Mara Aranda: “El que oferim al FeMAP no ho podran gaudir mai més”

Mara Aranda és una artista arrelada a la terra que porta la Mediterrània arreu del món. Actuarà, al costat d’Abel García i Fernando Depiaggi, sota la direcció de Jota Martínez els dies 13 i 14 d’agost en el marc del FeMAP. Diumenge 13 ho farà a l’Església de Sant Climent d’Urús i dilluns 14 a l’Església Parroquial de Salàs de Pallars, amb un programa que inclou música sefardita del Marroc, Rodes, Sofia i Turquia. Conversem amb ella per tal que ens encoratgi a assistir als seus concerts del Festival de Música Antiga dels Pirineus.

Aina Vega: Ets una artista que treballa en el patrimoni que l’envolta però amb la vocació de transmetre’l a altres cultures. Quines reaccions reps quan cantes, per exemple, a la Xina?

Mara Aranda: Quan he tingut l’honor de representar la música i cultura de les nostres terres, amb diversitat de llengües (jueu-espanyol, occità, català, galaic-portuguès…què són les dels repertoris històrics que interprete assíduament) a altres països, bàsicament sents que ets un intermediari entre allò que estimes i pel que vetlles, sent un custodi actiu, i aquells que no en saben res o que en saben però volen eixamplar les seues referències sobre ella. Per tant, és fonamental tindre referències contextuals fidedignes i eines precises per a l’exercici de la transmisió de tota esta tradició, molta part de la qual ens arriba per l’oralitat, com en el cas del repertori sefardita.

AV: Has treballat en la recuperació del repertori hispànic. D’on et ve la voluntat de fer present el passat musical?

MA: La meua passió és la història i la investigació. La part visible que haig de fer, el preu que haig de ‘pagar’ per poder fer allò que realment m’ompli completament, és el treball d’escenari, de representar en una hora damunt d’un escenari tot allò que t’ha costat investigar, estudiar, compilar, ordenar, disseccionar, entendre i gestionar molts anys. Un sol disc, quan es publica, és qüestió de varis previs anys de preparació i el públic rep el resultat de tot açò en l’hora i quart que durà un concert. La pressió és realment de vegades molt gran perquè pràcticament ningú sap tot el que hi ha darrere d’aquella ‘hora de glòria’.

La voluntat de fer present eixe passat musical és sense dubte el profund sentiment de sentir-nos com a part humil, però indispensable, en el procés de transmetre tot eixe coneixement que si ha perdurat durant centúries ha sigut per la valuositat dels seus principis i contingut. Les músiques associades a aquestes tradicions, a més, són difícils d’escoltar i tenen malauradament infinitament menys suport i per tant representació als mitjans de comunicació.

AV: Com descriuries la música sefardita, tan present en el concert?

MA: Entorn a la música sefardita hi ha prou idees romàntiques que s’han tractat de mantindre per determinats interessos i intèrprets. Quan pensem en ella ens ve al cap l’Edat Mitjana amb històries de comtes, ducs, cavallers i donzelles de llargs cabells. Però en realitat el repertori sefardita està pràcticament compost en la seua major part en la diàspora, a partir del segle XV. Els sefardites s’instal·len en noves geografies i les noves generacions de descendents ja parlen la llengua autòctona en cada cas i conviuen diàriament amb cultures alienes a aquelles les quals els venen per tradició familiar, però a les que necessàriament s’adapten. També amb la música succeeix el mateix. Els sefardites agafen ‘èxits’ dels moment i els tradueixen al jueu-espanyol, o componen noves cançons a ritme de foxtrot o tango…depenent de la geografia i època de la que parlem. El que sí hi ha en el repertori sefardita, i efectivament aquest és un dels punts en els quals posem més èmfasi és en les romansas que són aquelles cançons, romanços, provinents del Romancer vell peninsular que conserven tant ells com pràcticament en tota la Península i Europa. No solament quan es redescobreix la realitat sefardita, després de segles de completa ignorància i desconeixença, que és una assignatura a la que s’apropen investigadors de tots els àmbits: antropòlegs, llingüistes, historiadors, musicòlegs i etnomusicòlegs, periodistes, músics… i, és més, considerat el Romancer vell com una ‘Il·líada sense Homer’ segons comparació molt repetida en el Romanticisme, molts d’eixos romanços es perden a la Península mentre que a l’altre extrem del Mediterrani, el jueus catalans, aragonesos, valencians o castellans els conserven fins al segle XXI.

AV: Alguns dels instruments que tocareu són ben exòtics: laouto, baglama, lavta, ney, kaouala, taula egípcia, riq, cítola, vihuela de péñola… parla-me’n una mica. D’on procedeixen i què aporten al conjunt?

