Marguerite Duras i l’alcohol

12.09.2018

Club Editor publica La vida material de l’autora francesa Marguerite Duras. Dijous a les 19:30h, l’actriu Pepa López en llegirà alguns fragments a la Setmana del Llibre en Català. Núvol publica “L’alcohol”, un dels textos que podreu trobar dins del llibre. El podeu llegir a continuació.

Marguerite Duras i l’alcohol.

Vaig viure sola amb l’alcohol estius sencers, a Neauphle. La gent venia el cap de setmana. Durant la setmana estava sola en aquell casal; va ser allà que l’alcohol va trobar tot el sentit. L’alcohol fa ressonar la solitud i acaba perfer que la prefereixis a qualsevol cosa. Beure no vol dir necessàriament voler morir, no. Però no pots beure sense pensar que t’estàs matant. Viure amb l’alcohol és viure amb la mort a l’abast. El que impedeix matar-te quan caus en la follia alcohòlica és la idea que un cop mort ja no podràs beure. Vaig començar a beure a les festes, a les reunions polítiques, primer copes de vi i després whisky. I als quaranta-un anys vaig trobar algú a qui li agradava de debò l’alcohol, que bevia cada dia però d’una manera raonable. De seguida li vaig passar al davant. Va durar deu anys. Fins a la cirrosi i els vòmits de sang.

Ho vaig deixar deu anys. Era la primera vegada. Hi vaig tornar i ho vaig tornar a deixar, no sé per què. Llavors vaig deixar de fumar i només vaig poder fer-ho tornant a beure. Ara és la tercera vegada que ho deixo. No he fumat mai, mai, ni opi ni haixix. Vaig estar quinze anys “drogant-me” amb aspirina cada dia. No m’he drogat mai. Al començament bevia whisky, calvados, el que jo en dic alcohols fats, cervesa, herbes del Velay — el pitjor que hi ha per al fetge, diuen. Al final vaig començar a beure vi i ja no he parat mai més.

De seguida que vaig començar a beure ja vaig ser una alcohòlica. De seguida vaig beure com una alcohòlica. Vaig passar al davant de tothom. Vaig començar a beure al vespre, després vaig beure al migdia, després al matí, després vaig començar a beure a la nit. Una vegada cada nit, i després cada dues hores. Mai no m’he drogat de cap altra manera. Sempre he sabut que si començava amb l’heroïna l’escalada seria ràpida. Sempre he begut amb homes.

L’alcohol va lligat al record de la violència sexual, la fa brillar, n’és indissociable. Però en esperit. L’alcohol substitueix l’esdeveniment del gaudi sexual però no n’ocupa el lloc. En general, els obsessos sexuals no són alcohòlics. Els alcohòlics, fins i tot al mig de la cuneta, són intel·lectuals. El proletariat, que avui és una classe més intel·lectual que la classe burgesa i de lluny, és propens a l’alcohol, arreu del món. El treball manual és, sens dubte, entre totes les ocupacions de l’home, la que el porta més directament a la reflexió, i per tant a la beguda. Mireu sinó la història de les idees. L’alcohol fa parlar. És l’espiritualitat duta a la demència de la lògica, la raó intentant comprendre fins a la follia el perquè d’aquesta socie tat, el perquè d’aquest Regne de la Injustícia —i que sempre acaba amb la mateixa desesperació. Un borratxo pot ser groller, però rarament és obscè. De vegades pot estar enrabiat i matar.

Quan has begut massa tornes a l’inici del cicle infernal de la vida. Parlem de felicitat, diem que és impossible, però sabem què vol dir aquesta paraula. Ens falta un déu. El buit que descobrim un dia de l’adolescència, no hi ha res que pugui fer que no hagi tingut lloc. L’alcohol va ser creat per poder suportar el buit de l’univers, el balanceig dels planetes, la seva rotació impertorbable a l’espai, la seva silenciosa indiferència davant del nostre dolor.

L’home que beu és un home interplanetari. Es mou en un espai interplanetari. És allà que fita la mirada. L’alcohol no consola de res, no mobla els espais psicològics de l’individu, només substitueix la manca de déu. No consola l’home. Al contrari, l’alcohol conforta l’home en la follia, el transporta a les regions sobiranes on és amo del seu destí. Cap ésser humà, cap dona, cap poema, cap música, cap literatura, cap pintura no pot substituir la funció que fa l’alcohol en l’home, la il·lusió de la creació capital.

