Maria Aurèlia Capmany, una personalitat que eclipsà la seva pròpia obra

25.11.2018

Les anècdotes concretes quotidianes, de vegades, serveixen per fer reflexions generalitzades sobre com era una persona. I més si qui les conta són aquells que van conèixer-la personalment, perquè aleshores ens apropen al vessant més privat i, per tant, més vertader de la personalitat en qüestió. L’actor Enric Majó, l’íntima amiga Maria Martínez, la directora teatral Magda Puyo i el realitzador de televisió Sergi Schaaff, moderats per la periodista Anna Guitart, van desengranar la personalitat de Maria Aurèlia Capmany en el segon dia del cicle Capmany i Capmany. El compromís amb la cultura a partir d’experiències viscudes amb l’escriptora, de manera que l’espectador se’n va poder fer una radiografia ben completa.

Retrat de Maria Aurèlia Capmany | Foto: P. Aymerich

Per boca de Maria Martínez vam saber que era molt  influent. “No era una dona guapa en el sentit estètic dels cànons, però tenia ganxo. Tenia uns ulls que miraven i brillaven molt. En ells, li veies la tristesa, l’alegria, la ràbia… li veies tot. Era molt atractiva i sempre era el centre d’atenció, encara que no s’ho proposés. I això és una cosa que es té o no es té”. Martínez reconegué sentir-se impressionada per aquesta seguretat que irradiava i que ella, segura de no voler repetir la vida de la seva mare, la va prendre com a model.

També la copsà la seva capacitat d’acolliment. “Casa seva era una casa oberta a tothom. A totes hores hi havia gent. Allí hi vaig conèixer, per exemple, al dramaturg Josep Maria Muñoz o a l’escriptor Terenci Moix, que ella cridava pel nom de Ramonet”. Aquesta inclinació per crear centres de reunió, juntament amb la seva propensió a dir les coses com les pensava, sense censura, contribuïa a crear debats. “La seva impertinència t’ajudava a dir les coses. Si et trobes davant una persona extremadament educada potser hi ha certs aspectes que no dius per no ferir. En canvi, el seu model de conversa era molt interessant, et feia pensar”.

Però tot i aquesta impressió aspra i dura que transmetia, era molt emotiva. “Va escriure un conte dedicat al meu fill Joan, titulat Pere sense por, perquè el meu fill era molt poruc de petit, i un altre dedicat a la meva filla Laia, titulat Les faldilles de l’Eulàlia”. Maria Martínez explicà que, cada matí, mare i filla tenien una batalla campal perquè la Laia volia portar mitges, cosa que no podia ser perquè sempre venien amb un forat i no hi havia suficients diners per comprar-ne cada dia. “Jo porto pantalons, també” li va dir la Maria. “Les mares que facin el que vulguin”, va respondre-li la seva filla.

Un altre dia, la Maria Aurèlia va visitar la família Martínez a la casa de Roca del Vallès i la Laia saltava la corda mentre conversaven. “La vaig animar a anar una mica més enllà i em va replicar: Jo vull estar aquí”. El conte començava dient així: Hi ha coses que poden ser o no poden ser. Com que la mare compri una corda i que després no la deixi saltar. Com que li vulgui posar pantalons i que la Laia vulgui faldilles… “La Maria Aurèlia agafava l’essència de tot i ho aprofitava. Tot i que era molt tossuda, era una persona molt important per nosaltres, però ella no es donava importància, i això la feia entranyable i molt propera”.

Amb aquest tret, coincideix Enric Majó. “Aviat em vaig sentir amic seu. Aquesta era una de les facilitats que et proporcionava en el tracte. Et tractava d’igual a igual, quan era evident que ella era una sabia i jo un aprenent”. Més enllà de les aules, era, també, una mestra de vida. “Van venir ella i el Jaume a passar uns dies a la casa de l’Empordà i no em decidia què cuinar. La Maria Aurèlia em va etzibar: què tens a la nevera? Prova alguna cosa diferent! Sempre et donava una empenta perquè et llancessis a fer coses noves i tinguessis opinió. Només respirant al seu costat ja aprenies molt”.

I n’aprenien perquè no tenia pèls a la llengua. “L’any 1970 vaig decidir matricular-me a l’Escola Adrià Gual, l’única introductora a l’Estat als textos i teories teatrals de Bertholt Brecht i que va fundar Maria Aurèlia juntament amb Ricard Salvat. El dia que vam estrenar obra, ella va assistir-hi. En acabar, se’m va apropar i em va endinyar un Estic buscant la tomba on heu enterrat Brecht”. La seva llengua viperina va tornar a sortir a passejar quan el polític Alfonso Guerra li va preguntar en un dels seus múltiples viatges a Madrid com podia ajudar el partit socialista, en el qual ella tenia un càrrec important. “¿De verdad quieres ayudar? Pues no vengas”.

Però l’actor en destacà, sobretot, la seva generositat i accessibilitat. Quan Terenci Moix portà el protagonista d’Un lloc entre els morts, Jeroni Campdepadrós, a la televisió, Majó va demanar informació sobre el personatge d’Erasme que interpretaria a Maria Aurèlia. “Em va explicar el moment històric del país en profunditat, les diferents tendències ideològiques i filosòfiques que convivien, i les raons i contradiccions dels personatges”. Després de les lliçons que van tenyir la conversa, amb un somriure maliciós, va concloure: “Això és el que et puc aportar jo, però l’emoció i els sentiments els hauràs de buscar i posar tu”. De sobte, va traspassar una frontera. “Ella, tan brahtiana, em va deixar en mans de Stanislavski”, reblà Majó.

De lliçons en donava constantment. I, sovint, de feminisme. Com quan a la Patum de Berga, després de donar una explicació sobre l’origen i característiques de la festa als seus alumnes, un dels assenyats de l’Escola va ordenar: si els nois voleu baixar a la plaça de Sant Pere, ho podeu fer. Les noies no, que us tocaran el cul. En sentir això, va sortir la feminista més visceral, molts anys abans d‘escriure Feliçment, jo sóc una dona, i va dir: “Jo baixo, la que vulgui venir que em segueixi”. Moltes la van seguir.

La seva valentia es plasmà també, per exemple, a Pedra de Toc (Nova Terra, 1977), on gosà criticar personalitats molt venerades i  importantíssimes que ningú s’atrevia a tocar. “Els còmplices del seu entorn ens moríem de gust de poder llegir la història contemporània des del seu punt de vista”, comentà Enric Majó. “Ella sempre deia que la història l’escriuen els que guanyen i que s’havia d’escoltar la veu popular”, afegí Magda Puyo, qui alabà la seva valentia per enfrontar-se a persones de tots els àmbits, inclús dels més propers.

“Quan va interpretar la Secundina, alguns col·legues intel·lectuals van considerar que no havia de fer d’actriu i ella, que no tenia aquest concepte de separació dels estaments sinó que viatjava per tots ells, va dir: per molt que s’ha avançat, alguns encara consideren que els actors i les actrius no mereixen terra sagrada”, explicà Puyo.

Tots aquests adjectius, però, sembla que no són suficients. “A mi –confessà la directora de teatre– mai ningú m’havia parlat de l’obra de Maria Aurèlia. Ni Ricard Salvat. Tenim un problema de país i és que no valorem el que tenim més proper i això m’ha trasbalsat una mica perquè m’he adonat que plou sobre mullat. Estem fent coses que creiem innovadores quan gent com ella ho feien amb molta facilitat”. Tots els ponents coincidiren en aquesta maledicció edípica. Cada generació mata al pare de l’anterior. I, tot i que això suposa progrés, una cosa és matar el pare i l’altra no saber on està enterrat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El tema de l’article és interessantíssim, però hi ha faltes d’ortografia. Com pot ser???
    A banda que el redactat és poc elaborat, d’estructura senzillíssima i, pel meu gust, mal engiponada.
    Però el que més em molesta son les faltes. No m’agrada que un diari de cultura faci errades ortogràfiques.