MA: La nostra proposta musical gira entorn de dues realitats musicals. D’una banda, el 80% del disc està compost per romanços, donant especial importància a aquells menys interpretats i fins i tot inèdits, per a la qual cosa vaig fer un viatge d’estudi i residència a Jerusalem, per tal d’estudiar les fonts documentals, conservades a la Biblioteca Nacional. Els romanços sí que tenen un substrat medieval, anterior al segle XV, per tant he comptat amb Jota Martínez, especialitzat en cítoles, llaüts i violes de roda que ha dedicat gran part de la seva vida a l’estudi, recerca interpretació i reconstrucció dels instruments de la tradició medieval espanyola a través de les fonts originals que es conserven: gravats, pintures, escultures en les façanes d’esglésies i catedrals, còdexs, literatura com el catàleg d’instruments que ens descriu l’Arxipreste de Hita en el seu Llibre de bon amor o l’autor del Llibre d’Alexandre, que ens explicarà a les seves pàgines de la vihuela, llaüt, axabeba, rabé, guitarra morisca, dulcema, saltiri… aquesta gran quantitat d’instruments que en l’Edat Mitjana van estar en mans de joglars i també en l’entorn cortesà i feudal, fins i tot litúrgic. En estos darrers dies ha editat un llibre que parla d’aquest instrumentàrium, indispensable: Instrumentos Musicales de la Tradición Medieval Española editat per Círculo Rojo.

D’altra banda, el disc, part d’una col·lecció anomenada ‘Diàspora’, fa refèrencia a totes eixes noves geografies, entorn del Mediterrani, que influenciaren als jueus espanyols en les seues tradicions i també les seues músiques, per tant hem emprat instruments tradicionals d’aquesta àrea d’intercanvi fonamental i que pràcticament des de segles enrere segueix conservant la mateixa morfologia i forma d’ús.

Uns i altres instruments musicals són testimoni i vestigi de la forma de viure, sentir i pensar i dels esdeveniments que marquen el destí de les dones i homes portador d’aquesta tradició. La seu escolta és com pujar en una màquina del temps que ens transporta a aquell remot passat pel qual avui cadascun de nosaltres som present.

AV: Vas assolir el primer èxit amb la formació L’Ham de Foc. Sobre quin ideari versa?

MA: L’Ham de Foc va ser una primera experiència en terreny professional. Ha quedat com un grup de culte per a moltíssima gent i va donar al món 4 grans discos, incloent el que férem dedicat a la música sefaradita. Hui en dia són encara els discos de major nombre de vendes en la companyia que ens gestionava. Abans de L’Ham de Foc jo ja havia estat treballant el repertori sefardita i tenia un especial afecte pels repertoris històrics. En realitat, L’Ham de Foc fou una experiència que per causalitat va ajornar uns anys el meu destí de dedicar-me a aquestos repertoris històrics amb els quals gaudia de més afinitat i devoció i en els que la dosi d’investigació té molt de relleu i basament.

AV: Com definiries la teva veu? Creus que cal tenir quelcom especial per cantar aquest tipus de música?

MA: La veu, cadascú té la seua, és com l’emprempta dactilar. Més enllà de definir-la el que diria és que l’he fet vehicle de connexió d’un món passat, del qual perilla la seua existència en el moment actual i mitjançant el treball de buscar, trobar i treure a la llum i interpretar aquestos testimonis, dur eixos fars o punts de llum al segle XXI.

Respecte a la segona qüestió, és molt relativa. He escoltat música sefardita interpretada (i crec que tinc tot el que s’ha publicat a la meua discoteca) de moltes maneres diferents, la majoria de vegades amb arranjaments propis de l’època a la qual pertany l’enregistrament o la trajectòria de la intèrpret (algunes venen del món acadèmic, altres del tradicional). És vàlid si a l’oient, que és el destinatari últim del treball, li serveix en algun dels sentits per al que sabem que la música aprofita: delit, gaudi, catarsi, inspiració, referència per a l’aprenentatge…

AV: La investigació en el patrimoni musical t’ha dut a fer les teves pròpies composicions? O ha sorgit com una necessitat interior?

MA: En el cas concret de la música sefardita, els arranjaments són absolutament necessaris. Pensem que és un repertori eminentment vocal. Així és com el trobem en les enquestes que fan els investigadors, fent enregistraments de poble en poble, buscant a aquells qui encara conserven la memòria del que cantaven i contaven les seues iaies, mares, germanes, tietes…per tant no tenen acompanyament instrumental. El que solem fer, per respectar al màxim possible la historicitat i ser fidels a les fonts documentals és utilitzar versions de la mateixa peça per construir les parts instrumentals. Però també hi ha parts de composició, per eixemple en la interpretació.

Això és el que determina la grandíssima vitalitat del romancer, la seua gran varietat de versions, tantes com intèrprets hi ha. És inevitable que cadascú aporte, segons el seu nivell de virtuosisme o de memòria unes diferències respecte a altres versions del mateix romanç o cobla.

