Maria Hinojosa: “Intercanviar compositors i obres era una tasca política entre països”

8.08.2018

La soprano Maria Hinojosa i la Ludovice Ensemble actuen properament al FeMAP (Festival de Música Antiga dels Pirineus) per interpretar música de cambra de la cort de Lisboa. Serà el dia 13 d’agost a l’Església de Santa Maria de Taüll a les 20:30, el dia 14 a l’Església Parroquial de Salás del Pallars a les 20:00, on es podrà gaudir d’una visita guiada a les Botigues-Museu del poble a les 18:00, i s’acomiadaran el dia 15 a les 18:30 a l’Església de Sant Esteve de Llanars.

María Hinojosa

María Hinojosa

Aina Vega: Què significa per tu actuar al cor dels Pirineus, en el FeMAP?

Maria Hinojosa: És la primera vegada que participo al Festival. M’emociona poder cantar al meu país al costat de músics espectaculars com ho són els Ludovice Ensemble. Poder cantar en espais amb tanta història i conviure amb l’essència de la terra i els seus habitants durant uns dies és un fet poc habitual en la nostra carrera professional que ens fa passar fugaçment pels espais de convivència artística.

AV: Com va ser el feliç encontre amb la Ludovice Ensemble?

MH: Vaig conèixer els Ludovice a Lisboa, al CCB per separat. Aviat vam trobar una bona entesa amb el Miguel Jaloto, que de seguida que va poder em va convidar a cantar amb ells. Tots som uns entusiastes d’aquest estil musical, inquiets i molt molt actius, tenim personalitats molt diferents. Podria dir que no necessàriament seríem amics tots entre nosaltres, però quan comença la música entrem instantàniament en una sincronització i sintonia tals que tot flueix; és com si ens coneguéssim de sempre.

AV: Aquest ensemble portuguès pretén participar activament en la construcció d’una consciència i una identitat europea basant-se en a revalorització del patrimoni cultural comú. Quina postura tens tu al respecte?

MH: Entendre els viatges que arribaven a fer no només els músics sinó les seves composicions i així modificar, enriquir els panorames de cada ciutat i país i els vehicles de transmissió, el per què d’aquestes transferències… fa que s’entengui no només molt profundament la història de la Vella Europa sinó el nostre present. Estem acostumats a sentir els mateixos autors sempre per moltes raons entre les quals primen la por al fet que el públic no assisteixi a un concert si programes autors desconeguts o que no siguin aquests autors tan “bons” com els que omplen els auditoris. Ludovice, amb el seu itinerari d’investigació demostra com és d’important sentir què sonava a la cort de Portugal al mateix moment que a Espanya o a Itàlia, com les xarxes artístiques eren les mateixes amb el mateix nivell artístic i com una elecció política o un esdeveniment inesperat com un terratrèmol pot incidir directament en l’elaboració del cànon que fa nèixer la història de la música coneguda popularment.

AV: Es podria dir que l’experiència amb el videomapping a Sant Climent de Taüll converteix el concert de música antiga en un espectacle de nova creació?

MH: No tant com això, però sí que ajuda a sortir al receptor de la seva activitat “passiva” habitual i sensibilitzant-lo amb estímuls més enllà de la música i el text i, afegint informació contextual, ajuda a comprendre aquest viatge musical real. Aquest programa no s’ha escollit per ser bonic o atractiu, sinó que és tal com podia ser una setmana a la vida d’un espectador que pogués assistir a diversos concerts en diferents països.

AV: Cap a 1720, Domenico Scarlatti va arribar com a mestre de capella a la cort de Lisboa. És aquest el catalitzador del fet que a meitats del segle XVIII la cort de Portugal estés en un moment d’esplendor i atragués italians com Emmanuele d’Astorga, Lodovico Filippo Laurenti i Giovanni Giorgi?

