Manuel Foraster. Lisboa direcció París

Després de Factures pagades, primera entrega de la trilogia ‘Foraster de Fora’, Manuel Foraster publica ara Lisboa direcció París, una novel·la en què el protagonista deixa enrere Nàpols per iniciar noves aventures que el duran camí de Portugal primer i, després, a la capital de França. Aquest dimecres 2 d’abril Manuel Cuyàs i Enric Bou presenten  Lisboa direcció París a la llibreria La Central de Mallorca a les 19h. Mònica Sans Duran cantarà algunes cançons de la banda sonora de la novel·la. Us oferim aquí un fragment que té Joan Oliver i Germán Rodríguez Arias com a protagonistes.

La història entre en Charlie, la Dorothea i F havia estat llarga, intensa i, vista des d’ara, potser molt menys tràgica i molt més banal que una fotonovel·la veneçolana. Datava d’uns quants anys abans, quan F encara no havia sortit del pou de Barcelona, a les acaballes del franquisme. Compartia aleshores un àtic amb en Ros i la Marina tocant a la Gal·la Placídia. Molts vespres, si tenia quatre peles a la butxaca, se n’anava a sopar al bar Mirasol, on de vegades hi havia assegut a una taula de la terrassa Joan Oliver i d’altres Pere Quart, que, abans de traslladar-se a les Corts, vivien en un dels pisos d’un dels introductors del racionalisme català, Germán Rodríguez Arias, a la Via Augusta, tocant a la mateixa Gal·la Placídia, on als baixos hi havia la botiga d’interiorisme Manbar, icona del moble funcional i de la modernitat, que era un element més que demostrava clarament que, malgrat l’espessa capa de caspositat amb què el franquisme ho cobria tot arreu, a Barcelona hi havia cada vegada més esquerdes per on es colava un altre estil, una altra manera de viure. Els cànons lecorbusierans, els principis formals, conceptuals i estètics d’economia, eficàcia, funció i bellesa que l’arquitecte suís havia predicat, juntament amb Walter Gropius i Mies van der Rohe, els altres gurus del moviment modern que Rodríguez Arias havia assumit i compartit amb Sert, Torres Clavé, Illescas o Churruca, el motivaren a impulsar el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, i es va convertir així, per mèrits propis, en soci fundador d’aquest moviment, l’acrònim del qual és una mica difícil de pronunciar i pots córrer el perill d’ennuegar-te: GATCPAC.

A F li agradava anar al Mirasol i asseure’s al costat de la taula on Camus, a terra, als peus del seu amo, jeia, treia una llengua llarga i rosada, esbufegava i bavejava tranquil mentre una mà grossa de poeta ja una mica tacada per l’edat li acariciava el clatell. Rodríguez Arias s’havia exiliat a Xile igual que Joan Oliver i Francesc Trabal i Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel. Però a Rodríguez Arias li va anar força bé. Va fer amistat amb Pablo Neruda, que havia conegut a París quan el poeta comunista exercia d’ambaixador, i li va reformar la casa d’Isla Negra on l’autor dels Veinte poemas de amor y una canción desesperada guardava una quantitat impressionant d’andròmines, sobretot mascarons de proa de formes estravagants, Victòries de Samotràcia i deesses de l’Olimp enfurides que havien plantat cara a les ones i als temporals. Rodríguez dissenyà una butaca amb fusta de coihue i pell de vaca, una butaca còmoda on cabia tot el cul sencer del poeta, que era si fa no fa tan gros com la seva vanitat i el seu talent, una butaca que era pur GATCPAC traslladat a Xile; com la de Sert, que era GATCPAC + Miró + Harvard, Cambridge, Massachusetts; com la de Torres Clavé, que era Eivissa pura. Sense saber-ho del tot, F era un admirador de l’arquitectura de Rodríguez Arias, perquè un altre lloc de trobada que freqüentava quan conspirava en petit comitè de literatura o de política era el cafè de l’altell del cinema Astoria del carrer de París, a l’Eixample.

Érem, però, al Mirasol, on, a la terrassa, el bard sabadellenc Pere IV que havia dedicat el seu volum Bestiari al seu gos Camus i el prosista, editor i home cívic, irònic i permanentment emprenyat Joan Oliver acaronava el clatell de l’enorme ca com si fos la sina d’una amant perduda, i F els contemplava en silenci mentre demanava unes llesquetes de pa amb tomàquet i una truita de carbassó no gaire feta i quatre talls de petador i unes anxovetes de l’Escala i una canya de cervesa. L’amo del Mirasol es passava el dia dormint amb els braços i el cap abandonats damunt d’una tauleta rodona de marbre, amb l’escaire d’un color de gos com fuig que volia ser daurat i era ple d’aquella ronya enganxosa que s’acumula als racons i que fa olor d’oli ranci, que hi havia tocant a la cuina. En Ros, l’amic amb qui F compartia pis, tenia dues vocacions i les exercia, la d’intel·lectual i la d’anarquista, i la Marina, la tercera en discòrdia, treballava en una guarderia alternativa, autogestionària i llibertària de Sants, i tenia una mena de relació oberta amb en Ros fins al dia que F, avorrit, va començar a potinejar per entremig i de la relació entre tots tres van començar a sortir-ne espurnes de foc fins que se’n va anar a la merda. Això era moneda corrent durant aquella època entre alguns sectors de la progressia. Un dia en Ros es va presentar a l’àtic de Gal·la Placídia amb una parella d’alemanys: «Són la Dorothea i en Charlie», els va dir, «i es quedaran uns dies a casa fins que trobin un pis. Han vingut a fer un curs d’espanyol i en Charlie, a més, investiga sobre el paper dels anarquistes a la guerra civil i etcètera». En Charlie feia una pinta de teutó acollonant, duia un bigotet com ara Sloterdijk i era de la wagneriana ciutat de Bayreuth….