Marina Espasa i els mamífers banyuts

16.02.2016

La cosa va de cérvols. Marina Espasa ha publicat novel·la nova a l’Altra editorial, i el títol és El dia del cérvol. Abans d’aquesta obra, i a banda de contes seus escampats en algunes antologies com Els caus secrets (Editorial Moll, 2013), la crítica literària Marina Espasa havia publicat La dona que es va perdre, editada per Empúries (2012) i Labutxaca (2013). Eugènia Broggi, editora de L’Altra editorial i descendent del metge català Mosiès Broggi, traça els punts comuns entre les dues novel·les d’Espasa: una quotidianitat tenyida de fantàstic, personatges desarrelats, un punt de crítica social. És d’hora però algunes dones de la sala, que som contundent majoria, enceten ampolles de cervesa Moritz. Som en una roda de premsa a la Central del carrer Mallorca, en una sala que jo creia reservada per als cursos literaris de Sam Abrams.

Marina Espasa | © Ariana Nalda.

Marina Espasa | © Ariana Nalda.

“Vaig intentar escriure una novel·la que no fos fantàstica i al cap de pocs mesos ja ho era; necessito la fantasia per parlar de la realitat, em sembla un mirall deformant que funciona”. La literatura catalana és plena de costumisme fantàstic, i sinó que ho preguntin als lectors de Calders, de Monzó o de Pàmies. Espasa ens confessa que això d’inventar una protagonista que fa una tesi sobre el temps circular en la literatua medieval francesa li ve de quan encara estudiava a la universitat, d’un curs que va fer amb Victoria Cirlot. La passió medieval de Cirlot, dona d’ulls clars i mirada severa, resulta en unes classes magistrals —només millorables en l’actitud. Com Marina Espasa, jo també vaig caure rendida als encants cirlotescos fa uns anys.

Què és el cérvol que la Minerva protagonista retroba a tot arreu on va? Quin significat té? El cérvol té una càrrega simbòlica important en el món medieval: beu per curar-se les ferides, per saciar una set que mai no s’acaba, perquè la set sempre és de desig i el desig és l’engrantage de la vida.

Marina Espasa ha escrit una obra de capes. Hi ha la capa política, uns ganduls del Sud que s’enfronten a uns atletes del Nord, un PIGS contra Merkel. Hi ha la capa social, que és la situació econòmica de la doctorand protagonista, amb un sou ínfim de professora adjunta i zero estabilitat, immersa en una tesi sobre la noció circular del temps a l’Edat Mitjana. Hi ha una història d’amor. També hi ha la capa que defineix les múltiples “barcelones”, tant la ciutat esplendorosa de les Olimpíades com l’urbs en crisi del muntatge policial vist al documental Ciutat Morta. La poeta Patricia Heras, cap de turc dels fets del 4F, apareix en un capítol de la novel·la. Per retratar-la, Espasa ha llegit els poemes i el dietari d’Heras, i debatim sobre si la poesia que feia quan encara era una cambrera al Raval dels noranta, abans de suïcidar-se víctima d’un judici injust, era bona o no. Una periodista que fa pinta d’haver llegit molta poesia fa que no amb el cap.

