Marina Garcés: la condició pòstuma o el després del després

2.02.2018

Ja fa temps que mirar cap al futur fa por. Els sabers contemporanis ens desborden amb incomptables diagnòstics contradictoris que han acabat de l’única manera que pot acabar l’excés de pensament: fent impossible l’acció. Paraula de Hamlet. La filòsofa Marina Garcés té un nom per aquesta situació d’esterilitat espiritual: condició pòstuma. I una proposta per sortir del laberint: Nova Il·lustració radical (Anagrama), l’obra que li ha valgut el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig, ciències socials i humanitats del 2017.

Marina Garcés | Foto: Revista Valors

Els fills de la condició pòstuma substitueixen la pregunta “cap a on?” per “fins quan?. Fins quan tindré parella? Fins quan tindré feina? Fins quan farem veure que creiem en la democràcia? Garcés actualitza Jean-François Lyotard, el filòsof francès que va encunyar la infame postmodernitat i la va definir com l’època en què les grans narratives havien deixat de ser creïbles, en especial el relat de la veritat objectiva i el del progrés. Però allà on la postmodernitat de Lyotard celebrava la fi d’aquests discursos com qui es treu una camisa de força, la condició pòstuma que identifica Garcés s’ha despertat i ha descobert que les promeses de joc i llibertat amagaven carrerons sense sortida. Segons la filòsofa, el signe dels temps és “el després del després” o, contradit al poeta, avui dia ni tot està per fer, ni tot és possible.

Com no sortir de l’atzucac? Garcés assenyala vies que s’estan obrint però que no van enlloc. No serveix mirar cap al passat, ancorar-se en el que Zygmunt Bauman va anomenar retrotopies (o Woody Allen Síndrome de l’edat d’or). Ni tot temps passat va ser millor, ni la resposta als problemes del present es troba en repetir esquemes d’altres èpoques. També hem d’evitar el solucionisme, terme d’Evgeny Morozov que defineix el marc mental dels enginyers de Sillicon Valley, la cara amable del capitalisme global. Aquests computer scientists veuen el món com un conjunt de problemes aïllats per als quals dissenyar solucions a mida, i Garcés s’oposa a aquesta estratègia perquè hi veu la voluntat d’ignorar l’arrel social de tots aquests problemes.

Ni la nostàlgia ni els subproductes ideològics del neoliberalisme poden salvar-nos: Garcés ens proposa una Nova Il·lustració radical. La filòsofa entén la Il·lustració com “el combat contra la credulitat i els seus corresponents efectes de dominació”. Poder dir “no et crec” és el punt de partida de l’il·lustrat. I és que el capitalisme cognitiu intenta combatre el dubte amb la saturació: incapaços de comprendre un món complex en shock continu, ens tornem subjectes interpassius (Slavoj Zizek) i deleguem el coneixement als experts, a les màquines, als ideòlegs. Les coses es tornen intel·ligents, i nosaltres idiotes.

Per combatre les forces infantilitzadores que ens assetgen des de tots els fronts, Garcés recupera “una pregunta que cap forma de dogmatisme solucionista podrà resoldre”. És la pregunta que La Boétie es va fer al segle XVI: Això és viure? La filòsofa troba en aquest interrogant un teixit resistent sobre el qual tornar a recosir les disciplines del pensament desconnectades, desinstitucionalitzades i precaritzades pel paradigma neoliberal. El pensament que parteix de la dignitat humana ens blinda contra la quantificació i l’objectivació “és una pregunta que es pot compartir però no delegar, perquè expressa que la vida consisteix a elaborar el sentit i les condicions del que és vivible“.

Seguint a l’Escola de Frankfurt, Garcés sap com va acabar la Il·lustració: casada amb el projecte capitalista, eurocèntric i antropocèntric de la modernitat que la filòsofa catalana sempre ha rebutjat frontalment. Per evitar això, la Il·lustració que imagina Garcés posa la vida i la natura -tota, no només l’ésser humà- al centre del pensament i, indubtablement, la feminitza: “imagino la nova Il·lustració radical com una tasca de teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora”. El pensament crític sempre serà una eina perillosa perquè no pot evitar crear jerarquies, igual que l’empoderament que, com el seu nom traeix, també és una forma de poder. La visió de Garcés és que no cal tirar el poder i la raó a les escombraries, sinó que una altra Il·lustració és possible.