Manuel Costa-Pau, un intel·lectual emblemàtic

20.08.2016

La recent mort de Manuel Costa-Pau (Garriguella 1936 – Gaüses 2016) ha fet emergir a l’esfera pública un intel·lectual força desconegut pel gran públic, però emblemàtic, en més d’un aspecte, del que ha estat aquest col·lectiu en el tombant del segle XX al XXI. Dilluns 22 d’agost, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada va homenatjar Costa-Pau.

Manuel Costa-Pau

Manuel Costa-Pau

L’aparició del seu llibre Turistes sirenes i gent del país, el 1967, va provocar un gran impacte en el seu moment. Fou una de les primeres consideracions serioses que es van fer sobre el fenomen del turisme, que aleshores tot just despuntava. L’obra era escrita en un to molt viu que compatibilitzava l’assaig amb la inclusió de fragments poètics i recursos propis de la narrativa, com ara la inclusió de la forma dialogada. Alguns intel·lectuals com Francesc Roca, Àngel Carmona i, més recentment, Mary Nash i Joan Ferrerós, el situaren al costat d’altres llibres d’anàlisi de la nostra realitat que sorgiren en aquella època, com Els altres catalans de Francesc Candel o Nosaltres els valencians de Joan Fuster.

A la dècada següent, va aprofundir en una via de consideració crítica de la realitat i fou el director literari d’Ulisses. Enciclopèdia de la recerca i la descoberta (1977-1985). Una obra de dotze volums que tractava des de l’origen de la vida i del cosmos fins a la història de la humanitat i que tingué una gran acceptació. Un dels volums d’aquell projecte es va dedicar íntegrament als Països Catalans i ell en fou el director i el redactor principal. Aquesta experiència encara reforçà més el caràcter globalitzador dels seu pensament, que sempre va maldar per conciliar les ciències humanes i socials amb les científico-tècniques, i per refondre la literatura d’anàlisi amb la de creació.

La seva consideració sobre la realitat que li tocà viure sempre va anar lligada a la necessitat de transformar-la. I d’aquí el seu compromís polític, que va néixer ja en oberta oposició a la dictadura franquista i que no va abandonar mai. No en va, des de principis dels anys seixanta i fins a començaments dels setanta va ser redactor de l’Enciclopèdia Espasa, on feia part d’un equip que fou dels primers a parlar del pensador Antonio Gramsci. Aquest autor, d’origen sard, fou el màxim exponent dels neomarxismes apareguts després de la Segona Guerra Mundial i el gran referent teòric de l’eurocomunisme que sacsejà el món intel·lectual i polític del continent durant els anys setanta, en proposar un model de socialisme democràtic, diferenciat de la socialdemocràcia, com a via de transformació del model social imperant.

 

Manuel Costa-Pau

Manuel Costa-Pau

També cal esmentar aquí el seu compromís amb la llengua pròpia, en la lluita encara no assolida d’una plena normalització social, que el va dur a ser un dels introductors del català a l’escola, sota els auspicis d’Òmnium Cultural, quan encara no havia acabat la dictadura. Ja en el postfranquisme, el 1977, formà part del professorat de la Universitat de Barcelona encarregat del reciclatge de català de mestres i llicenciats. D’ençà de la instauració autonòmica, defensà que una plena normalització de la llengua només es podia donar en el marc d’una nació també normalitzada i aquesta fou una causa de pes (junt amb les motivacions de caràcter social) que el menaren a donar suport a la lluita per la creació d’un estat propi i independent.

Escriptor “de raça”, com va qualificar-lo Isabel Clara Simó, va conrear diferents gèneres a part dels esmentats. De ben jove, va publicar el recull poètic Mont Perdut (1955) i diferents composicions seves foren incloses en obres com l’Antologia poètica universitària 1956-58 (1959) o l’Antologia de la poesia social catalana (1970), d’Àngel Carmona. Darrerament havia reprès el gènere novel·lístic amb Janna (2011), que va tenir un notable èxit entre el públic i la crítica, i que li va valdre l’obtenció del Premi Liberpress de literatura 2012. Va ser la primera peça d’una trilogia (“Encontres amb Thànatos”) que continuà amb la publicació de Diana Palmer (2015), que molts hem considerat com la seva obra mestra. Abans de morir, va deixar enllestida la tercera novel·la que completava la trilogia, que tenia també un (doble) nom de dona: Ìngrida-Àfrica. En tots tres casos hi trobem una prosa que combina diferents gèneres, ja que segons el mateix autor “una novel·la és al mateix temps, un assaig, una provatura”.

Des de Mont perdut a Janna i Diana Palmer, la seva obra de creació literària ha tingut com a escenari l’Empordà i el Vallespir, el gran nord-est català que no vol saber res de fronteres. Un territori que no tan sols és en el que Costa-Pau va passar la infantesa i bona part de la seva vida adulta, sinó que és també un espai que ell va saber convertir en un àmbit mític. Així ja va assenyalar-ho l’escriptora M. Àngels Anglada, que va dir que allò que feia molt suggestius els relats d’aquest autor era “la dialèctica mite-realitat que hi podem observar”. Una dualitat que, segons ella, “recorda algunes de les narracions de Cesare Pavese, sobretot la part que es desenvolupa en pobles rurals del seu Piemont”. I la mateixa Anglada no es va estar de remarcar que la prosa de Costa-Pau “és neta com les carenes de l’Albera en un dia clar i alhora matisada com els verds del mes de març”.

Roger i Marta Costa-Pau, editors de LLibres del segle |  Foto de Manel Lladó

Roger i Marta, fills de Costa-Pau, editors de LLibres del segle | Foto de Manel Lladó

 

En aquest retrat d’urgència, no es pot deixar d’assenyalar un parell de facetes més de la seva personalitat. Una és la seva condició de gran conversador, de creador oral, que desenvolupava en trobades amicals (no exemptes sovint d’intensa discussió) que s’allargaven hores i hores. L’altra, la seva dimensió d’editor i traductor. Després d’una actuació rellevant en diferents editorials com a director literari (Alfaguara, Dima, Llibres de l’Índex…) fundà, el 1995, Llibres del Segle. Una de les col·leccions d’aquesta editorial, “Culip”, es consagrà a la poesia en uns moments en què això constituïa una veritable proesa. Com a traductor, la seva obra és extensa i completa, ja que abasta des de novel·listes com Jules Verne fins a versions poètiques de Laurine Rousselet, Armando Freitas o Jesús Lizano.

 

Etiquetes: