El foc robat de Maria Mercè Marçal

14.03.2014

Lluïsa Julià i Josep Massot presenten En nom de la mare – Maria-Mercè Marçal reescriu la Passió, de Fina Llorca, publicat a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Es tracta d’un estudi sobre l’espiritualitat de Marçal en els seus últims anys. Avui divendres 14 de març a la llibreria Pròleg a les 19h.

Maria-Mercè Marçal

El llibre de Fina Llorca és d’una profunda penetració en l’àmbit religiós o espiritual de l’obra de Maria-Mercè Marçal. Un estudi molt ben documentat, sincerament, amorosament treballat, sobre la Marçal última situant-la en ”una espiritualitat sui generis que no oblida ni evita la seva arrel ferma en el cos malalt, mortal”. Llorca fa una anàlisi que recorre l’espiritualitat final de Marçal, tot seguint el feminisme de la diferència elaborat per les filòsofes italianes, i per María Zambrano, per Simone Weil… que Marçal havia llegit.

L’espiritualitat, o la mística, o l’argot eclesial, és un dels aspectes de la creació marçaliana menys estudiat, i Llorca redimeix aquest forat. Ara bé, aquest capítol que porta l’etiqueta d’últim, no ho és exactament. La temàtica ja va aflorar en la creació de maduresa de l’autora: al poemari Desglaç i a La passió segons Renée Vivien, encara que la seva eclosió va ser al poemari pòstum Raó del cos.

Fina Llorca i Maria-Mercè Marçal | Cinta Portillo, Sardenya 1978

Hem de tenir en compte que l’educació religiosa que vam rebre les noies (i els nois) d’un temps i d’un país, ens va deixar una petjada indeleble. Tot i que aquella educació semblava simple i fins i tot naïf, aquelles instruccions, aquelles direccions, van formar un hort clos d’arrels endinsades en l’inconscient, que podien germinar en qualsevol primavera; preocupacions que podien despertar en qualsevol moment de la vida adulta, en un sentit o altre. Marçal utilitzava les paraules i frases fetes del missal com una part del foc robat a aquelles lectures inicials tan carregades de simbolisme poètic, per a nosaltres, poetes. Tot plegat originava i esperonava un riquíssim retorn a les pròpies arrels formatives, i servien, o podien servir, com un conjur ancestral, com una invocació al miracle. En fi, la força de la paraula. Què, si no? Quina altra riquesa ens és possible?