Manuel Molins. La veritat com a rerefons del conflicte (teatral i bèl·lic)

29.09.2014

El passat 25 de setembre es va inaugurar oficialment el Màster Universitari en Estudis Teatrals de la UAB. Enguany, la lliçó inaugural anava a càrrec del prolífic dramaturg Manuel Molins, home de teatre, però també intel·lectual crític quan en té ocasió.

Manuel Molins

I dijous, durant la xerrada, va tenir ocasió de mostrar, una vegada més, aquestes dues facetes. El punt de partida que va triar per a la seva lliçó era la frase “una cruel estultícia” de Salvador Espriu (dins Primera història d’Esther), ja que com ell mateix va confessar, després de donar-hi voltes es va «decidir per la guerra: els escenaris de la guerra», perquè «el teatre sempre s’ha ocupat de la guerra, des dels antics grecs fins als nostres dies.» És així com va acabar definint els tres temes del seu discurs: Teatre, Guerra i Veritat.

La voluntat de comprendre el concepte de Veritat és quelcom inherent a la condició humana. Tothom funciona a partir d’un criteri de veritat. Sense veritat, sense tenir alguna veritat a la vida, se’ns faria molt difícil de poder fer qualsevol cosa, des d’obrir la nevera a la recerca de iogurts, fins a estimar qualsevol persona. La història de la filosofia ens permet de veure que tots tenim veritats, defensem la nostra veritat, o aspirem a saber què és la Veritat. Sense anar més lluny, i per posar un exemple anecdòtic i anodí, aquell mateix dijous al matí, dins del tren, una noia titllava la seva amiga de postmoderna després que hagués sentenciat que “la veritat no sol existir com a tal, sinó que existeix una interpretació del que, per cadascú de nosaltres, és la nostra realitat” (cito de memòria). En qualsevol cas, sembla evident que a tothom li interessa aclarir què és la Veritat, perquè tots actuem des d’una veritat o altra. I també, com va il·lustrar Molins, el teatre i la guerra funcionen des d’alguna veritat. Perquè, en definitiva, tant el teatre com la guerra són creacions humanes i, per tant, es basen en les creences dels humans que les duen a terme.

Si bé aquesta era la idea de fons, en un primer moment Molins va posar de manifest la curiosa relació que s’estableix entre el llenguatge de la guerra i els elements de l’àmbit de la dramatúrgia: «els escenaris de la guerra, les parts en conflicte, els actors, els protagonistes o antagonistes, els herois i els seus aliats o els seus contraris, el primer acte, el segon acte…». Aquesta relació, al seu entendre, ve donada, per una banda, pel fet que la guerra és un gran tema teatral; i de l’altra, que en qualsevol guerra hi ha sempre un conflicte, com passa també en qualsevol obra de teatre. El conflicte és el cor de la guerra i del teatre. Alhora, tant la guerra com el teatre entren en conflicte perquè cadascuna de les seves parts defensa la seva veritat.

A partir d’això, i recolzant-se en la lectura de Peter Szondi i David Lescot, Molins va anar desgranant les seves idees respecte de la relació teatre-guerra. En primer lloc, el mode èpic i tràgic de les obres clàssiques gregues funciona perquè posa davant dels espectadors no només aquells fets històrics que ja coneixen, sinó sobretot «l’altra cara de la guerra: el dolor i la mort.» Dit així podria semblar una mica dràstic, però són precisament la mort i el dolor, la destrucció, allò que persegueix el teatre, el seu objectiu final. Les seqüeles dels conflictes bèl·lics són aprofitades pel teatre de tots els temps. I és que, precisament, aquesta és la grandesa del teatre: «mostrar la veritat interior de la guerra, convertir en discurs de formes múltiples i en presència la complexitat humana de l’horror.» Ara bé, aquest discurs ha d’estar ben diferenciat del cinema, perquè «si el teatre pretén fer un plantejament extern com a gran espectacle de masses sempre estarà en inferioritat de condicions.» La conclusió lògica, inapel·lable, d’aquesta argumentació és, indefectiblement, que la dramatúrgia actual ha de ser «una invitació a repensar i replantejar, i també a repensar-nos a nosaltres mateixos i el món en què vivim o creiem viure.» Ha de ser una dramatúrgia de la suma, de l’addició, (en lloc de la sostracció) donat que, al seu entendre, la literatura catalana necessita bastir una tradició teatral potent en què la forma i el contingut vagin encaminats cap a fer un teatre que reflexioni sobre la condició humana.

Salvador Espriu | Foto de Pau Barceló

Després d’aquesta primera part més teòrica, Molins pretenia fer «un petit recorregut per algunes obres i autors (Eurípides, Aristòfanes, Shakespeare, Lessing, Büchner, Brecht i Espriu) per veure com cadascun ha abordat el tema doble de la guerra i la veritat justificatòria.» Ara bé, la limitació horària va impedir de desenvolupar profusament aquesta part i es va limitar a comentar la metàfora que Salvador Espriu usa al final de Primera Història d’Esther per parlar del concepte de veritat. Diu el personatge d’Altíssim al seu últim parlament: «eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.» (Espriu, 80) Segons el parer de Molins, «el mirall va explotar i es va expandir donant origen a un univers infinit constituït per trossos o fragments atòmics de veritat-mentida», de manera que «cada tros porta en si el joc de veritat que li pertoca amb el possible element neutralitzador de mentida.» I, resumint-ho molt, és d’aquesta manera com Molins va concloure la seva conferència, tot passant d’uns plantejaments estètics a uns principis ètics: «de la mateixa manera que els científics han de mostrar una gran humilitat davant l’evolució dels seus descobriments, també nosaltres hem d’acceptar el que som en un diàleg obert, un intercanvi d’energies, amb la resta. Per això, cal investigar honestament i qüestionar-nos les creences de forma sincera per saber què és cert i què no. I no hem de tenir cap por a acceptar l’error, la nostra part de mentida, com tampoc no hem de negar o retraure la nostra part de veritat.»

Durant pràcticament una hora, els oients allí presents vam poder fer un viatge ràpid des dels plantejaments teatrals grecs fins a la teoria del drama modern de Szondi, i arribant als posicionaments ètics humanistes que es desprenen del text espriuà. Tot plegat evidencia, una vegada més, que el teatre serveix perfectament per a mostrar l’horror de la guerra, acostant-nos sobretot a la veritat interior que aquesta defensa i documentant «la barbàrie de què som capaços els humans quan ens aferrem a una idea excloent i exclusiva de la veritat.»

Bibliografia citada:

ESPRIU, S. (1995). Primera Història d’Esther. (Edició crítica S. Bonet). Obres completes – Edició crítica. Anys d’aprenentatge, 11. Edicions 62, Barcelona.

LESCOT, D. (2001). Dramaturgies de la guerre. Circé, Clamecy (France)

SZONDI, P. (1994). Teoria del drama moderno. Tentativa sobre la trágico. Destino, Barcelona.