Manuel Rivas. La boca de la literatura

30.03.2017

És mitja tarda, i fa una calor espatarrant. Travesso ràpidament el carrer, creient que el festival MOT serà un club de quatre anacoretes disposats a fer comunió durant una estona. Arribo a la Biblioteca Carles Rahola 15 minuts abans, i m’adono que queden no més de quatre cadires buides. En Guillem Terribas dóna la benvinguda al llop estepari gallec, Manuel Rivas.

Manuel Rivas al Festival MOT de Girona | © Festival MOT Martí Albesa

Memòria gallega

En Manuel Rivas, entre dubitacions i objecte d’expectativa, ens comença a fer memòria de qui és. “Vaig néixer a La Corunya, però sóc un vagabund”, acaba admetent. S’ha sentit sempre un emigrant, la condició de l’escriptor. Mentalment, quan naixem, el nostre micro univers està format per l’entorn més immediat, aïllat de la resta. En aquest entorn, ens recorda l’experiència com a soci fundador de Greenpeace. El desastre del ‘prestige’ va deixar dins seu una taca incommensurable.

Recorda també el dia de la manifestació de ‘Nunca mais’ com un fet sense precedents, on la “gent es va aixecar del terra, van crear comunitat i es donaren les mans els uns als altres”. Aquella nit la cara de Rivas apareixia a TV1, tot i que declara que es va sentir satisfet quan la gent del carrer li va dir que havia sortit molt bé a la foto.

Coses com aquestes formen part de la memòria. La història de Galícia, i de molts altres pobles, s’acostuma a explicar com un recompte de fracassos, atorgant un caràcter insubmís. Justament, per això “hem de buscar les espurnes que ens retornen l’esperança”. La vida de molts pobles no són un elogi a la certesa. A Galícia, “les autoritats que es declaraven com a patriotes, permetien que anys abans del ‘prestige’ s’aboquessin residus radioactius a la zona de Finisterre”. Aquests fets deixen ferides a la terra, en el llenguatge i les persones.

La memòria són aquells que l’any 81 es van jugar la vida, a bord del ‘Xurelo’, per denunciar uns fets que portarien a la prohibició absoluta d’abocament de residus. Rivas ens fa una analogia per demostrar-nos que cada detall, per petit que sigui, forma part de nosaltres: “El neo-realisme italià va fer tantes bones pel·lícules perquè els seus directors viatjaven amb autobús”. En aquella època, ningú conduïa.

 

La llengua de les papallones

Recorda el dia en què van gravar l’escena de les papallones. José Luis Cuerdas estava adaptant al cinema una de les obres del nostre autor, i un matí es van reunir prop de Galícia, amb un especialista, per gravar el moment en què papallones sobrevolaven els camps. Un cop reunits al lloc acordat, Rivas observava com una furgoneta blanca arribava, d’on en sortia un home vestit amb una llarga bata blanca, es posava uns guants de làtex blancs i treia unes caixes de cartó blanc. Es va adonar que “l’especialista de les papallones”, havia arribat.

Van obrir les caixes. Estaven plenes de papallones iris. Totes estaven molt quietes, esmorteïdes. Eren les 9 del matí, i encara estaven adormides… A les 11, van tornar a obrir les caixes. Seguien dormint. L’especialista els hi va assegurar que la boira matinal havia estat una mica més espessa del que s’esperava, i això les havies deixat sumides en una profunda letargia.

A les 12, la cara de Cuerda estava desfigurada, i cridava desesperat perquè les papallones seguien sense moure’s. L’especialista li va rebatre la cridòria dient que les iris només volaven quan la temperatura està entre els 18 i els 26 graus. Rivas declara que a aquelles altures, ja es plantejava deixar les papallones i posar-se a escriure un llibre nou. Finalment, l’especialista de papallones anunciava que aquell dia les iris no volarien. La calor del migdia havia arribat fins als 27 graus.

“El més curiós de tota l’escena, és que quan jo havia escrit aquell relat, era mitjanit i les papallones volaven incessants per tot arreu”, ens somriu Rivas.

