgut fer el mateix amb la transposició de lletres. Si hem titulat l’article Màrius Serra, criminal atípic, ara el tanquem, performativament, escrivint l’anagrama Ai, seràs murri, animal críptic…!