Manuel Lillo, actor i mestre d’actors

11.06.2013

Ahir dilluns 10 de juny va tenir lloc a la Sala Beckett un homenatge a Manuel Lillo (1944-2012), actor, docent i home de cultura en general. Estretament lligat a la història d’aquesta sala, Lillo, madrileny de naixement, format a Buenos Aires i instal·lat a Barcelona, va protagonitzar molts dels muntatges de José Sanchis Sinisterra amb el Teatro Fronterizo, així com va exercir una llarga i fructífera tasca de professor d’interpretació, en el seu estudi del carrer Mèxic per on van passar noms com Eduard Fernàndez, Vicenta N’Dongo, Francesc Orella o Sergi López, només per citar-ne alguns. En accedir al vestíbul de la Sala Beckett ens trobàvem amb una taula amb alguns dels elements més característics de la personalitat de Lillo, on destacava el tauler d’escacs i les cintes de vídeo que ell, cinèfil com n’hi ha pocs, acumulava i revisionava de forma obsessiva. Retalls de crítiques i cròniques d’espectacles on ell va treballar i alguna que altra cita decoraven les parets. “No has visto Muerte en Venecia? Ah, cariño… qué suerte tienes, qué envidia. ¡Cuánto te queda por disfrutar!”.

 

Manuel Lillo

 

L’acte, presentat per Sil de Castro i Sergi Sarrión, alumnes de Lillo en la seva faceta de professor d’interpretació, es va iniciar amb la lectura del monòleg inicial de Perdida en los Apalaches, per part de la que va ser la seva partenaire en aquella ocasió, l’actriu Anabel Moreno. Això va ser en aquells temps que ara ens semblen tan llunyans, a començaments dels anys noranta, quan els muntatges de petit format feien gires per tota Espanya… Moreno va llegir el text amb intel·ligència i ofici, aconseguint que tota l’audiència s’imaginés el Manuel interpretant aquell monòleg, típicament sinisterrià, estrenat a la mateixa Sala Beckett fa vint-i-tres anys.

Després va ser el torn de Xavier Albertí, orador i seductor professional, que va parlar de les passions que ambdós compartien (Vermeer, Schubert i Harold Pinter) i de la capacitat gairebé sobrenatural d’observació que posseïa Manuel Carlos Lillo (així, amb els dos noms, com ell sempre el va anomenar). Si Leonardo da Vinci afirmava que l’objectiu de la pintura és capturar la llum, cosa impossible i que obliga a representar l’efecte que aquesta produeix sobre els objectes, l’art de l’actuació consisteix en capturar les emocions, igualment intangibles, fet que obliga a l’actor a representar els efectes que aquestes provoquen en les persones. Albertí va acabar la seva intervenció amb dues contundents paraules (“Pinochet, maricón!”), i tot seguit Ferran Lahoz i Ferran Castells van representar un fragment de Dos tristes tigres, que el propi Castells havia co-protagonitzat amb Manuel Lillo: l’escena de l’ensenyador de pisos i el comprador que explica les seves intimitats, que igualment formava part del repertori que s’assajava habitualment en seus els cursos.

La següent part va ser la més agraïda i on més rialles del públic es van sentir, degut a que estava ple d’antics alumnes de l’actor i mestre d’actors. Adrià Font, assegut entre els espectadors, ens va parlar del mític estudi del carrer Mèxic, que no estava anunciat enlloc ni tenia pàgina web, i al qual s’havia d’accedir a través d’un garatge o bé d’un bar. Aquell tronat estudi on Lillo ensenyava a interpretar amb l’ajuda d’una trista taula, dues cadires, un llit vell, un mirall i la tan temuda porta (on el fet d’entrar en escena es convertia en quelcom terrorífic pels aspirants a actors) va ser recreat per Adrià Font i una jove actriu, el nom de la qual no consta al programa de mà, amb molta gràcia i encert. Des dels càstings que Manuel Lillo i Txiqui Berraondo realitzaven a qui volia fer un curs allà, on simplement calia muntar un “pollo” o una bona esbroncada en escena, fins a les escenes mítiques (de Pinter, Txèkhov o Sanchis Sinisterra, o de pel·lícules com Closer o El graduat),  i a les zones “vermella” i “negra” de l’estudi, que delimitaven clarament la frontera entre realitat i ficció. Qui signa aquestes línies va ser alumne de Manuel Lillo, quan servidor de vostès encara es debatia entre la pràctica i la teoria teatral (que tampoc caldria que estiguessin sempre tan deslligades com estan) i pot afirmar que aquesta part de l’acte d’homenatge va ser la més veritable i punyent. Com deia el mestre, parafrasejant a James Cagney, l’art d’actuar és tan fàcil com anar fins a la teva marca, mirar el company als ulls i dir la veritat. Lillo va tenir un número incomptable de “fills” o deixebles que el recordem i que seguim intentant trobar aquesta veritat, aquest sortir a escena a “no fer res”, és a dir a fer-ho tot, ja sigui en el teatre com en la vida.

 

Homenatge a Manuel Lillo

 

Finalment, Claudio Zulian, director de cinema i amic tan íntim de l’actor que aquest li va llegar en testament la seva col·lecció de cintes de vídeo (un autèntic tresor), va elogiar la simplicitat extrema de Lillo a l’hora de plantejar-se i executar la interpretació. Zulian la va relacionar amb el minimalisme i la seva màxima “less is more”, i una mena de “classicisme contemporani” que, passades i superades les avantguardes, sembla definidor dels nostres temps. Llavors va ser el moment on el Manuel va prendre tot el protagonisme, amb la projecció dels enregistraments d’alguns dels seus treballs, on va destacar un dels seus monòlegs a 2666, l’espectacle d’Àlex Rigola sobre la novel·la de Roberto Bolaño, el penúltim muntatge on va participar. Com a cirereta del pastís, Raquel Loscos, organitzadora de l’acte i responsable també de l’entrada sobre Manuel Lillo a la Viquipèdia, penjada a la xarxa aquell mateix dia, va explicar el darrer projecte en el que treballava l’homenatjat: un text escrit per ell mateix i protagonitzat per Loscos i Sil de Castro, basat en l’Elegia de Marienbad, de Goethe. Sis actrius van llegir aquest poema com a cloenda de l’acte d’homenatge, que va ser respost pel públic amb emotius aplaudiments, a la sala, i amb un brindis amb cava en memòria de Lillo al vestíbul del teatre.

Salut, mestre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris