M. A. Capmany: “Qui practica cultura sense política exerceix l’immobilisme”

“Quan jo era adolescent vaig sentir algú en un programa de televisió que deia que la Renaixença d’aquest país s’havia fet, en bona part, a les rere botigues de la Barcelona Vella. Aquella persona era Maria Aurèlia Capmany. Jo, aleshores, no vaig saber descodificar el missatge i ara entenc que parlava de la història de Catalunya i d’aquell cisteller de cultura que era el seu pare”, confessava el periodista Francesc Canosa, moderador de la quarta i última sessió del cicle Capmany i Capmany, que ha organitzat la Diputació de Barcelona.

“Recordaré sempre el moment de la proclamació de la República veient entrar a la nostra botiga de la Rambla els amics del meu pare amb llàgrimes als ulls abraçant-lo i cridant: ja la tenim! Ja la tenim!”. Maria Aurèlia retindria sempre aquest instant en la seva memòria, mentre, a la vegada, renegava dels burgesos, a qui la tenia jurada. “La burgesia ha desertat moltes vegades. Ja va desertar en el moment de la República, en el moment de l’actuació de la Generalitat, però sobretot va desertar absolutament en el moment de la guerra”.

Ho deia l’escriptora Teresa Pàmies: Maria Aurèlia era “visceralment republicana”. I la poeta i íntima amiga seva, Marta Pessarrodona, ho corroborà. “Per a una generació d’escriptores com pot ser la de la Montserrat Roig o jo mateixa, era una nena republicana que tenia clar que el franquisme era tan sols un parèntesi. La vèiem com una mare, però amb una diferència. Ella fumava, bevia i sortia de nit. I això les nostres mares biològiques no ho feien”.

Ara bé, una cosa era la política que mantenia ella sempre com actitud en la vida i l’altra la decisió d’acceptar el risc de l’acció política amb 65 anys com a regidora de Cultura i d’Edicions (1983-1987) d’un Ajuntament presidit per Pasqual Maragall. “Jo començo la carrera política l’any de jubilació”, deia amb sorna. L’exconseller d’Afers Exteriors i actual alcaldable d’ERC, Ernest Maragall, va fer-nos coneixedors de què Maria Aurèlia era una presència que ho envaïa tot i que omplia la institució de molta personalitat. “Vivia la ciutat amb molta passió. Tant per conèixer-la com per expressar-la”.

Al llibre Diàlegs de Barcelona, que retrata el debat que mantenen Maragall i la Capmany sobre les bases ideològiques que podrien orientar la societat catalana del futur, es fa palesa aquesta devoció. “La cultura científica especialitzada i l’alta literatura les produeixen una elit més o menys amplia que amb facilitat pot accedir-hi, però hi ha una altra cultura amb un sentit antropològic de la ciutat, que és el fet de viure d’una manera determinada, creativa i comunicativa. És feina del municipi que aquesta cultura pugui esplaiar-se i que cada grup humà, cada petita ciutat dintre de la ciutat, pugui veure satisfeta la seva demanda”, reblava la regidora.

Aquesta faceta d’animal polític s’entreveia, també, en les seves intervencions als plens, que l’expresident de la diputació Antoni Dalmau rememorà. “S’ho feia venir bé per posar damunt la taula temes que volia exposar quan l’ordre de la sessió no ho permetia. Recordo, encara ara, que no es va estar de demanar al president del ple que comuniqués al seu president veí de Palau que obrís les llums de la Generalitat quan se celebrava la Festa Major de La Mercè. Explicà, a més, que les dues institucions de Barcelona, l’Ajuntament i la Generalitat, no es miraven abans de la construcció de la plaça de Sant Jaume: la porta d’una estava encarada al carrer Ciutat i la de l’altra al carrer del Bisbe. Aquesta intervenció d’ella ens va fer molt d’efecte”.

Així, aquestes sessions, més aviat grises, previsibles i amb intervencions convencionals que no donaven joc, eren acolorides per Maria Aurèlia i la seva vehemència. “Quan parlava ella tothom callava i escoltava. Era un luxe extraordinari. Feia discursos sense correccions ni interrupcions. No tenia cap necessitat de fer parades ni de rectificar. Tenia un fil conductor harmònic, claríssim, que anava de principi a fi sense necessitat de travar-se. Era molt agradable de sentir”, afegí Dalmau.

Com el seu pare, va donar a la cultura una traducció política, tant dins del país com fora. Carme Arenas, presidenta del PEN Català, en va voler destacar la seva tasca en la diplomàcia cultural exterior. “Maria Aurèlia tingué certa activitat internacional en congressos mundials, on conegué grans intel·lectuals com Sartre i donà a conèixer la nostra realitat cultural promovent, per exemple, campanyes a favor d’escriptors censurats. Aquesta comesa té poc ressò però cal reconèixer-la perquè el que recollim avui en dia és gràcies a ella. Fou un personatge molt articulador, solidari i generós amb les generacions posteriors”.

I és que la cultura i la política formen un binomi inseparable, tal com els Capmany demostraren. “Qui practica la cultura sense política fa immobilisme”, reblava Maria Aurèlia. “No hi ha dubte que va ser una peça fonamental dins la ciutat i que tot polític hauria de tenir un cap pensant com ella, lluny de dogmatismes i que sabés reforçar les directrius polítiques que es prenen. No per consigna sinó per raó”, agregava l’actual presidenta del PEN, que va resumir amb una cita de Josep Maria de Sagarra el perquè de l’ocupació de la regidoria.

“La política interessa tant i abassega tant perquè porta una terrible força creadora de somni que és exactament igual que una força creadora de poesia”, reblava l’escriptor de teatre. En paraules d’ella mateixa, es va endinsar en una activitat incessant de Sol a Sol com és la política “per tal que la mateixa ciutat fos el lloc més habitable de la Terra”. És a dir, per la possibilitat de canviar l’statu quo i transformar la societat. Pel motiu de sempre: la seva generositat.