“Mariconejar” la dansa

21.05.2015

Del 21 al 23 de maig la Sala Hiroshima programa en paral·lel dues propostes d’artistes queer que treballen el postporno. A la Sala negra el canari Mauricio González presenta el seu espectacle Wakefield Poole: visiones y revisiones. Paral·lelament la performer i artísta plàstica Regina Fiz presenta la seva instal·lació-performance Valie – Abramovic – Regina a la Sala dos. El crític Jordi Sora ens explica per què no ens ho podem perdre. 

Mauricio González

Mauricio González

Wakefield Poole va ser ballarí dels Ballets Russos. Enfundat en les seves malles, va ballar en moltes ocasions El llac dels cignes. Després va reorientar la seva carrera i es va passar al porno gai, entre els anys 70 i 80. Boys in the Sand, el seu primer film, va tenir molt bon acolliment. Mauricio González li dedica la magnífica performance Wakefield Poole: visions i revisions. Porno i dansa per fi en una sola obra. No es tracta només d’un acte de subversió del relat. És sobretot un deure de re-apropiació emocional. El resultat és brillant, divertit i commovedor.

L’eròtica del cos masculí de ballet, sotmès a les regles de l’acte sexual simulat. Tal és la trobada que relata aquest artista canari, en una ficció argumental que especula sobre les fissures i ruptures que l’aparició d’“el gai” va haver de produir en la consciència dels mateixos ballarins, en generar la necessitat de reivindicar (també des de la dansa) el propi espai. Potser no tot el que s’explica en aquesta obra pugui ser demostrat. No és res més que una tesi. Però resulta plausible a la vista dels esdeveniments del 1969 a Stonewall i les seves derives posteriors i que Wakefield Poole va haver de viure en primera persona al seu país.

I Mauricio González és el mitjà ideal per explicar-la, tant en l’àmbit representatiu com per la imaginació narrativa amb la qual teixeix aquesta hora d’espectacle. Entre imatges d’aquell film porno i les explicacions que fa de la història del ballet, encarnada aquesta última en una de les obres més conegudes del gènere, Wakefield Poole: visions i revisions es converteix en una apropiació necessària. I en un recordatori per a tots, en aquests temps. No és només un joc fantàstic de correlacions, visions, comparatives i noves mirades entre aquests dos mons a priori tan llunyans. És essencialment un crit d’alerta. Per no oblidar, davant de l’estupidesa i els nous fatxes globals, que la llibertat no es demana. Es conquista. I que queda encara gairebé tota la simbologia per aconseguir.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Davant de l’estupidesa i les noves mariconades globals, la llibertat ni es demana ni és cap “conquista”: Es conquereix.

    Atentament

    • Tot i que la traducció de la crítica no és meva, he fet la consulta online i segons el diccionari de l’IEC conquerir i conquistar són dues paraules admeses que signifiquen el mateix. I és que també els mots són formes simbòliques i fins ara només algunes d’elles semblaven les correctes: no és així.