Maria Hernández i Èric Balbàs en el desert de Mojave

12.09.2017

L’expedició del Grand Tour ha arribat a Salo, al càmping cal Paradís, on ens recuperem de la fatiga produïda per les llargues caminades i dels seus mals col·laterals: les butllofes als peus, les llagues persistents, el dolor sord de les articulacions. Vam sortir de Queralbs i, després de remuntar cap a Núria i el coll de Finestrelles, vam baixar a la Cerdanya, a Err. Després vam passar el Cadí pel pla dels Gosolans i vam travessar la Serra del Verd fins a coll de Port. El refugi de l’Arp, Sant Llorens de Morunys, Solsona, El Miracle… Encara queda molt de camí fins a Montserrat, però davant la perspectiva d’un dia sencer de repòs i bona convivència, semblaria que la vida ens somriu. Avui per dinar hi haurà arròs.

La Maria i l'Èric al càmping | Foto: Salvador Giralt

La Maria i l’Èric al càmping | Foto: Salvador Giralt

L’Èric Balbàs i la Maria Hernández fa un parell de dies que caminen amb nosaltres. Són dos actors que juntament amb en Marc Ribera i la Mar Pawlowsky van fundar la companyia de teatre El Eje. Aquest darrer juliol, dins el Festival Grec de Barcelona 2017, van estrenar Sacrifici a la Villarroel.

Salvador Giralt: Com és el teatre que fa la vostra companyia?

—Èric Balbàs: Fem dramatúrgia contemporània. Teatre de text. El grup tria un dramaturg i li fem una proposta… Com ara a l’última obra, Sacrifici. Vam parlar amb en Sergi Pompermayer, i a poc a poc vam anar configurant un projecte que ell mateix va acabar dirigint.

—Maria Hernández: Sí, previ acord. Vull dir que hi va haver propostes i contrapropostes, un tanteig bastant llarg, d’on va acabar sortint tot plegat.

El procés que vau seguir a l’obra anterior, Soliloquejar amb algú, va ser semblant? No és gaire corrent que l’autor faci també de director.

—Maria: En aquest cas en Roger Torns ja tenia una obra que havia fet expressament pensant en nosaltres. I també hi va haver aquest acabar d’ajustar i intercanvi.

Podeu viure del teatre? Ho pregunto perquè no em sembla una qüestió menor. Us surten els números?

—Èric: Uf, no, de cap manera, millor no parlar de números. Anem a poc a poc. Consolidar la companyia ho veiem com un projecte a llarg termini. Aconseguir que la producció i tot plegat surti rendible…, ja veurem, és difícil. Ara hem entrat en un projecte de Tantarantana que es diu El Cicló. Durant tres anys farem un espectacle cada temporada i tindrem sala d’assaig, producció…, i també una mica d’ajuda econòmica. I entrarem a la programació del teatre.

Heu pensat ja en el primer espectacle?

—Èric: Volem partir de textos de teatre contemporani internacional i adaptar-los i dirigir-los nosaltres mateixos. Aquest primer any treballarem “Qui té por de Virginia Woolf?” i dirigirà en Marc.

Quina és la vostra característica com a companyia? En els dos darrers espectacles hi havia música en directe…

—Maria: Potser contemporaneïtat, el medi urbà… Sempre es donen situacions que estan molt al límit, com els personatges, sovint amb molts problemes d’adaptació. No sé… És veritat que tot el que hem fet té una característica comuna, però no sabria definir-la… No és que busquem un estil determinat o una marca, això ja surt sol.

—Èric: De fet, i això està relacionat amb el tema econòmic, també tenim una línia de treball més modesta però que ens va molt bé, que són actuacions de petit format, sovint en cases particulars, pisos. L’obra “Dani i la profunda mar blava” l’han vist més de vuit-cents espectadors i l’hem representat unes trenta vegades.

Actuar en una casa particular ha de ser ben diferent de fer-ho en un teatre. Com ho feu? Prepareu l’espai…?

—Eric: Unes cinc hores abans de la representació hi anem i preparem l’espai, i també sovint un pic-nic. Ens adaptem al lloc. Per exemple, a vegades hi ha una part de l’obra que es fa al menjador i l’altra part a una altra banda, en una habitació…, o en fi, depèn. Solen assistir entre setze i vint espectadors. Després anem tots a prendre alguna cosa i comentem l’obra, conversem, tenim un feedback. És molt interessant i immediat. Últimament estem interactuant a través de la plataforma Myplayz que permet organitzar concerts, recitals, obres de teatre… Posa en contacte organitzadors i espectadors. Fa que tot sigui molt més àgil i fàcil de gestionar.

