Marc Recha a Menorca: quan el paradís era presó

26.10.2018

“Com us ho feu aquí dalt amb el pa amb tomàquet? Els anglesos en saben, o fan com els madrilenys i suquen un pinzell amb tomàquet triturat i el freguen damunt del pa?” Per a Marc Recha (L’Hospitalet de Llobregat, 1970) la quotidianitat, el detall, el gest més senzill, són matèria narrativa, l’espurna que pot encendre el foc creatiu. L’ull del cineasta no descansa mai.

Macià Arguimbau ©La Perifèrica Produccions

Mentre la moderadora es remou a la cadira tement una filípica descontrolada, Recha s’afanya a portar l’aigua al seu molí. “Parlo seriosament. La cuina és important. El color, la llum, la fisicitat: és sensualitat.” Recorre a un clàssic infal·lible, Josep Pla, i reconeix que el conte Pa i raïm, inclòs al recull de relats mariners Aigua de mar (1966), ha estat decisiu a l’hora d’inspirar i donar forma a La vida lliure. I afegeix: “a casa encara berenem pa i raïm, però compte, el raïm ha de ser moscatell!”

Recha és a Londres per presentar la seva última pel·lícula, un dels cinc llargmetratges que participen a la Catalan Window del Festival de Cinema Espanyol de Londres, en el qual col·labora l’Institut Ramon Llull. Barrejant català, francès i anglès, Recha explica el seu particular mètode de treball, revela el procés de febre creativa i reflexiona sobre la precarietat del sector. Incisiu, irònic i culte, Recha s’expressa tal com filma: un vers lliure.

El cofre del tresor

La vida lliure retrata la Menorca salvatge i fantasmagòrica de la Primera Guerra Mundial, doblement assotada per la misèria del conflicte i per una terrible epidèmia de grip espanyola. Fa un segle, milers de menorquins van emigrar a Algèria fugint de la fam i la desesperació. Entre ells, l’àvia d’Albert Camus, Catalina Cardona, una pagesa de Sant Lluís, un poblet d’origen francès als afores de Maó. De manera conscient, l’ombra del Nobel (que va batejar el Mediterrani com a “solar tràgic”) i l’al·lè de La Pesta sobrevolen en tot moment el film de Recha.

Sergi López ©La Perifèrica Produccions

Igual que en altres pel·lícules del director, La vida lliure és un retrat íntim i naturalista d’una infància. En aquest cas, la de la Tina i en Biel  (Mariona Gomila i Macià Arguimbau), dos infants salvatges que viuen amb el concu (Miquel Gelabert) en un mas desolat i que es passen el dia trescant entre les roques i esperant que un cop de sort els porti a Alger a reunir-se amb la mare emigrada. L’arribada del Rom, un misteriós mariner fugitiu (Sergi López) i d’un llaüt amb una parella d’aristòcrates (Núria Prims i Blai Lopis) sacsejarà la seva rutina i obrirà un fil d’esperança.

La pel·lícula està rodada a la costa nord de Menorca, sobretot a la badia d’Algaiarens i a la platja des Bot. Paisatges antics, profunds, amfíbics, sotmesos a la tirania d’un vent indomable. Espigues, arbustos i pedra, molta pedra. Recha filma un entorn que li és familiar: “M’he passat mitja vida a Menorca”. Només amb l’experiència personal del ritme insular, que a Menorca té una tonalitat pròpia i un batec primitiu, es poden filmar la terra i el mar com els filma Recha. Els plans detall d’insectes i espigues, així com les grans panoràmiques celestes i marítimes, en són testimoni.

Preguntat per quin dels personatges encarna la llibertat del títol (la nena que descobreix el món adult? El llop de mar solitari? El pagès llaurant els camps?) Recha no dubta. “El personatge més lliure és el paisatge.” Però tots tenen les seves escletxes de llibertat. “El concu és lliure perquè està aferrat a la terra. I el pirata: a les illes el mar és la llibertat, però també la mort. A Menorca i a Síria.”

Avui el mar és un escenari paradisíac, però per als menorquins i els illencs en general històricament ha estat una amenaça, un cementiri d’aigua. En una illa de tan sols 50 quilòmetrse de diàmetre on hi ha centenars de jaciments talaiòtics, gairebé tots són a l’interior. No són pocs els menorquins que viuen d’esquena al mar. Recha recorda que “a Ferreries (a 7 quilòmetres de la costa) hi ha dones centenàries que no han estat mai al mar”. La Tina es passa la pel·lícula desitjant sortir de l’illa amb el seu germà i reunir-se amb la mare a Algèria. El mar és un mur; l’illa, una presó.

Si en la mirada plàstica, epidèrmica i transparent hi ha l’empremta d’El quadern gris (“el que Pla feia amb les paraules nosaltres ho fem amb les imatges”) l’esperit aventurer remet a Stevenson i als inoblidables i fundacionals personatges de l’Illa del Tresor. No és difícil veure en la Tina la ingenuïtat i el nervi del grumet Jim Hawkins, i encara menys endevinar en el Rom els clarobscurs i el carisma de tot un Long John Silver.

Un assumpte de família

Recha és primer de tot un escriptor (“els meus guions són llibres”) que converteix la literatura en cinema. Es prepara minuciosament (“als rodatges no hi ha res improvisat”) per tot seguit deixar-se endur per l’instint, càmera en mà: “sóc un colonitzador: arribo a les localitzacions i m’ho menjo tot”.

Treballa amb equips petits, una família d’artistes amb qui forja una complicitat quasi coreogràfica: “amb la directora de fotografia (la francesa Hélène Louvart, que també ha treballat amb Wenders, Carax i Rosales) no ens cal ni parlar. Al rodatge dansem, entrem en èxtasi. És un dels moments més feliços de la meva vida.” És tanta la intensitat amb què treballen que fins i tot confessa que sovint “el rodatge acaba sent més interessant que la pròpia pel·lícula”.

Lluny d’idealitzar aquesta manera de treballar, Recha retrata la fragilitat de la indústria. “Vam rodar La vida lliure en 15 dies amb una sabata i una espardenya, la vam començar el meu fill i jo! Normalment una pel·lícula així s’hauria fet en vuit setmanes”. Recorda que la gent del cinema “ens passem tres anys sense cobrar. Al final de tot van entrar les televisions i ens vam repartir els diners assambleàriament entre tot l’equip”.

I com es veu el cineasta a si mateix en acció? “La feina del director és reunir la gent i mesurar el temps. Intento mantenir l’equip en catarsi creativa perquè després les coses vagin soles. El cinema és una gran aventura humana col·lectiva, i sense solidaritat i generositat és una quimera.” I com a autor? “Intento no moralitzar. Som com som. Contradictoris. Feliços i monstres. Desagradables i meravellosos.”

Mariona Gomila ©La Perifèrica Produccions