Manuel Rivas conversa amb Guillem Terribas al Festival MOT de Girona | © Festival MOT Martí Albesa

Caminar com a vagabund

En quòrum, tots els allà reunits creiem que no s’ha de ser conspiranoic, però també creiem fermament que si existís una conspiració, seria en contra de la cultura. Vivim un món inclement. I per tant, és impensable un món sense inspiració, sense literatura. “El món, com escriure, sempre va canviant”, ens recorda el llop estepari.

Ens transporta altre cop a La Corunya. Allà, ens explica que durant la seva infantesa s’utilitzava molt el mot ‘Hèrcules’ per a un ample ventall de coses. Des de les corredories d’assegurances fins al cinema de la seva localitat es deien així. I justament, aquell cinema va ser per l’autor un lloc germinal que va impregnar la seva literatura. Com també ho va ser la quotidianitat dels “percebeiros” que es jugaven la vida diàriament per així sobreviure. El cinema però, deixà emprenta en la seva visió. Recorda a Charlot, un dels personatges de Chaplin, caminant… “el caminar del vagabund, és el caminar de la literatura. Un camí constant entre la vida i la mort, una carretera en l’horitzó que es va fent estreta”.

Després d’haver escoltat tantes pintoresques històries sobre La Corunya, Rivas acaba declarant que també va arribar un dia en el qual va perdre l’amor per la seva localitat. “Una persona molt propera a mi acabava de morir. Volia que l’incineressin. A La Corunya però, cap funerària ho feia. No vam tenir altra opció que anar fins a Vigo. Un cop arribats, va sortir l’encarregat i ens va fer un crit de satisfacció mentre ens recordava que només a Vigo incineraven els morts”. Recorda amb tendresa però, el Far Hèrcules, que amb la seva llum omplia les habitacions fosques i adormides de tota la localitat. L’última llum d’aquells que marxaven, i el primer somriure dels que arribaven.

 

El discurs excèntric

Aquestes vivències són part de la memòria de Manuel Rivas. Totes elles, formen un discurs excèntric en comparació del que els hi explicava el seu professor d’escola. El recorda quan els hi explicava a classe que “en el imperio español nunca se pone el sol”. Tots els gallecs allà presents, dins de la seva innocència, debatien com allò podia ser cert si sempre estava plovent.

També quan aquest avantguardista logopeda, més enllà de fer-los parlar només en castellà, intentava esborrar l’accent tan innat i característic dels infants. Els hi feia dir, un per un, “Los pájaros de Guadalajara tienen la garganta llena de trigo”, mentre ells començaven amb “Los pajáros de juadalajara” i el professor posava el crit al cel.

Però el que recorda amb major passió, és el dia en què l’apocalíptica i omnipresent veu del professor, deixava pas a un silenci catastròfic. En veu alta, va preguntar a tots els alumnes què serien de grans. Rivas ens explica amb devoció que, “el nen valent de la classe, perquè sempre n’hi havia un, es va aixecar del fons de la classe i amb la seva càndida veu va sentenciar: immigrants”.

El mateix professor, conegut com a “caballo blanco” perquè clavava guitzes i tenia el cabell blanc, va emmudir. Aquella era la veritable boca de la literatura. I és que la literatura no és buscar la bellesa, simetria o consol. Pot tenir-ne una mica, però la literatura és causar desequilibri.

El moment que ens ha tocat viure, és el del capitalisme. I el temps del capitalisme és un present perpetu. La memòria però, és un present recordat. És un procés de rescat. I per això, escriure és insatisfacció, voler fracassar millor. “Quan la literatura molesta, significa que va en bon camí”, explica Rivas mentre recorda les seves vivències durant el Franquisme.

La literatura ha de formar part d’allò que no està ben vist. Perquè és aquest, justament, l’escenari de la humanitat. Com deia Raimon, qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. I per això la literatura mai parla des del poder. El seu destí no és dominar el discurs polític, religiós o científic. La boca de la literatura és aquella que tot i viure en una realitat, és capaç de construir una segona vida.