Maria Bofill i les muntanyes de l’ànima

1.06.2018

Muntanyes de l’ànima, així ha titulat la reconeguda ceramista i professora de l’escola Massana des del 1965 fins al seu retir el 2002, Maria Bofill (Barcelona, 1937) la seva exposició a l’Espai d’Art Pere Pruna del Museu de Montserrat. Amb Anna Pujadas com a comissària, la mostra va ser inaugurada el març passat i es podrà veure fins al 24 de juny.

“Mont-serrat”, una de les peces de ceràmica de Maria Bofill | Foto: MariaBofill.com

De l’escollida, selecta col·lecció de peces exposades, destaquen, al meu parer, les que tenen aparença de maqueta egípcia, o de miniaturització de la naturalesa viva com les suiseki japoneses (convidada com a professora investigadora en les seves universitats d’art, Bofill coneix bé el Japó i la seva cultura). Aquestes pedres-objecte-paisatge recreen un túmul-muntanya. Així veiem una peça ceràmica amb unes escales gravades que condueixen a una porta daurada que estimula la fantasia d’entrar-hi a explorar misteris, o ser-hi enterrat (L’escala del silenci, titula aquesta peça la seva autora). També crida l’atenció una obra que, inspirada en l’estètica d’un jardí japonès, figura una muntanya marina: la ceràmica de color blau la presenta majestàtica, búdica, en un mar a l’aire, o un mar intern, que hem d’imaginar (Mar interior, en diu Maria Bofill).

Si bé la bellesa d’aquestes peces de ceràmica és prou com per causar una emoció estètica en l’espectador, la simbologia de la muntanya que les inspiren és molt rica, començant pel fet que no hi ha cultura al món que no tingui en una muntanya, real o simbòlica, un centre sagrat: el mont Meru, el mont Kailasa, el mont Tabor, el mont Olimp, el Montsalvat… o la mateixa muntanya de Montserrat. Algunes de les peces de Maria Bofill recorden la forma peculiar de les seves pedres rodones i alts espadats, com menhirs.

Podem assimilar la muntanya a la idea d’elevació interna, espiritualitat, tant com podem assimilar la forma de la muntanya a la d’una faldilla ampla, acollidora, maternal. Va escriure l’antropòleg i estudiós de les religions Mircea Eliade que el cim de la muntanya vist des d’una perspectiva, ja sigui  còsmica, ja sigui simbòlica, no només és el punt més elevat de la terra sinó que és també el seu centre, els seu melic, el lloc on va començar la creació.

Les muntanyes de ceràmica exposades a la mostra Muntanyes de l’ànima, de Maria Bofill, inviten a la contemplació d’una obra d’art, però més encara inviten a la contemplació de la muntanya com un objecte per meditar atès el seu simbolisme de centre intern, és a dir: l’ànima.

Podem parlar de l’ànima com d’una muntanya celeste, és a dir, una muntanya espiritual? Podem parlar-ne si així la imaginem en el nostre clos interior de manera que la muntanya colossal, suprema, es fa íntima, petita, com aquestes ceràmiques que ens omplen els ulls de la seva bellesa poètica. En la contemplació d’aquestes peces que evoquen una muntanya real o imaginada, se’ns fa evident aquell principi de la realitat que ens diu que el que és a dins és a fora, i el que és fora és a dins en una correspondència que pertany als dos mons i els comunica. Hi ha peces artístiques que en la seva austera simplicitat formal tenen la grandesa, la potència interna per travessar el marc físic de la seva forma i la seva pell per convertir-se en una metafísica, com aquestes Muntanyes de l’ànima de Maria Bofill.