Existeix per substituir-la. I ho fa a l’empara de tota una part del món que hauria hagut de creure en déu i ja no hi creu. L’alcohol és estèril. Les paraules de l’home que es diuen en la nit de l’embriaguesa s’esvaeixen amb ella quan es fa de dia. L’embriaguesa no crea res, no penetra les paraules, enfosqueix la intel·ligència, la fa reposar. Jo he parlat des de l’alcohol. La il·lusió és completa: allò que dius, no ho ha dit mai ningú. Però l’alcohol no crea res de perdurable. És aire. Com les paraules. Jo he escrit des de l’alcohol, sabia mantenir l’embriaguesa a distància, una facultat que em venia sens dubte del fàstic per la literatura alcoholorreica.

No bevia mai per emborratxar-me. No bevia mai de pressa. Bevia sense parar i mai no estava borratxa. Em retirava del món, era inabastable, però no estava borratxa. Una dona que beu és com si begués un animal, o una criatura. L’alcoholisme es converteix en escàndol quan és una dona qui beu: una dona alcohòlica és cosa rara, i és greu. És un atemptat contra la natura divina. Vaig reconèixer aquest escàndol al meu voltant. A la meva època, per tenir la força d’enfrontar-s’hi en públic, entrar sola en un bar, a la nit, per exemple, s’havia d’haver begut, ja.

Sempre és massa tard quan es diu a la gent que beu massa. “Beus massa.” Dir-ho és escandalós, en tots els casos. Tu no saps que ets alcohòlic. El 100% de les vegades reps la notícia com una injúria, respons: “Si em dius això és que me la tens jurada.” Pel que fa a mi, el mal ja era molt avançat quan m’ho van dir. Vivim en un món paralitzat pels principis. Fins a cert punt, es deixa morir la gent. Crec que amb la droga aquest escàndol no hi és. La droga separa completament l’individu drogat de la resta de la humanitat. No exposa l’individu a la intempèrie, no el converteix en un rodamón. L’alcohol vol dir el carrer, el manicomi, els altres alcohòlics. Amb la droga és molt curt, la mort arriba de pressa, l’afàsia, l’obscuritat, els finestrons tancats, la immobilitat.

No hi ha res que consoli de deixar de beure. D’ençà que ja no bec tinc simpatia per l’alcohòlica que era. He begut molt, realment. Llavors van venir a socórrer-me però això ja és explicar la meva història i no pas parlar de l’alcohol. És tan senzill, els alcohòlics de debò són la cosa més senzilla que hi ha. Ets allà on no es deixa que el patiment faci patir. Els clochards no són infeliços, és una bestiesa, dir això; van borratxos tot el dia, les vint-i-quatre hores. El que viuen no ho podrien viure enlloc més que al carrer. L’hivern del 1986-87, abans que deixar-se prendre el litre de vi negre per poder dormir a l’alberg, preferien arriscar-se a morir, a passar fred. Tothom es preguntava per què no volien anar a l’alberg, i era per això.

El més dur no són les hores de la nit. Però evidentment amb un insomni tenaç és el moment més perillós. No has de tenir ni una gota d’alcohol a casa. Jo sóc dels alcohòlics que tornen a beure amb un sol got de vi. No sé quin nom tenim en medicina. Un cos alcohòlic funciona com una central, com un conjunt de compartiments connectats entre ells per la persona sencera. El primer que cau és el cervell. El pensament. Primer, la felicitat pel pensament, i després el cos. És conquerit, impregnat a poc a poc i transportat —aquesta és la paraula: transportat. No és fins al cap d’un cert temps que pots triar: beure fins a la insensibilitat, la pèrdua de la identitat, o quedar-te a les portes de la felicitat. D’alguna manera, morir cada dia, o viure una mica més.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Impressionant escrit per a tots els qui hem viscut de prop aquest tema, per més que digui més del que, potser, voldria dir, o, per la negació, mostrar la “veritat” de la cosa.
    Més enllà, caldria recuperar la Duras, algunes de les seves obres, si més no. És una autora força desigual.