Marc Pastor. De Montecristo a la ucronia republicana

2.05.2018

El Museu Etnològic de Cultures del Món el 19 d’abril ens va convidar a fer un viatge per l’Europa de després de la II Guerra Mundial, de la mà de l’escriptor Marc Pastor, en la darrera conferència del cicle Trencadís d’aquest 2018. L’autor de Montecristo (Editorial Proa, 2007) va conversar amb el periodista Toni Tortajada sobre la novel·la, i van concatenar una sèrie de reflexions sobre antropologia i literatura, etnologia i viatges. Perquè tant l’Eneida, com la Divina Comèdia o el Quixot mostren un viatge iniciàtic que canvia la perspectiva vital dels personatges, i potser també la dels lectors.

Marc Pastor

El castell triangular de Himmler —seu de les SS a Wewelsburg (Renània del Nord-Westfàlia, Alemanya)— és avui una casa de colònies per a adolescents, va explicar l’escriptor Marc Pastor (Barcelona, 1977), mostradora de les paradoxes de la història. El va visitar després d’escriure Montecristo (2007), la novel·la que narra l’aventura fictícia d’uns republicans espanyols que van fugir del camp de concentració de Mauthausen. Posats sobre la pista de la mítica espasa de Carlemany per un pres moribund, els fugitius n’inicien la recerca a la catedral d’Aquisgrà i acaben infiltrant-se al castell de Himmler, entre aris despietats, belles espies que porten un punyal a la lligacama, persecucions, cops de puny i innombrables referències als clàssics del gènere.

D’alguna manera, “des de l’Odissea, totes les novel·les d’aventures ja estan escrites, i només canvien els personatges i les escenes”, afirmava l’escriptor. Per això li agrada “versionar novel·les”: en aquest cas, va crear una ficció ‘”popular” en català a partir de El comte de Montecristo (1844) d’Alexandre Dumas. La novel·la de Pastor té ben present Montserrat Roig i testimonis com Primo Levi o Imre Kertész, però alhora busca certa distància irònica —com l’humor de K.L. Reich (1945) d’Amat-Piniella per parlar de l’horror dels camps d’extermini— per reivindicar l’esperança. Incorpora també referències a pel·lícules com La gran evasió (1963) o Els dotze del patíbul (1967).

Marc Pastor es defineix com “culturalment dispers”. Certament, dins les seves novel·les —“híbrides”, a mig camí entre l’aventura i la ciència ficció— incorpora referències molt diverses, des de l’òpera fins al futbol. “Intento que la meva escriptura sigui molt audiovisual, que el lector se senti dins d’escena, amb ulls i orelles”, explica, i ho aconsegueix esmentant cançons però també mitjançant el ritme trepidant de l’acció: “sempre hi ha persecucions”. Els patrons i esquemes argumentals de les seves novel·les ens remeten sovint a La jungla de cristall i a la trilogia Indiana Jones —especialment al film de El temple maleït (1984).

Dins la trama de Montecristo, és central la recerca de l’anomenada “espasa de Carlemany” —que, segons l’autor, ens recorda a què els nazis van buscar el Sant Greal fins i tot a Montserrat. Aquesta cerca és el cor de l’aventura, entesa com a viatge iniciàtic (més enllà de l’anecdòtic objecte màgic), que fa de nexe amb les sessions de Trencadís. S’han escrit rius de tinta sobre el simbolisme del “viatge” en la literatura: segons Jean Chevalier, es pot tractar de la cerca de la veritat, de la pau, del coneixement —com Enees, Ulisses o Dante— o bé d’un centre espiritual —en aquest cas, de l’espasa. El viatge sovint s’entén com a prova preparatòria: per la seva banda, Juan-Eduardo Cirlot destaca el viatge espiritual com la superació d’una tensió interior que canvia el subjecte. En el plànol literari, és cabdal la forma com l’autor concep el viatge a través del discurs narratiu: així dona la mà al lector perquè l’acompanyi en aquesta experiència. Com els protagonistes de Jules Verne que creixen amb els seus periples, Pastor va explicar que els protagonistes de Montecristo no van a buscar un objecte —l’espasa— sinó un objectiu —l’esperança de la victòria.

El periodista Tortajada va interrogar l’escriptor per la seva cuina i receptes. Ell sovint estableix prèviament “un esquelet, amb els seus punts d’articulació i inflexió (braços i cames, colzes i genolls) i els punts on la novel·la salta o s’atura”. Però l’obra es converteix “un òrgan amb vida pròpia”, i és llavors quan Pastor pateix petites “epifanies” o imatges que l’assalten a la cua de la pastisseria: “els personatges em parlen amb la seva veu i em guien. N’hi ha de secundaris que volen ser principals, i protagonistes que se’m moren. Són vius dins del meu cap”.

Val la pena dir que Marc Pastor és també criminòleg i policia de la secció Científica dels Mossos d’Esquadra—especialitzat en homicidis, atracaments i agressions sexuals—, i està en contacte amb el crim de forma quotidiana. Actualment escriu una novel·la negra de mossos ambientada l’any 2019, i reconeix que la seva feina l’influeix d’una forma “colossal”. El novel·lista destaca la dificultat que suposa el complex teló de fons: des de la tardor passada, Pastor va decidir ambientar la seva ucronia en una Catalunya republicana —sobre la llibertat d’expressió, ens recorda que “no hem de tenir por”.

No es pot dir que la seva feina es reflecteixi, d’una forma directa, en les seves novel·les: una frivolitat així “no seria ètica”, reconeix. Tanmateix, es tracta d’una mateixa persona —ara escriptor, ara agent— i la seva obra està marcada per la profunda impressió que deixa el tracte amb persones al límit, en situacions extremes, quan es mostra la cara més fosca de la lluna i “la realitat supera la ficció”.

La conversa també va donar peu a reflexions sobre l’ofici d’escriure. En aquest sentit, Tortajada va insinuar que “la feina de l’editor és treballar amb l’autor per tenir una novel·la sòlida” i, tot i coincidir-hi, Pastor va respondre amb enginy que una opera prima “és com el teu fill, i anar-lo modificant perquè li agradi a una altra persona no fa gaire gràcia”. Des de Montecristo (2007), ha escrit La mala dona (2009), L’any de la plaga (2010), Bioko (2013) i Farishta (2017): sempre intenta “crear emocions, no només entretenir”, i projecta sentiments viscuts en els seus personatges. I quan algú li pregunta “si vull escriure una novel·la, què faig?”, Marc Pastor contesta: “escriu”.