MH: Evidentment forma part de l’engranatge, però no només aquest fet sinó també que aquests escenaris “exòtics” eren també espais de categoria per als estrangers i un honor anar a interpretar i lluir-se allà. A més, convidar un músic determinat, un grup concret o unes composicions noves eren a l’època la millor moneda de canvi entre regnes i política. Regals amb voluntat d’intercanvi no necessàriament artístic moltes vegades encara que el valor que se li dona implícitament a aquest acte determina el valor que se li donava a l’art a l’època.

AV: Emanuele d’Astorga va escriure l’òpera Dafne a Barcelona el 1709. A banda del seu refinament, l’excel·lència en la composició de música de cambra i la influència de Scarlatti, aquest fet hi té alguna cosa a veure en el fet de programar-lo en el concert del FeMAP?

MH: És molt interessant que aquest programa es pugui sentir en un espai com els Pirineus, lloc de frontera, de pas, d’encontres i desencontres, d’intercanvis de tot tipus i impressor d’etiquetes a tots els nivells. Podria ser el lloc ideal on es podria entendre perfectament el contingut i voluntat del programa que oferim.

AV: En Giovanni Giorgi, com identifiques els elements barrocs i els clàssics en les seves obres, donat que estilísticament està a cavall d’ambdues èpoques?

MH: La perspectiva que ens ofereix el nostre moment present ens porta a complicar una mica l’experiència de la interpretació. Oblidem, com deia abans, que el cànon que es va determinar per elaborar la història oficial de la música europea deixa de banda moltíssims factors determinants i autors bàsics, però es va decidir aquell i la funció que tenim els investigadors intèrprets és la de trencar aquestes normes establertes buscant altres realitats, no només als arxius musicals sinó a través d’arxius de tot tipus que convergeixen per donar com a resultat altres realitats sorprenents. Per això, quan comences des del primer indici de presència musical i vas avançant tenint en compte que la música no es quedava a les fronteres d’Europa i que bevia d’impressions colonials també comences a veure que les evolucions són lentes i els elements nous que es van inserint en la composició no són generalitzats globalment. Hi  ha elements barrocs arcaics que en una mateixa frase musical conviuen amb elements plenament establerts com a clàssics, i això em resulta més interessant que una peça clarament d’una perspectiva o d’una altra perquè és quan es pot viure la transició de l’engranatge; i és una pena dir-ho així perquè sembla que, contaminats pel cànon, posem a aquests autors en un llindar estilístic com si no fossin els “clàssics” bons ni els futurs “bons”. Hauríem de canviar aquesta imposició històrica que divideix i atorgar a aquests autors la vàlua d’un estil propi característic.

AV: Quines exigències vocals requereix aquest repertori?

MH: les tècniques associades als estils establerts i emergents, quant a emissió però sobretot a la interpretació historicista en variacions, abbellimenti

AV: Ets una soprano molt versàtil que s’ha enfrontat a partitures de diferents èpoques. Creus que comparteix alguna cosa la música antiga i la contemporània a nivell tècnic?

MH: La tècnica vocal ha de ser la de desenvolupar la veu natural pròpia, sana i versàtil quant a volum, control del fiato, vibració… i a partir del control de la pròpia veu en tants paràmetres com sigui possible s’ha de conèixer el context estilístic concret i aplicar-lo. Estilísticament no tenen res a veure la música Barroca i la Contemporànea, la barroca s’assembla més al jazz i al pop que a d’altres èpoques més “clàssiques”. La contemporània neix per trencar amb l’establert fent-se servir dels elements clàssics per a portar a fi la interpretació.

AV: Què esperes dels concerts del FeMAP?

MH: Dels concerts al FeMAP espero que vingui molt públic per sentir aquest viatge conscient, que es puguin trencar molts prejudicis, al menys desfer-los una mica, fer pensar i poder contrastar aquestes sensacions. Que l’art ens ha de fer qüestionar-nos: no donar respostes, sinó plantejar preguntes.