Manuel de Pedrolo, un aliat de la nostra lluita persistent i quotidiana

5.12.2018

“Una deliciosa bogeria”. Així definia la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, aquests dotze mesos dedicats a l’escriptor segarrenc. “Deliciosa” perquè l’efemèride ha funcionat en totes les direccions i han sortit iniciatives de tots els racons del país i de tota mena d’institucions, de la més petita a la més elevada. I “bogeria” per la impossibilitat de detallar la nombrosa quantitat d’activitats que s’han produït i de naturalesa tan diversa.

Manuel de Pedrolo | Foto Colita

“Tanmateix, m’agradaria centrar-me en dues –expressà Villalonga–. Per una banda, els dos congressos universitaris que es van dur a terme: ‘Vigència de Manuel de Pedrolo’, organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona, i ‘Manuel de Pedrolo, una mirada oberta’, a càrrec de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida. Era una assignatura pendent recuperar l’espai de comprensió intel·lectual que durant anys li ha estat negat a aquest autor. La segona qüestió a destacar té a veure amb el món editorial, des d’on s’ha iniciat la tasca de recuperació de textos de Pedrolo”.

Així, 11 editorials s’han implicat en 23 reedicions, la publicació d’una novel·la inèdita, dues traduccions, una biografia, un recull de textos, un manual divulgatiu, la reedició de l’assaig Pedrolo contra els límits i l’aparició d’un de nou titulat Pedrolo informa. L’escriptor solia dir que “el que hem de fer és arromangar-nos i comprendre l’exigència ètica que ens obliga a defensar amb totes les conseqüències una cultura cansada de viure entre parèntesis”. I així ha estat.

Ho demostra l’esclat d’un enorme interès col·lectiu per part de la societat civil. “Durant els mesos transcorreguts durant aquest any de centenari hem assistit a un fenomen interessant –manifestava el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Joan-Elies Adell–. Editors, agents culturals, escriptors i lectors, potser influïts per la situació política concreta que vivim, han connectat amb l’actitud literària de Pedrolo i s’han adonat que forma part del llegat cultural del nostre poble d’una manera viva i indiscutible”.

Des dels seus inicis, Manuel de Pedrolo es va implicar en la realitat social i política del moment. “Li devem respecte o admiració, o totes dues coses. Per la seva actitud de pedra picada, sovint en solitari. El país no va morir escanyat per la pastanaga que ens volia fer empassar l’Estat espanyol gràcies a la resistència tenaç i valenta d’una colla de Pedrolos”, opina Jaume Cabré sobre l’escriptor, tal com ens va fer saber Adell.

No debades, la llibertat esdevingué un tema recurrent en la majoria dels seus treballs. “Per damunt de la meva obra poso la llibertat del nostre poble. Aquesta obra forma part del projecte de llibertat del país”, citava la filla i presidenta de la fundació Pedrolo, Adelais de Pedrolo, qui llegí el poema ‘Amor final’, dedicat als oprimits, i que va servir de pretext per denunciar la injusta situació dels actuals presos polítics.

I és que, de manera similar, l’innegociable esquerranisme independentista i el seu compromís, visible en l’articulisme de premsa, concretament, en les seves cròniques colonials, convertiren Manuel de Pedrolo en un element incòmode dins la Catalunya pactista de Jordi Pujol, o en la Barcelona del disseny de Pasqual Maragall que es preparava per als Jocs Olímpics. Consegüentment, en vida va ser bandejat, incomprès, assetjat i brutalment censurat, de manera que va morir el 1990 amb la sensació d’haver fracassat en el seu projecte literari i de país.

“A l’autor li hauria agradat ser considerat com un català fidel a la seva terra i a la seva llengua en uns moments complicats, com l’actual”, va indicar la consellera de Cultura, Laura Borràs. Perquè Pedrolo, per sobre de tot, va ser un home compromès. Per això, va escriure més de 120 obres amb la voluntat decidida i explícita d’atorgar un caràcter de normalitat a la literatura en llengua catalana. I ho va fer conreant gèneres molt diversos.

“No m’ha agradat mai adscriure’m a una escola o a una moda. Ben a l’inrevés, un escriptor pot ser fidel a ell mateix sense limitar-se a una forma única i, fins i tot, diria que defugir d’aquests límits és necessari quan, com en el meu cas, hom pretén assolir una certa totalitat d’expressió a través d’una àmplia investigació de les possibilitats del gènere que conrea”, declarava el mateix autor en boca de la conductora Maria Cusó.

La consellera de Cultura, Laura Borràs, al Teatre Nacional de Catalunya en la cloenda de l’Any Pedrolo | Font: Generalitat de Catalunya

Tot i la quantia, el que sí que tenien en comú totes les seves obres és l’humanisme. “L’home és la meva preocupació essencial –deia Pedrolo–. Em penso que en els meus llibres es veu prou com m’interessen els problemes a què ens hem d’afrontar cada dia en la nostra doble condició: de persones i de membres d’una col·lectivitat”. En paraules de Maria Aurèlia Capmany, l’autor d’El Mecanoscrit del segon origen “vivia a frec de carrer i sabia que els catalans ens jugàvem a cara o creu la nostra existència cada dia”.

És per això que podem concloure que aquest centenari ha estat “un acte de justícia”: perquè s’ha dut Pedrolo al carrer de nou, convertint-lo en un aliat magnífic de la nostra lluita persistent i quotidiana.