AV: Creus que seria pertinent comentar el context històric i cultural de les peces que interpreteu, per fer-ho més intel·ligible?

MA: Depenent del context en el que tinga lloc el concert és més o menys pertinent. Però sóc partidària d’introduir les peces musicals per a que el públic contextualitze allò que va a escoltar. És com fer una cata de vins… si et presenten allò que vas a beure, ho interioritzaràs de dues maneres: per via intel·lectual i racional i per la via emocional, l’impacte i retentiva arriba de dues maneres.

AV: Has fet residències a Salònica, Istanbul i Jerusalem. Què t’endús de cada experiència?

MA: Què m’enduc o què deixe allà?… Les dues coses… sempre hi ha un intercanvi. En cadadascun d’eixos destins s’han quedat uns anys, al final han sigut sumant-los, anys de la meua vida en viatges d’estudi i estada i jo només m’he endut el record de la cosa viscuda.

Tot eixe record fonamentat en l’estudi sempre, l´he tornat a casa, per a compartir-ho amb ‘els meus’ i fer gran a la meua gent. Sempre he posat a l’abast de qualsevol qui m’ho ha demanat la meua experiència, el meu material d’estudi, els meus enregistraments. La generositat és una assignatura pendent per a molta gent qui amaga sota el llit el treball d’investigació de tota una vida, són mísers que pensen que tenen algun poder i avantatge per tindre alguna cosa que altre no posseeix…quina vanitat i quina pesada càrrega.

AV: Fins a quin punt és important mirar enrere i anar a les fonts originals per entendre el nostre present musical?

MA: Anar a les fonts originals és important, almenys per a una servidora. Actualment hi ha una autèntica fornada d’intèrprets de música sefardita, que han copiat directament les cançons d’altres intèrprets i les fan des de principi a final d’igual manera. No estan aportant res, és un treball estèril i vacu en comparació a treballar una peça mai no interpretada. Però això requereix creure en la importància del que fas amb ple convenciment, esforç i un sentiment de responsabilitat sabent que ‘cada paraula dita mai torna enrere i queda per sempre’. Potser per efecte o producte de l’actual tendència consumista, que afecta també a la música. Hi ha un públic i també intèrprets que van a colp de ‘tendència’…fan musicalment el que creuen simplement que poden vendre, després canvien conforme al mercat.

AV: Has treballat estretament amb la Capella de Ministrers. Què és el més important que has après al seu costat?

MA: He col.laborat amb Capella de Ministrers en alguns projectes com Els viatges del Tirant lo Blanch, El cicle de la vida o La cité des dames abans de fer un dels discos dels que més m’han omplert professionalment en la meua carrera. El fet de fusionar dos mons: l’acadèmic i el tradicional donaren com a resultat ‘La música encerrada’ un disc enregistrat íntegrament amb la Capella i dedicat al repertori sefardita.

Carles Magraner, el seu director, és un home intel·lectualment poderós, una ment clarivident i amb una capacitat de treball que difícilment poden seguir fins i tot els més acadèmicament instruïts músics i col·laboradors. És un referent musical internacional per tota la seua producció musical i, com a home, una rara avis de la que aprenc a cada moviment en el seu vol.

AV: Podries destacar una virtut de cadascun dels teus companys d’escenari al FeMAP?

MA: M’acompanyaran un equip excepcional de músics .

Jota Martínez estarà dirigint l’ensemble i, a més, tocarà llaüts, cítoles i viola de roda. En este moment està considerat un especialista en instruments de corda polsada medievals i un croat en la seua lluita per a donar vida i so als instruments musicals que des de la pedra, el pergamí o el tapís no poden contar tot allò que han viscut i que han vist passar. Custodia una col·lecció d’instruments medievals restaurats de més de 200 peces. Ell és com la saba que alimenta el tronc vertebral dels meus projectes i la seua virtut li ve de dalt i seria més aviat un designi.

Abel García tocarà instruments de corda polsada del Mediterrani. És un gran intèrpret format en Grècia, Turquia sobretot perquè la seua especialitat és la música de la Mediterrània Oriental. Hi ha amb ell una gran complicitat perquè duem treballant anys i el nostre llenguatge i relació transcendeix el fet musical i verbal, som com branques d’un mateix arbre. La seua virtut fonamental la transparència.

Fernando Depiaggi és un músic versàtil que duu el so d’un instrument humil però ple de sentit i història: el ney, potser dels més antics també què es coneixen perquè és una senzilla canya, foradada amb paciència, de la qual surten sons esborronadors. També tocarà percussions. Em treballant junts els darrers discos amb un resultat impactant, el seu domini sobre les músiques de l’Orient Mitjà i els recursos que desplega en directe són colpidors. La seua virtut: la templança.
AV: Com engrescaries al públic del FeMAP a venir a sentir els vostres concerts a Urús, Llanars i Salàs de Pallars?

MA: El que voran, escoltaran i sentiran no podran fer-ho mai més.