Maria Mercè Marçal: una abraçada de 20 anys

19.10.2018

Les abraçades haurien de portar anys darrere. Em va semblar una bona manera de ser conscient de tot el que signifiquen, perquè quan abracem, abracem amb tot: tot el nostre temps, tot el que hem viscut i tot el que som. I una abraçada de 43 anys, per exemple, ha de guardar entre cos i cos moltes coses. Maria Mercè Marçal va enviar una carta a la seva mare i es va acomiadar amb “una abraçada de 43 anys” sobre la seva firma, i vaig pensar que era molt bonic regalar una abraçada d’una filla a una mare que tingués tants anys a dins.

Joan Chamorro, Josep Traverter, Andrea Motis, Marta Marco, Mercè Sampietro i Emma Vilarasau al Teatre-Auditori Sant Cugat | Foto: © Jordi Garcia © Localpres

Joan Chamorro, Josep Traverter, Andrea Motis, Marta Marco, Mercè Sampietro i Emma Vilarasau al Teatre-Auditori Sant Cugat | Foto: © Jordi Garcia © Localpres

L’acte de dimarts del Festival Nacional de Poesia al Teatre Auditori de Sant Cugat va ser com una abraçada: moltes petites coses d’una mica de tot embolicades en un caliu acabat amb pell de gallina. I ja us avanço que aquesta crònica és com el típic somriure que ve just després.

Mercè Sampietro, Marta Marco i Emma Vilarasau reconforten. I més, quan es fan companyia amb els instruments d’Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traverter. Tres dones excepcionals que llegeixen el que va escriure una altra dona excepcional: la poeta –tal i com ella insistia que li diguessin- Maria Mercè Marçal. Commemoren així 20 anys de la seva mort, i comencen amb una màxima irrefutable i molt representativa, un avís als navegants: “Vençudes, no.” – exclamen segures. I no sé què més deien els versos de després, però sigui com sigui, vençudes no. Per no dir gens.

Parlant de Maria Mercè Marçal s’ha de començar així, amb una declaració de principis com cal, perquè cada vers ho és. En el programa del recital, dirigit pel no-decebedor de referència Jordi Bosch, s’hi explicava que no es fàcil resumir la seva magnitud, i tenen raó: entre tanta vida i tanta mort, Marçal és moltes coses, i si s’hagués de resumir, val més que ho fem amb les seves pròpies paraules: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Van titular el recital “No res és tot”, i és que amb no res – o amb tot el que representen aquests quatre agraïments- un s’adona que a Marçal ja no la vol resumir, sinó que la vol gaudir. Però M. M. Marçal no és només agraïment. També és desig: “Plou desig a raig”, i “falta desig, carn i paraula”. És present: “company, mosseguem la vida!” I és tot el futur que té la infantesa al davant: “Tan petita i ja saps com és d’alta / la paret que goses saltar! / I jo voldria prou fer-te esqueneta. / Qui és que m’omple les mans de maons? (…)” i “No escanyis la petita que viu, rebel, en mi / que m’incita (…) a creure en el poder de les paraules (…)”. I també, com tothom, és mort. Però una mort que va arrossegar una bona temporada, una presència de la mort en vida que va marcar molts dels seus poemes. Però “viure no és durar”, va dir ella, i és moltes altres coses. Desig, agraïment i futur dins d’una sala, per exemple.

L’acte va fluir sol: ara poema, ara música, ara les dues coses, i tant si tancaves els ulls com si ho miraves tot fixament, tenies la sensació que tot t’entrés dins i s’hi trobés a gust. La dona del meu costat em deia, quan es va haver acabat, que havia estat meravellós. Que com és que les escoles no hi anaven a aquestes coses, que això s’havia de veure. Que en aquest món ens falta gent sensible. “Massa deures i massa exàmens i massa poc d’altres coses”, va dir una professora i poetessa d’entre el públic acabant amb un “què hi farem” impotent. I tenen raó: ens calen més coses com aquestes.

Dèiem que el final de l’abraçada acabava amb pell de gallina. I és que el que ens va fer emocionar a tots no va ser estrictament Maria Mercè Marçal: va ser la seva força, que ens arriba avui, un impuls, un sentiment de suport ara i aquí; com si tot allò que ens volia dir s’hagués encarnat en aquell moment; van ser les actrius i músics demanant al públic que parés d’aplaudir per repetir, fortes i segures, que a l’atzar, li agraïen tres dons: ser dona, de classe baixa i de nació oprimida. I el públic afegint-se a l’última part: i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

I no cal dir res més, perquè poesia com aquesta ja ho és tot: una energia que t’entra a dins i sembla que s’hi hagi de quedar sempre. Seria, diguem-ne, com el que et faria sentir una abraçada de 20 anys.