Maria-Mercè Marçal, de prop

Empúries publica un dietari inèdit de Maria Mercè Marçal, acompanyat de la correspondència que va mantenir amb Jean-Paul Goujon, estudiós literari de la figura de Renée Vivien, Pierre Louÿs i altres escriptors del 1900.  Heura Marçal s’ha encarregat de la traducció del francès al català de les cartes. 

“Pànic de tots els llibres que no llegiré, potser més que no pas dels que no escriuré. Penso, realment, que l’experiència a partir dels quaranta que veig en perill mortal és una gran pèrdua per endavant. Pèrdua fins i tot de dolor -sobretot potser de tots els fruits del dolor -passat, present (no) futur. “El senyal de la pèrdua/ desmentint la mort“, escrivia Maria-Mercè Marçal l’ 1 d’agost de 1996, un vers que cita dues vegades dins dels dietaris i que ha acabat donant títol al volum que Empúries publica. Els darrers anys de la poeta queden reflectits en aquesta obra, que serveix per conèixer més de prop la personalitat més íntima de Maria-Mercè Marçal.

Amb contínues referències a les poetes que admirava (Marina Tvetàieva, Anna Akhmàtova, Clementina Arderiu, Maria Antònia Salvà, Renée Vivien) i anotacions de poemes que pertanyen al poemari Raó del cos, el volum El senyal de la pèrdua conforma un testimoni literari íntim on l’autora reafirma el seu desig d’escriure malgrat tots els obstacles.

Cos meu,
esdevingut de sobte
camp de mines.
Amb impúdica i asèptica
precisió,
perforant amb raigs
implacables
la intimitat misteriosa i sagrada
de les vísceres
ets apamat, explorat
mil·límetre a mil·límetre.

L’editor Jordi Cornudella destaca la voluntat literària d’aquest dietari íntim i poètic, que dialoga molt bé amb la correspondència de Marçal amb Jean-Paul Goujon. “A través de les cartes veiem com Maria-Mercè Marçal s’enfrontava a la literatura, com veia el món literari i el de les escriptores a qui admirava”. Aquesta correspondència, que ha estat traduïda del francès al català per Heura Marçal- filla de la poeta- estableix un diàleg amb el poemaris Raó del cos i amb l’obra Sota el signe del drac, que reflexiona -també- sobre literatura i gènere.

“Recordo la mare escrivint al menjador les cartes al seu amic Jean-Paul Goujon, rodejada de diccionaris. I fa un any i mig era jo la que em situava al menjador, per traslladar al català aquelles correspondències franceses, tot copsant les expressions marçalianes que he procurat detallar en la traducció”, ha apuntat Heura Marçal.

El senyal de la pèrdua conté escrits inèdits de Maria-Mercè Marçal procedents d’un munt de caixes plenes de material de la poeta, que han estat donades a la Biblioteca de Catalunya “tal com ens va demanar la Maria-Mercè”, ha explicat Fina Birulés.

“A partir de la passió que compartíem la Maria-Mercè i jo per la poesia de Renée Vivien, vam iniciar una correspondència on vam parlar de moltes altres autores interessants, com Louise Labé, Akhmàtova i va ser un intercanvi profund i del qual vaig aprendre molt. A més, vaig descobrir la poesia de Maria-Mercè Marçal, que té molta força i una personalitat pròpia molt clara. És una poeta de les de veritat. En la darrera etapa de la malaltia, la Maria-Mercè ja se sentia més dèbil i només podia escriure’m postals. Aquell temps de correspondència va ser molt estimulant”, recorda Jean-Paul Goujon.

Després de valorar llargament la publicació d’aquest dietari inèdit, i de rebre el consentiment per part de Jean-Paul Goujon de poder publicar la correspondència que Maria-Mercè Marçal i ell van mantenir, Empúries publica aquesta obra interessant i poètica.