A mitja roda de premsa, la porta de la sala de la Central del carrer Mallorca s’obre i un individu irromp entre nosaltres. Porta un comptador de pulsacions al canell, duu unes vambes brutes i fa certa pudor. El seu aspecte és més deixat que el de qualsevol periodista en pràctiques. Totes som massa educades per dir res i ens limitem a mirar-nos de reüll. Pocs minuts després d’haver-se assegut, l’individu decideix que l’acte no li interessa i surt de l’espai, però abans de fer-ho descarrega bé uns quants gasos persistents que suren a l’aire durant una bona estona. Indiferents a la ferum, els professionals de la ploma pregunten i aporten idees. Algú destaca el ritme trepidant d’El dia del Cérvol, l’autora respon que potser és deformació professional: “Com a crítica he de llegir molts llibres i he volgut escriure una novel·la sense palla”. Marina Espasa té la mà trencada a explicar literatura, i sap parlar bé del procés que ha seguit per escriure. Durant la seva estada en una residència per escriptors als Estats Units va dedicar-se a retallar part del text; a la maleta només va posar-hi un llibre: La Divina Comèdia traduïda per Sagarra —“Llegia un Cant de l’infern per dia”. Quan li pregunten d’on li ve la dèria amb els cérvols i amb Suècia, l’escriptora cita el Diari d’Escània del poeta Enric Casassas, que va estar-hi fa uns anys (qui sap si amb alguna noia). “I tu Marina, cap nòvio suec?”, rialles nervioses i silenci: ningú ha dit que l’autora tingui res a veure amb la Minerva.

L’únic periodista home de la sala suggereix semblances entre la novel·la d’Espasa i les novel·les de Donna Tartt, i algú emfatitza el potencial al·legòric de la mort en la seva novel·la. La mort travessa la novel·la, però l’autora s’ha impregnat del dia a dia de Barcelona i del món en què vivim a l’hora d’escriure-la. Tot queda en família i això es veu, també, a la primera plana d’El dia del cérvol, que fa els honors a W Watusi de Francesc Cascabella. La novel·la W va ser reeditada per Anagrama fa poc i celebrada el passat mes de gener a la llibreria Calders, allà on fermenta la modernor literària barcelonina.

L'escriptora Marina Espasa construeix una novel·la fantàstica a partir de l'aproximació als conceptes de 'realitat' i 'irrealitat'. Foto: Ariana Nalda.

L’escriptora Marina Espasa | Foto: Ariana Nalda.

“Volia acabar amb la idea de literatura rural contraposada a literatura urbana: són i han de ser una mateixa cosa”. Mitja novel·la passa a Barcelona i l’altra meitat a Suècia i, posada a trencar, Espasa també ha fet cas omís a les classificacions per gèneres: a El dia del cérvol, l’autora fa anar al lector d’un gènere a l’altre, passa d’una escena de novel·la gòtica -Patricia Heras al cementiri- a una escena de novel·la negra i a una altra gairebé costumista, amb una protagonista que beu i balla a l’Heliogàbal. “No ho he fet expressament, però m’agrada que no es pugui etiquetar”. Un dels encerts d’El dia del cérvol és que té implícit un cercle de significat. Espasa aconsegueix que la noció circular de certs herois fantàstics de l’edat Mitjana, que per la majoria de lectors no medievalistes són morts igual que Llull, Chrétien de Troyes o la reina Ginebra, sigui equiparable a les experiències d’una coetània. La picada d’ullet és la figura del cérvol, mamífer que serveix d’excusa per recordar-nos que el món d’ahir més remot, cavallers esperant cobrar vida en ulls lectors, no està tant lluny del barri de Gràcia o la Barcelona que gaudim i patim avui dia. Potser sóc agosarada, però juraria que El dia del cérvol ens diu que podem conèixer un modernet que ens faci un petó una nit i que això ens faci entendre el pas del temps de manera circular, com va passar-li enlloc i mai, és a dir en la ficció, a un príncep que es deia Gauvin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La Marina Espasa es una autora jove, un nou valor de la literatura catalana, tota una promesa i una gran sorpresa, una total desconeguda que la genial editora Broggi ha sabut descobrir del no-res perquè per això es una genial editora, capaç de clissar una petita perla en un paller, de la mateixa manera que algú en el seu dia va ser tan brillant de descobrir l’editora Broggi, com és evident de cognom totalment anònim, desconegut en aquest país nostre, país amant de la cultura i, doncs, conspicu descobridor de grans talents. Catalunya és la rèplica fefaent del somni americà. Dit això, si se’m censura aquest comentari ho comprendré perfectament. Comprenc que no ve a tomb de res. De res.