Marcel Proust, presentat en societat

23.05.2015

Dimecres es va fer la presentació al centre cultural El Born de la Societat d’Amics de Marcel Proust (SAMP). Va presentar l’acte el seu president, Amadeu Cuito, i va comptar amb dos convidats d’excepció, el filòsof Víctor Gómez Pin i el cineasta Albert Serra. L’acte va ser un èxit: una setantena de persones van assistir-hi. Fem una petita crònica de l’interessant debat que es va generar.

Presentació SAMP | Foto: Glòria Farrés

Presentació SAMP | Foto: Jordi Ballabriga

Amadeu Cuito va donar un to de familiaritat a la conversa facilitant unes aportacions rigoroses i apassionades de l’artista i el filòsof. Sense deixar de passar pels temes clau que ha suscitat A la recerca del temps perdut, la conversa es va centrar especialment en el compromís radical de Proust amb l’art i en el caràcter ètic de la seva obra. Aprofitant la reticència d’Albert Serra a usar actors professionals en el seu cinema, Cuito va iniciar el debat citant-li una frase de Proust: “Com que la imatge és l’únic element essencial de les nostres emocions, la simplificació que consistiria a suprimir purament i simplement els personatges reals seria un perfeccionament decisiu”.

Davant aquest desafiament, Serra va voler aclarir, amb la vehemència que el caracteritza, la seva convicció que la potència de la literatura és superior a la del cinema: “Costa molt que la imatge tingui la capacitat discursiva del llenguatge escrit, que pot vehicular pensament. El cinema té un valor estètic, però a nivell de complexitat és incomparable a la literatura, un escriptor de segona fila és superior a qualsevol cineasta, que no pot articular aquesta riquesa de vida. Proust busca un equivalent a aquesta grapa que ens atrapa, que només podem viure de manera sobtada, a través de les sensacions que ens porten cap a moments viscuts de vivència artística. Vol transformar en llenguatge allò que des del punt de vista físic ha sigut viscut amb una contundència i una obvietat brutals, busca un equivalent d’aquesta sensació intensa que tots podem experimentar a la vida real, lligada amb el tema del temps.”

Quan Cuito va afegir que aleshores els personatges reals són els de la literatura, Serra va posar un exemple molt pertinent. Es tracta de quan Proust parla dels Diaris dels Goncourt i s’adona que els magnífics personatges que descriuen no tenen res a veure amb els que Proust ha conegut de carn i ossos. I Serra es pregunta: “La literatura engrandeix la vida o la vida rebaixa la literatura; quin és el moviment vertader? Són aquestes les reflexions entre vida artística i vida mundana que omplen el llibre, perquè el cor de La Recerca és el jove que vol ser artista i que per fer-ho ha de renunciar als plaers evidents de la vida social i personal, els plaers de què tothom gaudeix, per uns plaers més difícils, o en tot cas més dubtosos, com és el plaer de la glòria literària, que no és un plaer massa tangible, sobretot per un escriptor jove.”

Valèria Gaillard i Josep M. Pinto a la Llibreria Laie | Foto Bernat Puigtobella

Valèria Gaillard i Josep M. Pinto a la Llibreria Laie | Foto Bernat Puigtobella

El filòsof Gómez Pin es va afegir al debat i va recordar el moment just en què Proust, a 36 anys, molt jove, renuncia als plaers i es reclou en el seu apartament: “És una autèntica reconversió espiritual. Ell es presenta a si mateix com si abans de La Recerca no hagués escrit res. Però això és fals, havia escrit moltíssim, el que passa és que ho havia fet vivint en els costums, la mandra, els plaers. Vol començar una vida ascètica per escriure un llibre absolutament singular. Diu coses terribles sobre els escriptors que no treballen, que s’amaguen en deures falsos, que poden interrompre la seva feina per rebre un amic que pateix, acceptar una funció pública o escriure articles propagandístics. Com diu a El temps retrobat es tracta «d’un acte de creació on ningú no ens pot substituir, ni tan sols col·laborar amb nosaltres. Per això, quants n’hi ha que es desdiuen d’escriure’l! Quantes tasques assumim per evitar aquesta! Però això només són excuses, excuses que en l’art no figuren, perquè en l’art les intencions no compten. L’art és el més real que existeix, l’escola més austera de la vida i el veritable judici final». Aquesta és l’ètica de La Recerca.” Aleshores, va explicar una anècdota divertida per fer-nos veure com es pot relativitzar La Recerca si no es té en compte això: “Un alumne basc em va dir un dia: «Proust és aquell sonat que es col·locava amb una tassa de te i una magdalena.» Aquesta reminiscència de la magdalena és el que ha quedat, però no es parla de la reminiscència important, la que se’ns explica al final, quan ensopega amb la llamborda, quan diu «aquesta vegada no se m’escaparà», i d’aquí arrenca tot el llibre, d’aquí sortiran els set volums.”

Aquest caràcter ètic de què parlava Gómez Pin, va convidar Albert Serra a matisar que aquest compromís amb l’art el fa ser de vegades un gran moralista: “Proust és comparat amb els grans moralistes francesos, però té una particularitat de moralista realment desinteressat, poc implicat, fins i tot en els temes d’anàlisi social o de coses repulsives, com quan expulsen al baró de Charlus del saló, que és un dels actes més vils que es descriu en l’obra. Sempre que exerceix de moralista no es nota una implicació, res va més enllà d’una espècie d’exercici, són com excuses que té per ser un moralista, per violentar o generar la seva escriptura. Hi ha un passotisme polític, encara que hi està el cas, perquè tot es concentra en aquest absolut, en aquests moments generadors, en aquell instant de plena sensació física en què hi ha l’aprensió del temps, quan s’esborren les fronteres entre passat i futur, com una sensació mística. Amb una completa devoció mira de trobar-li l’equivalent literari, destriar-ne el misteri.” Serra es va esplaiar explicant que al capdavall és com un moralista de dretes, però no és maligne, o provocatiu com Wilde: “En el fons, hi ha la idea que tot ha nascut només perquè sigui representat per la seva escriptura.”

Presentació SAMP | Foto: Jordi Ballabriga

Presentació SAMP | Foto: Jordi Ballabriga

Gómez Pin va intervenir, aprofitant aquest idea de moralista de dretes, per recordar que Roland Barthes havia dit que Proust era un sindicalista de la vida mundana, que anava a les festes i aprofitava tot el que hi veia. El debat va continuar parlant del desig de Proust de participar a la Gran Guerra. “La passió militar de Proust no es té gaire present, tenim una imatge de l’escriptor lligada a una gran sensibilitat, però era un gran coneixedor d’estratègies en tots sentits, també en la de difondre la seva obra”, va dir Serra. I encara Gómez Pin va parlar del tema del llenguatge, va fer una reflexió molt interessant de la relació del llenguatge amb la veritat a través de la metàfora.

Com veieu, el debat va ser molt ric, farcit d’anècdotes, els temes anaven lliurament per aquí per allà, aprofundint-hi sempre, reblant el clau. Si ho voleu seguir fil per randa, aviat trobareu el vídeo al web de l’Associació. I aquells que estigueu interessats a entrar per primer cop en l’obra de Proust o als lectors proustians que vulgueu endinsar-vos més en aquesta obra polifacètica i polisèmica, a aprofundir-hi sense caure en l’erudició i la idolatria, com el mateix Proust aconsella davant una obra literària, no dubteu a fer-vos socis de l’Associació d’Amics de Marcel Proust entrant al seu web. La quota anual estàndard és de 30€ i la quota d’estudiant de 15€. Podreu gaudir de tots els actes que organitza (conferències, col·loquis, recitals…) i rebreu un butlletí anual on es recolliran els articles més importants que s’han publicat al web. Amb les dues traduccions catalanes en marxa, ara és el millor moment!

Article relacionat:

Bernat Puigtobella, La Societat d’Amics de Marcel Proust