Manuel Ibáñez Escofet, el periodisme com ofici

La Institució de les Lletres Catalanes i el Col·legi de Periodistes van celebrar dimecres passat el centenari del naixement del Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona,1917-1990), un dels pares del periodisme a casa nostra.

Amb un auditori ple a vessar de company de professió i de vida, Ibáñez Escofet es va fer present en un acte farcit de records i anècdotes. El periodista segueix sent avui, disset anys després de la seva mort, una figura viva en la memòria dels qui van compartir amb ells redacció, despatx o acalorades discussions al bar de la cantonada.

En la memòria dels seus, però també del periodisme català. Per aquest motiu, la Institució de Lletres Catalanes i el Col·legi de Periodistes han volgut retre-li homenatge en el marc del centenari del seu naixement. Foren alguns dels seus companys de viatge els qui van encapçalar l’acte amb una taula rodona. Els protagonistes de la vetllada foren el periodista i filòsof Josep Ramoneda, els periodistes José Martí Gómez (El Correo Catalán), Josep Maria Soria (Tele/eXprés), Roger Jiménez (La Vanguàrdia) i l’escriptor i crític literari Robert Saladrigas. Tots ells recordaren amb nostàlgia, afecte i certa dosi de complicitat, al “padrí del periodisme català”.

Ibáñez Escofet encarnava la figura del periodista paradigmàtic: alegre i seriós, reflexiu, atent i rigorós, distant i proper alhora.  Les dues cares del periodisme: rigorós i seriós dins de la redacció; alegre i atent fora. Dos tarannàs ben diferents que, en la figura d’Ibáñez, es complementaven perfectament.

Qui no se n’anà amb Ibáñez de copes al bar de la cantonada de la redacció?, bromejaren els seus col·legues. Dins o fora de la redacció, tothom tenia una anècdota o una batalleta per explicar i compartir de l’Ibáñez Escofet de carn i ossos, festiu i alegre, amb el seu bon fer, un somriure, benintencionat o sorneguer,  es va personar a l’auditori del Col·legi de periodistes. I ho féu gràcies al record i les anècdotes d’una sala plena a vessar d’homes que superaven amb escreix el mig segle. Ell i les seves bromes i acudits. Ibáñez Escofet tenia la mala fama de misogin. “Ben guanyada”, bromejaren els seus companys en compartir algunes de les anècdotes menys amables del periodista.

Portes endins, la seriositat i l’exigència acompanyaren sempre a Ibáñez Escofet. Un tarannà que estava en sintonia amb els càrrecs que arribà a ocupar al llarg de la seva trajectòria professional, com a subdirector d’El Correo Catalán i més endavant com a director de Tele/Exprés i de La Vanguardia. Amb les seves fermes conviccions democràtiques i estant al capdavant dels principals diaris catalans de la la segona meitat del segle XX, Ibáñez Escofet capgirà el periodisme català, dotant-lo del tarannà periodístic dels grans diaris actuals. Amb Ibáñez Escofet com a director adjunt, La Vanguàrdia es convertí, aleshores, en diari catalanista, modern i àgil, esquivant la censura de les acaballes de la dictadura franquista.

Tot i així, fou sempre un home polítcament prudent. Prudent i alhora fidel als seus valors i principis democràtics i liberals. Sempre a la corda fluixa, fent equilbris i malabarismes a tothora per esquivar la censura per tal de seguir exercint el seu ofici.  A les acaballes de la dictadura franquista, oxigenada pels nous aires internacionals, els seus articles eren mostres fefaents de rigorositat, seriositat i esperit crític, però també d’enginy, esquivant tota censura. “L’actualitat corria viva entre les seves línies”, ens recordava Jiménez. I segueix fent-ho: els seus textos segueixen ben vius. I en aquests dies convulsos en què la llibertat d’expressió torna a estar al punt de mira, es fan més presents que mai.

Per a Ibañez Escofet, el periodisme no tan sols era un ofici: era també una manera de viure i veure la vida. També en la seva cara menys amable: el fet de viure sempre acaparat per l’actualitat, pel minut a minut. Tal com recordaren els seus companys de professió, solia bromejar sobre l’efimeritat i la caducitat de les notícies: “a la tarda, els diaris ja són anacrònics”. Què en pensaria avui, Ibañez Escofet, de la sobreinformació a la que estem abduïts a diari? Com hauria viscut el periodisme a l’era dels clics i dels tuits?

La curiositat innata era, segons Ibáñez, el principi fonamental del periodisme, abrigada sempre de bones lectures i fonamentada per dos pilars: el compromís i la humilitat. Va obrir les portes de la seva redacció a una fornada de joves nascuts a les acaballes de la dictadura, àvids de canvis, de vida. Joves que ara depassen el seu equador professional, i que ompliren l’auditori del Col·legi de periodistes el dimecres passat per recordar l’admirada figura d’un dels padrins del periodisme català i reivindicar-la.