Manuel Baixauli, premi Crexells amb La cinquena planta

23.06.2015

Ahir es va fallar el premi Crexells a l’Ateneu Barcelonès. Patricia Gabancho no va voler valorar que un dels tres finalistes d’enguany, Valentí Puig, es retirés de la cursa sense donar explicacions, però sí que va elogiar, i molt, les altres dues obres finalistes: Mars del Carib (Edicions 1984) de Sergi Pons i La cinquena planta (Proa) de l’escriptor valencià Manuel Baixauli, que ha estat el guanyador d’enguany.

Manuel Baixauli ahir a l'Ateneu en rebre el premi Crexells

Manuel Baixauli ahir a l’Ateneu en rebre el premi Crexells | Foto Bernat Puigtobella

 

De Mars del Carib, Gabancho va destacar que és una novel·la molt divertida, que aborda la realitat d’un barri perifèric de Barcelona, un territori que fins ara havia estat més aviat representat per la literatura escrita en castellà. La novel·la de Pons no passa comptes amb la burgesia catalana, com voldria el crític Jordi Llovet, sinó que està ambientada al barri de Sant Andreu, un espai poc fressat pels autors catalans.

De La cinquena planta de Manuel Baixauli, Gabancho va dir que és una novel·la escrita amb bisturí, un thriller explicat amb càmera lenta que crea un univers molt inquietant. Segons Gabancho el jurat popular, format per les 356 persones que han votat a l’Ateneu o des de la trentena de clubs de lectura de les Biblioteques, va haver de triar entre l’originalitat divertida de Pons i l’excel·lència de Baixauli, i es va decantar per la segona opció. Gabancho va valorar molt positivament el sistema de votació del Crexells, que garanteix una primera tria de qualitat gràcies a un jurat d’experts i obre després la votació d’aquestes novel·les al lector corrent, que en socialitza la lectura i hi dóna la seva aprovació o no.

El veredicte es va fer públic en un dinar celebrat a l’Ateneu, i recollim breument les declaracions dels que hi van intervenir amb aquestes frases destacades:

Josep Lluch, editor de Proa

Baixauli és un autor que només escriu si té alguna cosa per dir o explorar. En aquest cas, és una novel·la escrita per necessitat. Com a lector t’adones que Baixauli l’havia d’escriure i això és molt agraït.

Cristina Mora, agent literària de Baixauli

La cinquena planta és una novel·la que no es pot llegir al metro, sinó que demana l’atenció completa del lector. És una novel·la que no sembla que l’hagi escrit sinó que li ha succeït.

Jordi Llovet, crític i membre del jurat

El panorama literari català d’avui no és gaire bouyant, perquè hi ha més patriotisme que literatura. En Manuel (Baixauli), que s’hauria de dir Emmanuel (que significa Déu amb nosaltres) no ha caigut en la trampa del patriotisme sinó que ha escrit una novel·la per necessitat. Espero que l’any que ve puguem premiar una novel·la crítica sobre la desafecció de la burgesia catalana.

Manuel Baixauli, premi Crexells 2015

Jo no concebo la literatura com a document ni com a crítica social. Per mi la literatura és art. Cada paràgraf ha de funcionar per si mateix, cada frase s’ha d’aguantar per si mateixa. I després tot ha de funcionar dins el conjunt. El meu procés d’escriptura és molt intuïtiu. Jo vinc del món de l’art, de jove volia ser artista, m’he passat la vda visitant museus, l’art és la meva religió.

Quan vaig començar La cinquena planta, sabia que volia escriure sobre l’experiència de la malaltia que m’havia deixat paralitzat, però m’hi vaig posar sense tenir res clar. La primera versió era caòtica. Em vaig construir una espècie de mapa de la novel·la i el vaig penjar a la paret del meu taller. Aleshores vaig començar a posar fletxes i noms als ersonatges. Tenia aquella sensació de quan et trobes en una ciutat que no coneixes i estàs perdut. Mirant el mapa anava descobrint coses de la novel·la i les hi afegia. I al revés, afegia al mapa les descobertes que feia a la novel·la. Més que un escriptor, sóc un reescriptor. Fins que un dia vaig pensar que el llibre ja estava acabat i el vaig passar a l’editor.

Ara, gràcies a la novel·la, puc parlar de la nalaltia amb tranquil·litat, sense angoixa. En aquest sentit, l’escriptura estat terapèutica. El llibre m’ha servit per mirar la malaltia als ulls i no estar acollonit. L’estada a l’hospital va ser infernal, vaig estar 42 dies a l’UCI i vaig estar a punt de morir tres vegades.

La cinquena planta és només una tria de tot el que vaig viure a l’hospital. Ha estat difícil construir una cosa que fos plaent de llegir i que no t’enfonses en la foscor sinó que et donés llum. Al final és un llibre lluminós.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Novel·la correcta, no pas per tirar coets. Del mateix autor, molt superior Espiral. Però és clar, ens volen fer creure que ha estat la millor. Cria fama… Aquí, país endogàmic i mafiós, sempre s’ho fan els mateixos. El resultat sempre és el mateix: per ignorància de vegades, però sempre per papanatisme, i per negoci. Es pensen que bevem a galet.