Demà tenen previst fer una actuació per a nosaltres. Bona part del seu temps lliure els veig que repassen un guió. Abans, en una tauleta del bar, a prop de la piscina. Estic una mica intrigat.

Què esteu preparant?  Què fareu demà?

—Èric: Serà una prova, una mostra. Una petita obra que es diu Napoleó.

Ah, sobre l’emperador dels francesos…! És una obra vostra?

—Maria: Sí. L’hem feta entre els dos. Jo escrivia una frase i després l’Èric n’escrivia una altra. No tenia per què ser seguit, vull dir que podia ser al cap de molta estona, o un altre dia. I així ha anat sortint el text.

Els ajudants de xerif investigant la desaparició de Napoleó | Foto: Salvador Giralt

Els ajudants de xerif investigant la desaparició de Napoleó | Foto: Salvador Giralt

Heu partit d’una situació prèvia acordada? Us heu posat d’acord en uns referents mínims…?

—Maria: L’obra se situa al desert de Mojave, a Arizona, entre Chambress i Cádiz. Hi ha dos personatges que són ajudants de xèrif. Són molt ineptes. Tot plegat té a veure amb la desaparició de Napoleó, que és un porc, i la troballa de les seves restes en una bossa…

—Èric: La representació serà a ple sol. En mig d’un camp, en un espai obert. Hi haurà vestuari, les pistoles, els barrets… Ah, i també necessitem un cotxe. Però ara mateix tenim el problema que no sabem pas com podrem resoldre.

Ho diu enigmàticament. Es miren entre ells. Riuen.

Teniu un problema que no sabeu com resoldre…?

—Èric: Sí, un bon problema.

Caram. I de quina mena de problema es tracta?

—Èric: Hem perdut les botes. Quan veníem me les vaig deixar a l’estació d’autobusos, l’Estació del Nord. Aquests dos personatges sense les seves botes… no són res!

Seguim parlant del teatre, i de quina mena d’experiència és crear i interpretar els diferents personatges que comporten la feina de l’actor i després deixar que es dissolguin. Parlar d’això amb ells té molt de sentit perquè us puc assegurar que els personatges que creen estan més vius que un viu. Ho he comprovat personalment en els dos darrers espectacles: s’hi fiquen fins al moll de l’os!

Anem donant unes quantes voltes a aquest tema i a d’altres qüestions teatrals i para-teatrals, però finalment abordo la pregunta del milió:

El teatre és un camí difícil, complicat. I molt més en aquest país on hi ha tan pocs recursos dedicats a la cultura. Per què feu teatre?

Les respostes no poden ser més diferents.

—Maria: Actuar amplia el teu ventall emocional i intel·lectual, físic… Sents que t’expandeixes, et sents amplificada, que creixes. És total! I el treball amb equip…, quan veus que s’acosta l’actuació…, i tot plegat, és un subidón! Hi ha molta intensitat, no es pot comparar amb res. Torna la vida molt intensa.

—Èric: Sí, sí, tot això, i tant. Però per a mi és sobretot un mètode de coneixement. Faig teatre per a reflexionar, per a preguntar-me coses.

I afegeix:

—El teatre és el meu despatxet.

—El teu què? El teu despatxet? —diu la Maria amb cara de no acabar d’entendre.

Sí, tants caps tants barrets! —penso—. Fins i tot a dintre d’una mateixa companyia!

En George Rallo amb la seva harmònica | Foto: Salvador Giralt

En George Rallo amb la seva harmònica | Foto: Salvador Giralt

I deixeu-me posar una nota final —m’haureu de perdonar, però els actors m’ho demanen amb insistència—:

Atenció: el passat dia 25 d’agost  vam perdre una bossa negra de lona a l’estació del Nord. A l’interior hi ha dues botes de cowboy del 37 i del 43, de pell autèntica i molt bona. Agrairíem a qui les pugui haver trobat que les torni als seus propietaris legítims (raó: els entrevistats). Hi haurà recompensa. Moltes gràcies.