María Moliner, el diccionari entre costures

18.01.2013

El Diccionario és un més que merescut homenatge a una gran dona, María Moliner, una obra plena de valors i una necessària reivindincació de la cultura. Però, per sobre de tot, és una excusa per gaudir de la meravellosa interpretació de Vicky Peña, que junt amb Helio Pedregal i Lander Iglesias, aconsegueix fer-nos riure i emocionar malgrat una posada en escena marcada per alguns alts i baixos.

Vicky Peña és la lexicògrafa María Moliner a El diccionario | Foto Ros Ribas

Després d’haver de prorrogar al Teatro de la Abadía de Madrid, El diccionario, escrita per un dramaturg novell, Manuel Calzada Pérez, i dirigida per José Carlos Plaza, arriba al Teatre Romea de Barcelona on s’hi estarà fins el 10 de febrer. L’obra és un minuciós retrat de la bibliotecària María Moliner a través de diversos instants de la seva vida. L’elaboració d’un diccionari, la vida familiar i la lluita contra l’arterioesclerosis cerebral que va patir. Una bretolada del destí, deia Calzada. La dona que en la soledat de casa seva va  elaborar el diccionari més útil, complert i acurat de la llengua castellana, condemnada a perdre, a poc a poc, totes les paraules.

És, precisament la força i la complexitat de María Moliner el que juga, en certa manera, una mala passada al muntatge. A través d’una estructura no lineal, plena de flashbacks i centrada sobretot en la relació entre metge i pacient, assistim a la vida, deteriorament i obra d’aquesta dona excepcional. Bibliotecària, lexicògrafa, republicana represaliada per Franco, mare que perd un fill, muller d’un catedràtic de física que s’acaba quedant cec… José Carlos Plaza opta per explicar-nos-ho tot, de manera que alguns detalls queden relegats a anècdotes, pinzellades que resten força a un muntatge que ens podria haver tocat l’ànima. Tot i així, l’estructura no lineal, cada cop més plena de records desordenats, ens ajuda a endinsar-nos en aquesta ment que es va deteriorant.

A més, estem davant d’una obra amb forces escenes informatives, és a dir, amb molt més diàleg que acció i que poden arribar a saturar l’espectador. A més, sovint van acompanyades d’unes veus en off que ens remeten al passat, i que personalment trenquen la màgia del silenci. Si bé en alguns moments ajuden a potenciar l’escena, com és el cas de l’arribada de les tropes franquistes a València, d’altres només ens evidencien l’acció i per tant resten força i emoció.

L’escenografia, més decorativa que funcional, està marcada per dues taules. A l’esquerra la taula de la consulta del neuròleg i a la dreta la del despatx de Moliner on escriu el diccionari i a on veurem representades les escenes explicades a la consulta. L’obra comença i acaba al centre de l’escenari amb la lectura dels dos discursos de María Moliner. El de presentació de la titànica obra i el que mai va arribar a pronunciar davant la Real Acadèmia Espanyola.

 

Vicky Peña és la lexicògrafa María Moliner a El diccionario | Foto Ros Ribas

 

El diccionario és un constant diàleg que s’aguanta sobretot gràcies a un excel·lent repartiment. I aquesta és, precisament la força i màgia de l’obra. Vicky Peña ens emociona amb un retrat de María Moliner ple de matisos, a través del silenci, de la respiració, d’una veu perfectament modulada, del fràgil moviment del seu cos, de la mirada incisiva… Destaquen també les interpretacions d’Helio Pedregal i Lander Iglesias, que es mantenen constantment a l’altura de la seva companya d’escena.

La força d’aquests tres actors aconsegueix que oblidem els alts i baixos en la dramatúrgia i ens centrem en qui realment importa: María Moliner, una intel·lectual republicana, defensora del llenguatge i la cultura, la bibliotecària que va escriure el (possiblement) millor diccionari en llengua castellana mentre cosia mitjons, la dona que malgrat el context nacional i personal, va triar ser lliure.