‘Mariona’ i la importància de la novel·la històrica

18.11.2014

L’auditori de la fundació RBA va acollir dimarts 4 de novembre una trobada entre els escriptors  Albert Sánchez Piñol, Pilar Rahola i Toni Soler, que van entaular una debat al voltant del lema Catalunya: Memòria i ficció, a propòsit de la publicació de la nova novel·la de Rahola, Mariona.

Pilar Rahola presenta 'Mariona' a l'Auditori de RBA amb Toni Soler i Albert Sánchez Piñol

Pilar Rahola presenta ‘Mariona’ a l’Auditori de RBA amb Toni Soler i Albert Sánchez Piñol

El segle XVIII s’erigeix la Ciutadella, el XIX s’intenta enderrocar-la i el XX s’ensorra i s’hi col·loca el Parlament. El XVIII és d’Albert Sánchez Piñol, amb el fenomen Victus, mentre que el XIX sembla que passarà a ser de Pilar Rahola, amb el seu últim llibre Mariona, que ja encapçala la llista de llibres més venuts segons Libridata.

Tots dos són autors de novel·les de ficció històrica que han col·laborat a conformar l’imaginari col·lectiu català, empesos per la necessitat de crear un relat propi fet des de Catalunya i amb la voluntat d’escampar la història més enllà de l’elit acadèmica. “Per què vau fer El hundimiento?”, va preguntar Piñol al productor de la pel·lícula alemanya. “Perquè no la fessin els americans”, va respondre.

Piñol, juntament amb Toni Soler, era el convidat de luxe a la presentació de Mariona. L’Auditori RBA es va omplir de senyors i senyores elegants que, abans de prendre’s la copa de cava i tastar algun canapè servit per cambrers en safates circulars que desfilaven amb agilitat per la sala, escoltaven amb atenció la conversa dels tres protagonistes i reien amb les seves bromes. “Comparteixo la fascinació de la Pilar pel segle XIX, perquè el XVIII ja l’he avorrit… Perdona, Albert”, va dir el director de Polònia. Davant del poc material publicat sobre els anys 1800, Rahola ha volgut emmarcar el relat en un segle devorador que no admet respostes senzilles.

Rahola va començar la novel·la sabent com acabaria. L’opinió del seu pare, que va morir poc abans d’enllestir la versió definitiva, li va fer canviar alguns detalls del final de l’obra, més complex del que havia plantejat inicialment, però en tot moment va tenir clar que l’escenari del desenllaç seria la Vila de Gràcia del 1870, quan la Revolta de les Quintes va revolucionar els veïns de l’antic municipi independent de Barcelona, aquella ciutat que començava a esfondrar les muralles que l’envoltaven. “La primera nit cauen 1.000 bombes i els veïns aguanten una setmana sencera”, va destacar l’autora. “El segle XIX vam resistir molt, podríem haver desaparegut”. És l’opressió social i de gènere la que reflecteix el llibre. Ho fa a través de la mirada de la Mariona, una noia educada per ser esposa i mare exemplar. Aspira a una vida lineal, però els temps l’obliguen a destruir-se per créixer.

Per entendre el present, Rahola furga en el passat i recupera grans figures conegudes només per ser noms de carrers. És el cas d’Ildefons Cerdà, Anselm Clavé o el general Joan Prim. Al llibre també hi ha personatges amb el nom de Puig, Rull, Turull… “S’hi amaga algun missatge criptogràfic?”, va bromejar Piñol. L’escriptor del Baix Guinardó encara va fer una altra observació, una mica sorneguera. “Quan anava passant les pàgines del llibre anava remirant la portada per assegurar el nom de l’autora. En alguns moments sembla escrit per un diputat de la CUP”. D’aquesta manera va fer entendre que la narrativa no és totalment lliure, perquè de vegades depèn del context. Un context marcat per les epidèmies i la revolta científica que comença a utilitzar el vapor i aposta per l’higienisme, uns anys de gran industrialització, una major densitat de població i unes condicions laborals espantoses. En definitiva, “Barcelona era una olla a pressió, encotillada en muralles”, va apuntar Piñol.

“L’argument són els personatges. Jo votaria la Mariona si es pogués”, diu l’escriptor. La Mariona que creix en el transcurs de la trama i la Mariona amb qui Rahola ha tingut cita cada dia, de bon matí. “Em llevo cada dia a les sis del matí i escric a aquesta hora. Et sents com un semidéu amb espardenyes abans de ficar-te en el garbuix polític”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Doncs jo trovo que aquesta novel·la té massa coincidencies i s’assembla massa a “Set dies de Gràcia” de la Carla Gracia. Serà la meva imaginació. O potser no……..