Manuel Serrat Crespo, (1942-2014). La dignitat del traductor literari

31.08.2014

Dissabte passat va morir l’escriptor i traductor Manuel Serrat Crespo. Nascut a Barcelona l’any 1942, era fill del poeta Manuel Serrat i Puig i germà de l’actor Xavier Serrat Crespo. Daniel Pennac, a qui havia traduït, el va convertir en un personatge d’una de les seves novel·les, El dictador i l’hamaca. 

 

Manuel Serrat Crespo

Peter Bergsma (traductor al neerlandès de Coetzee, Nabokov i Pynchon entre d’altres, i president del RECIT) definia Serrat Crespo com “el Nikita Krushev del sector europeu de la traducció, que no vacil·lava a subratllar les seves afirmacions donant cops al pupitre amb la sabata”. I Bernard Valero, diplomàtic francès i portaveu del Ministeri d’Exteriors) el va caracteritzar com “un dels mosqueters d’Alexandre Dumas, i més concretament, Porthos, el més gran, el més batallador, el més bocamoll, el més atractiu”.

L’entrada de Serrat Crespo al món del llibre, després d’haver estudiar Dret amb poca convicció, diguem que va ser solapada (va treballar a Bruguera, escrivint paratextos), alhora que menys solapadament escrivia per la premsa clandestina i començava a publicar versos. La seva primera traducció data de 1964 i el seu primer viatge a París va ser l’any 1968, que anys més tard donaria el llibre Sed realistas, pedid lo imposible, Edhasa, 2008). D’aquesta mateixa època són les seves primeres publicacions de poesia a l’exquisida Le Temps Moderes o la novel·la Autopsia 69 (1969). També apareixia a l’Antología de la poesía social catalana (publicada per Alfaguara en la seva efímera col·lecció Ara i ací, l’any 1970), juntament amb Montserrat Abelló i Jordi Sarsanedas.

L’any 1973 emprèn un llarg viatge que el va portar al Líban, Síria, Turquia, Iran, Agfanistan, Paquistan i la Índia. Un any més tard publica un dels seus llibres més celebrats, El caníbal, ceremonia antropofágica, publicat a Cuadernos Ínfimos de Tusquets Editores.  El mateix Serrat Crespo deia d’aquest llibre: “Si avui em presentés a una editorial amb El caníbal, me’l tirarien pel cap, però Beatriz de Moura va tenir el coratge de publicar-lo i avui, a mi, em sembla encara una obra viva”. Aquell mateix any emprèn un altre llarg viatge per l’Àfrica, on passa anys dedicat a la docència i visita Nigèria, Tgo, Libèria, Burkina Faso i Costa d’Ivori. D’aquesta experiència van sorgir els títols Abidjan, itinerario iniciático (Destino, 2001) i Gbeme-ho, Kutome-ho (Edhasa, 2001). L’any 1978 torna a Barcelona i prosegeuix la seva infatigable tasca de traductor del francès, alhora que publica poesia i teatre i col·labora en revistes com Destino, Algo, Camp de l’Arpa, etc.

Una de les seves traduccions més elogiades va ser Los cantos de Maldoror, de Lautréamont, publicada a Cátedra l’any 1988, que anava acompanyat d’un text seu indispensable: “El hermano de la sangijuela, contribución al asesinato de la palabra”.

Als anys noranta, la seva passió pel teatre el va portar a posar-se al capdavant de la revista Assaig de Teatre. Revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació teatral, on va dedicar números especials a Artaud, Genet, Jarry o Passolini i va recollir també l’epistolari entre Ricard Salvat i Salvador Espriu.

Manuel Serrat Crespo | Foto Carme Esteve

L’any 1999 va ser distingit pel govern de la República francesa amb el títol de Chevalier de l’Ordre des Palmes Academiques i l’any 2003 va ser investit Officier des Arts et des Lettres. Posteriorment el novel·lista francès Daniel Pennac va tenir el detall d’immortalitzar-lo en una de les seves novel·les, El dictador i l’hamaca, que ell mateix es va encarregar de traduir.

Serrat Crespo va publicar també un llibre singular, Maruyme, diario de un viaje (Ediciones Reverso , reeditat l’any 2009 per José Olañeta), paròdia culta de les edicions crítiques dels autors clàssics. Maruyme és un autor de haikús japonès inventat per Serrat Crespo, que tot  i així apareix  catalogat com un autor autèntic als catàlegs tant de La Biblioteca del Congrés dels Estats Units, com de la més propera Biblioteca de Catalunya i de la Biblioteca Nacional d’Espanya.

És també digna de menció la seva feina en el si de l’ACEC (Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya) i del CEATL (Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris), des d’on va defensar la visibilitat dels traductors per tal de procurar, com deia ell mateix, “implantar una cultura de la traducció literària que penalitzés les editorials poc curoses amb els ‘productes’ que posen al mercat”, i reivindicar aquesta lasxa tan poc reconeguda del traductor literari que, tanmateix, requereix “passió per la llengua d’arribada i un profund coneixement de les dues llengües (tant la d’arribada com la de partida), amor per la literatura i un bon farcell de paciència”. Un bon llibre estranger es publica sempre subvencionat per la suor i les llàgrimes d’un traductor”, deia en una entrevista publicada a la web de l’ACEC.

I em pregunto, d’on va treure el temps Manuel Serrat Crespo per publicar, mentre feia tot això, més de sis-centes traduccions, algunes tan exigents i ben resoltes com les de Pennac, Vautrin, Le Clézio, Cocteau, Jules Vallès, Queneau, Proust… Potser el fet que no perdés el temps en saraus i còctels, tan habituals al gremi, ni en tot “el paripé literari”, com hauria dit ell. Descansi en pau.